EL CATALÀ, A LA UCI: UNA ESCOLETA PER A LA FRANJA DE PONENT ( QUIM GIBERT )

“Una escoleta per a la Franja de Ponent ”
( JOAQUIM GIBERT )

PlanĂșries de St. David’s, Tennessee, 1863, en el decurs de la guerra de SecessiĂł nord-americana. El tinent federal John J. Dunbar, interpretat per Kevin Costner, en el film Ballant en llops, desapareix de l’hospital de campanya, aprofitant un descans dels sanitaris, a l’adonar-se que han determinat amputar-li el peu. Es reincorpora, esgotat pel dolor i el desĂ nim, a la lĂ­nia de foc nordista, que ha quedat encallada, en paral·lel, a la lĂ­nia enemiga. A ran de la manca d’expectatives, a causa d’una ferida que el turmenta, impulsivament s’enfila en un dels cavall fermats de l’exĂšrcit unionista, el deslliga i salta decidit el parapet, amb la qual cosa comença a cavalcar, en terra de ningĂș, gairebĂ© a davant mateix de les posicions sudistes, que no dubten a respondre amb foc. El genet suĂŻcida fa una segona ronda, en la qual tampoc aconsegueixen abatre’l. Mentre el gruix de confederals atrinxerats continuen entretinguts etzibant trets a tort i a dret, els del nord ataquen aprofitant la maniobra de distracciĂł que involuntĂ riament ha protagonitzat el soldat amb el peu nafrat. Una batalla que als federals se’ls hi estava girant en contra, esdevĂ© una victĂČria grĂ cies a un tinent que cercava la mort. Els superiors nordistes ho interpreten com un episodi de valentia, motiu pel qual Dunbar Ă©s condecorat. A mĂ©s, aconsegueix guarir el peu i començar una nova etapa, a prop de la frontera Ă­ndia, indret que tria com a destinaciĂł militar.

L’enorme pĂ nic a viure mutilat, per sempre mĂ©s, provoca el bot temerari que, al galop, escomet Dunbar. Quan el malestar esdevĂ© insuportable, la por et segresta i no tens manera d’imaginar un futur mĂ­nimament digne, les reaccions humanes poden dur-te al col·lapse personal. O, tambĂ©, envers el pol oposat: a emprendre una fugida, a la desesperada, cap endavant. És precisament l’eixelebrat rampell de l’oficial Dunbar.

Els que estimem la llengua haurem de fer passos mĂ©s agosarats, que comportaran riscs imprevisibles. I Ă©s que l’esdevenidor del catalĂ , desprĂ©s de tant anys d’esforços, Ă©s desmoralitzador. AixĂ­ ho recull Carme Junyent, lingĂŒista, quan explica que hi ha una nova generaciĂł de catalanoparlants que tenen la sensaciĂł que el terra se’ls desfĂ  sota els peus: «Pensen que, quan tinguin fills, els portaran a un mĂłn on, si no ens espavilem, el catalĂ  serĂ  una llengua residual que potser els vincularĂ  amb els avis, perĂČ els deixarĂ  a la intempĂšrie en el seu entorn». Albert Rossich, un altre lingĂŒista, ens confirma que, segons dades de la Generalitat de Catalunya, l’Ășs oral del catalĂ  ha fet un salt molt negatiu, ha baixat del 46%, el 2003, al 36,1% el 2018. MĂ©s enllĂ  de la Catalunya estricte, el panorama tampoc Ă©s gens afalagadora. A Fraga mateix, els escolars, en la seva immensa majoria, parlen entre ells en castellĂ . En els plens municipals de la ciutat, els regidors, gairebĂ© tots catalanoparlants, s’expressen habitualment en castellĂ  durant la sessiĂł. Setmanes enrere van passar per casa dos joves llauners fragatins, a conseqĂŒĂšncia d’una avaria, entre ells es parlaven en castellĂ , tot i que amb mi ho van fer en catalĂ , tant l’un com l’altre: s’adonaren que jo no canviava de llengua. El mĂ©s trist Ă©s que ens esborrem nosaltres mateixos: com si tot estiguĂ©s perdut.

Quan una societat perd la capacitat natural d’integrar lingĂŒĂ­sticament, entra en un procĂ©s intern de desintegraciĂł. És la descripciĂł exacte del que, ara mateix, succeeix a la Franja de Ponent. En els centres educatius pĂșblics, la catalana no Ă©s la llengua vehicular, malgrat ser la llengua autĂČctona. És evident que el tant per cent de classes que s’imparteixen en catalĂ  no garanteixen el reviscolament de la identitat lingĂŒĂ­stica. Bona part dels ensenyants (i treballadors de la funciĂł pĂșblica), destinats a la Franja, sĂłn castellanoparlants, que en moltĂ­ssims casos desconeixen la realitat lingĂŒĂ­stica. Quina mena de sentit de pertinença al territori poden transmetre aquests educadors als xicarrons? Els fragatins del XXI i els veĂŻns d’altres punts del Baix Cinca, La Llitera, el Matarranya, la Ribagorça Occidental, viuen en unes comarques on la llengua prĂČpia no Ă©s oficial (i no hi ha cap perspectiva que ho pugui ser). Entre el tardofranquisme i l’actualitat, la diferĂšncia en drets lingĂŒĂ­stics, Ă©s mĂ­nima. I, per postres, la llengua prĂČpia Ă©s un no-tema: no hi ha debat social a favor de cap reconeixement.

L’esdevenidor lingĂŒĂ­stic a la Franja de Ponent Ă©s desolador, fa venir esgarrifances, endoloreix, La substituciĂł lingĂŒĂ­stica en favor del castellĂ  fa difĂ­cil de concebre el futur.

AixĂČ explica que calgui fer un salt endavant (o mĂ©s d’un). I crear una escola activa, crĂ­tica, respectuosa amb els xiquets, arrelada al medi, conscienciada de valors. És el que es va proposar, l’any 1975, Rosa Serrano, promotora, entre d’altres, del jardĂ­ d’infĂ ncia La Gavina d’Eliana, PaĂ­s ValenciĂ : «el fet de ser cooperativa transmetia a l’alumne sentit d’equip». Amb el mateix esperit vol començar a fer bots Catxapet, a hores d’ara nomĂ©s un incipient projecte d’escoleta per a canalla de 0 a 3 anys. Dignificar la identitat lingĂŒĂ­stica de la Franja serĂ  una de les prioritats. catxapet.escoleta@gmail.com Ă©s l’adreça electrĂČnica de l’embrionari centre educatiu. Ens caldrĂ  suport de tota mena, perĂČ sobretot l’econĂČmic. Encara que haguem de ballar-la serĂ  una sort posar fil a l’agulla a un repte tan bell.

*Quim Gibert, psicĂČleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir
(25-3-2021)

962 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: