EL CATALÀ A LA UCI (7): DE L’ACCIÓ DE LA GENERALITAT A LA DEIXADESA D’UN TEMPS ENÇÀ

🔈 ( RAMON SERRA, editor de RADIOCATALUNYA.CAT )

La divisió del català en quatre Estats diferents–i mai més ben dit això de divisió–dificulta molt fer una política comuna per la llengua. Més aviat cadascú tira pel seu cantó i les accions de les administracions són ben diferents. En el lloc més llunyà trobem l’Alguer, petit territori dins de la illa de Sardenya conquerit per Pere l’any 1353.Encara un 20% de la població parla català. La llei sobre llengües de fa poc de la illa permet la immersió en l’ensenyament primari i secundari en la nostra llengua i també dirigir-se a les autoritats municipals en aquest idioma.

Una mica més a la vora tenim la Catalunya del Nord lliurada per Espanya a França pel tractat dels Pirineus sense permís del nostre Parlament l’any 1659.De llavors estant la persecució ha estat impecable. Però sobre les cendres han nascut escoles com la Bressola i Arrels que practiquen la immersió lingüística. U n sistema que ha estat barrat pel Constitucional francès, tot i que fins i tot l’Assemblea ho havia aprovat. Per sort, el primer ministre Jean Costex que és de Prada del Conflent n’ha permès la continuïtat mitjançant una circular. Però tot depèn d’un fil bé, que tant el Consell dels Pirineus Orientals, una espècie de diputació i el govern de la regió Occitània, a què pertany Catalunya del Nord, fan ajuts considerables dins de les seves possibilitats.

Pel que fa a Andorra, únic Estat del món que té el català con a llengua oficial ha fet progressos notables, tot i que queda molt treball a fer especialment en el camp del comerç. Si alguna vegada entrés a la Unió Europea a llavors el català en seria llengua oficial. Gràcies a Andorra el català ja s’ha pogut fer servir als debats de les Nacions Unides.

Quant als territoris d’Espanya, el més desemparat és la Franja del Ponent. Ja se sap que la rivalitat amb l’Aragó, com passa amb tots els veïns, no és favorable a la nostra llengua, sobretot després del contenciós amb les peces del museu de Lleida que ens les han pispat per via judicial. Tot amb tot, el català es pot ensenyar com a assignatura voluntària a les escoles així com a la facultat de Filologia de la Universitat de Saragossa i a algunes escoles d’idiomes.

Les Illes Balears encara fa uns anys era una zona amb una gran majoria de catalanoparlants. Ara tot s’ha capgirat especialment a Mallorca que d’una població d’un mig milió d’habitants ha sobrepassat llargament el milió. En aquestes circumstàncies ja em direu què es pot fer. La lluita per la llengua, però, no ha cessat mai. Hi hagué fa uns pocs anys una rebel·lió dels ensenyants per defensar el 50% almenys de català a les escoles. Va ser la manifestació més gran de tota l història a les Illes.

Al País Valencià amb un govern dit progressista ara talment com a les Illes ha tingut prou feina per redreçar la situació de lingüici creada per anys de domini del PP. S’havia avançat en l’ensenyament a les escoles, però el 25% de castellà que els tribunals han imposat a Catalunya ha fet canviar tots els plans i no pas sempre en positiu. Tot amb tot, defensat la unitat de la llengua i han fet coses amb el Govern de Catalunya. Ara bé, no ha entrat al Ramon Llull, l’institut de projecció de la cultura catalana a l’exterior, ni s’ha aconseguit la reciprocitat en la recepció de les televisions públiques dels territoris de parla catalana. La situació és prou delicada. Com es veu, no n’hi ha prou de deixar de perseguir la llengua. El més difícil és construir.

