“Una escoleta per a la Franja de Ponent ”
( JOAQUIM GIBERT )

Planúries de St. David’s, Tennessee, 1863, en el decurs de la guerra de Secessió nord-americana. El tinent federal John J. Dunbar, interpretat per Kevin Costner, en el film Ballant en llops, desapareix de l’hospital de campanya, aprofitant un descans dels sanitaris, a l’adonar-se que han determinat amputar-li el peu. Es reincorpora, esgotat pel dolor i el desànim, a la línia de foc nordista, que ha quedat encallada, en paral·lel, a la línia enemiga. A ran de la manca d’expectatives, a causa d’una ferida que el turmenta, impulsivament s’enfila en un dels cavall fermats de l’exèrcit unionista, el deslliga i salta decidit el parapet, amb la qual cosa comença a cavalcar, en terra de ningú, gairebé a davant mateix de les posicions sudistes, que no dubten a respondre amb foc. El genet suïcida fa una segona ronda, en la qual tampoc aconsegueixen abatre’l. Mentre el gruix de confederals atrinxerats continuen entretinguts etzibant trets a tort i a dret, els del nord ataquen aprofitant la maniobra de distracció que involuntàriament ha protagonitzat el soldat amb el peu nafrat. Una batalla que als federals se’ls hi estava girant en contra, esdevé una victòria gràcies a un tinent que cercava la mort. Els superiors nordistes ho interpreten com un episodi de valentia, motiu pel qual Dunbar és condecorat. A més, aconsegueix guarir el peu i començar una nova etapa, a prop de la frontera índia, indret que tria com a destinació militar.

L’enorme pànic a viure mutilat, per sempre més, provoca el bot temerari que, al galop, escomet Dunbar. Quan el malestar esdevé insuportable, la por et segresta i no tens manera d’imaginar un futur mínimament digne, les reaccions humanes poden dur-te al col·lapse personal. O, també, envers el pol oposat: a emprendre una fugida, a la desesperada, cap endavant. És precisament l’eixelebrat rampell de l’oficial Dunbar.

Els que estimem la llengua haurem de fer passos més agosarats, que comportaran riscs imprevisibles. I és que l’esdevenidor del català, després de tant anys d’esforços, és desmoralitzador. Així ho recull Carme Junyent, lingüista, quan explica que hi ha una nova generació de catalanoparlants que tenen la sensació que el terra se’ls desfà sota els peus: «Pensen que, quan tinguin fills, els portaran a un món on, si no ens espavilem, el català serà una llengua residual que potser els vincularà amb els avis, però els deixarà a la intempèrie en el seu entorn». Albert Rossich, un altre lingüista, ens confirma que, segons dades de la Generalitat de Catalunya, l’ús oral del català ha fet un salt molt negatiu, ha baixat del 46%, el 2003, al 36,1% el 2018. Més enllà de la Catalunya estricte, el panorama tampoc és gens afalagadora. A Fraga mateix, els escolars, en la seva immensa majoria, parlen entre ells en castellà. En els plens municipals de la ciutat, els regidors, gairebé tots catalanoparlants, s’expressen habitualment en castellà durant la sessió. Setmanes enrere van passar per casa dos joves llauners fragatins, a conseqüència d’una avaria, entre ells es parlaven en castellà, tot i que amb mi ho van fer en català, tant l’un com l’altre: s’adonaren que jo no canviava de llengua. El més trist és que ens esborrem nosaltres mateixos: com si tot estigués perdut.

Quan una societat perd la capacitat natural d’integrar lingüísticament, entra en un procés intern de desintegració. És la descripció exacte del que, ara mateix, succeeix a la Franja de Ponent. En els centres educatius públics, la catalana no és la llengua vehicular, malgrat ser la llengua autòctona. És evident que el tant per cent de classes que s’imparteixen en català no garanteixen el reviscolament de la identitat lingüística. Bona part dels ensenyants (i treballadors de la funció pública), destinats a la Franja, són castellanoparlants, que en moltíssims casos desconeixen la realitat lingüística. Quina mena de sentit de pertinença al territori poden transmetre aquests educadors als xicarrons? Els fragatins del XXI i els veïns d’altres punts del Baix Cinca, La Llitera, el Matarranya, la Ribagorça Occidental, viuen en unes comarques on la llengua pròpia no és oficial (i no hi ha cap perspectiva que ho pugui ser). Entre el tardofranquisme i l’actualitat, la diferència en drets lingüístics, és mínima. I, per postres, la llengua pròpia és un no-tema: no hi ha debat social a favor de cap reconeixement.

L’esdevenidor lingüístic a la Franja de Ponent és desolador, fa venir esgarrifances, endoloreix, La substitució lingüística en favor del castellà fa difícil de concebre el futur.

Això explica que calgui fer un salt endavant (o més d’un). I crear una escola activa, crítica, respectuosa amb els xiquets, arrelada al medi, conscienciada de valors. És el que es va proposar, l’any 1975, Rosa Serrano, promotora, entre d’altres, del jardí d’infància La Gavina d’Eliana, País Valencià: «el fet de ser cooperativa transmetia a l’alumne sentit d’equip». Amb el mateix esperit vol començar a fer bots Catxapet, a hores d’ara només un incipient projecte d’escoleta per a canalla de 0 a 3 anys. Dignificar la identitat lingüística de la Franja serà una de les prioritats. catxapet.escoleta@gmail.com és l’adreça electrònica de l’embrionari centre educatiu. Ens caldrà suport de tota mena, però sobretot l’econòmic. Encara que haguem de ballar-la serà una sort posar fil a l’agulla a un repte tan bell.

*Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir
(25-3-2021)