Per què en menys d’un segle el català a la Catalunya Nord ha passat de ser la llengua del poble a córrer el perill d’extingir-se? Com el parla qui encara el fa servir i quines són les possibilitats que sobrevisqui? Aquestes i d’altres qüestions són les que ha intentat respondre els directors de «Catalunya Nord, la llengua enyorada», Eugeni Casanovas i David Valls, amb un documental que és fruit de gairebé cinc-centes entrevistes enregistrades entre 2016 i 2017.

El drama lingüístic queda palès ja d’entrada. Els entrevistats són tots d’edat avançada. Es tracta d’un «tall generacional» produït per la no transmissió de pares a fills de la llengua del país. Així doncs, les darreres persones que van aprendre el català a través dels pares tenen ara més de vuitanta anys. Són els últims parlants del rossellonès, un dels cinc dialectes del català. N’és un bon exemple el cas Jean Miquel Touron i el del seu fill Joan, del poble de Vinçà, situat a la comarca del Conflent. El pare explica com, abans de la Segona Guerra Mundial, la gent tenia dificultats per  parlar francès o no el sabien i com el català ha desaparegut com a eina de comunicació social. Jean Miquel destaca el paper repressor de l’Estat francès: «van aconseguir inculcar a la població el fet que parlar català era motiu de vergonya perquè era la llengua dels pagesos, una llengua inútil i sense prestigi». I no només això, el fill relata algun dels càstigs i befes que patia l’alumnat si parlava en català. «Era molt habitual patir cops per parlar en català. Quan els infants veien els professors pel carrer, fugien corrent», recorda amb certa tristesa. El veí de Vinçà atribueix la repressió envers la llengua catalana després de la Segona Guerra Mundial a l’existència d’un bàndol francès col·laboracionista. «Hi va haver francesos que van col·laborar amb el gran enemic i això va crear la necessitat de reenfortir la unitat nacional. Aquest fet, i el gran sentiment jacobí que inundava el nacionalisme francès, va provocar que el català fos perseguit per evitar qualsevol tipus de pluralitat nacional a França», explica. Setanta anys més tard, el documental «Catalunya Nord, la llengua enyorada», ens n’ensenya les conseqüències i ens alerta  que la llengua catalana comença a morir pel nord.

Un altre testimoni, en aquest cas el de Daniela Grau, de la vila d’Elna, apunta que la planificació de l’Estat per convertir les zones perifèriques en vivers de funcionaris, l’arribada massiva de francesos del nord i l’estigmatització de les llengües regionals des de l’administració han estat  causes determinants per a la pèrdua del català. Si a tot aquest reguitzell d’obstacles hi sumem l’entrada de la televisió en francès en les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat,  el còctel és explosiu per a la llengua.

La Catalunya Nord s’ha convertit en la perifèria de la perifèria. Parlem d’una de les regions franceses amb més atur i menys inversió estatal. Per acabar-ho d’adobar, la ultradreta de Marine Le Pen s’ha fet amb el poder a la capital nord-catalana, Perpinyà. Ara, quan sembla ser que la llengua catalana (no el sentiment de catalanitat) ha tocat fons, la generació actual ha començat a enyorar la llengua dels avis i dels pares  i tots els valors que comporta. En aquest sentit, és esperançador que el 80% de ciutadans desitgen que els seus fills estudiïn català a l’escola.

El català és present a les escoles que formen part del projecte ‘Escola Associativa’ perquè gaudeixen del model educatiu bilingüe català-francès, entre elles l’escola La Bressola. Pel que fa a la totalitat de l’escola pública, que abasta un 85% del percentatge total d’estudiants que aprenen el català, la llengua tan sols consisteix en l’ensenyament d’una hora a la setmana de ‘sensibilització catalana’. Aquesta hora setmanal és impartida a gairebé 50 pobles i no a la totalitat dels municipis nord-catalans -en total 198-, ja que la seva implementació depèn dels ajuntaments i de les comunitats educatives. L’excepció és l’escola  Arrels, l’única de caràcter públic que disposa d’un projecte educatiu immersiu català com passa a la Bressola.

El repte d’assolir la immersió lingüística no només queda lluny per culpa de l’administració, sinó també per la falta de capacitat del personal docent d’ensenyar el català. Manquen tants professors de català a la Catalunya Nord que, fins i tot, les hores de “sensibilització catalana” les han d’impartir estudiants de la universitat de Perpinyà a través de l’Associació per a l’Ensenyament del Català (Aplec).