I arribem a Catalunya, el motor principal de la llengua. Si Catalunya va bé segur que els altres territoris també respiraran. Mort Franco la restauració de la Generalitat va representar un bon pas pel foment de l’idioma. Gràcies als partits d’esquerra es va implantar la immersió a les escoles. La creació de TV3, malgrat tot els entrebancs de l’Estat, va representar també un salt endavant que anys més tard es va consolidar amb altres canals, especialment infantils. També els organismes públics d’aquí van recuperar més o menys el català. Van ser anys de bonança i de perspectives optimistes.
La baixada va començar amb l’arribada de les televisions privades a finals del 80 i ha continuat fins ara amb la creació de grans plataformes digitals en castellà i en anglès i amb noves formes d’esbarjo on el català hi és residual. Si hi afegim la gran immigració i la poca incidència del català en la vida laboral ja haurem arribat al cap del carrer. Anem pel pendent.
Mentrestant, la Generalitat d’un temps ençà gairebé no ha fet res .Ha deixat podrir la immersió i el castellà s’ha apoderat de les aules i del pati.

L’any 2010 es va fer la llei del Cinema per aconseguir un 50% de les pel·lícules en català. No va ser possible perquè els qui remenen a casa el negoci s’hi van oposar i les majors del Estats Units se’n van enfotre perquè Catalunya no pinta res a escala internacional. Per postres els tribunals van decidir que només hi pot haver un 25% de pel·lícules en català. No calia perquè mai no s’ha passat del 7% i ara no arribem al 3%.
Un altre fet va ser el Codi de Consum del 2010, segons el qual cal que tots els productes distribuïts i produïts a Catalunya tinguin l’etiquetatge i les instruccions en català. Està autoritzat fins i tot pel Tribunal Constitucional. Però, un cop més, s’ha anat de cara a la galeria i no pas per aconseguir-ne un resultat. No hi hagut gairebé sancions per incompliments.

Per sort, i dic per sort, l’obligació que tots els col·legis tinguin al menys un 25% d’assignatures en castellà ha provocat un terratrèmol i ha despertat consciències. Ja era hora! Sempre responem als atacs i poques vegades prenem la iniciativa. Aquesta nova decisió judicial pot ser poc important si les escoles, per fi, es decideixin a fer exàmens orals, si hi ha lectures en veu alta, programes radiofònics, recitats de poesies, cançons, corals…Com es pot veure tot un estol d’iniciatives per aconseguir que es parli català, que és el més important ara i no si hi ha errors en l’escriptura.

Curiosament, uns governs que es diuen independentistes han fet ben poc per la llengua. Sembla que cal amagar-la per no molestar els possibles votants castellanoparlants. Una autèntica vergonya. Els pressupost de TV3 ha baixat de 450 milions a 310. S’ha suprimit el canal 3XL i el canal Súper només té un 0,5% d’audiència. I s’han rebaixat al màxim els diners destinats als departament de promoció de la llengua de la Generalitat. I no cal ni dir que internet, les plataformes digitals i les noves tecnologies és com si no existissin.

Sembla que ara el govern Aragonès ha ensumat la tragèdia i comença a posar-hi fil a l’agulla amb el Pacte nacional per la Llengua que compta també el suport del Comuns i dels PSC. Més del 80% del Parlament hi està d’acord. En pensa incidir en les administracions públiques, el món educatiu i de recerca, la cohesió social i d’acolliment, la cultura, l’audiovisual i els mitjans de comunicació, el món digital i les noves tecnologies, el món socioecònmic i laboral, la salut i els serveis assistencials, lleure, esport i mon associatiu, relacions entre territoris de llengua catalana, àmbit estatal, europeu i internacional i qualitat de la llengua. Com es pot veure es toquen gairebé totes les tecles. Només un programa ambiciós des de la Generalitat, bo i acceptant les limitacions imposades per l’Estat que consagra la supremacia del castellà, podem aspirar a sortir de la UCI. En les circumstàncies actuals seria un gran pas. Cal estar-ne ben atent i participar en el programa quan se’n s demani també la nostra opinió si volem que el català sigui cosa de tots i no pas només dels de sempre. Cal viure l’actualitat amb unes ulleres ben graduades.
(243-1-2022)

440 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: