EL CATALÀ, COSA DE TOTS ( ALTRA VEGADA )

“El catalĂ , cosa de tots (altra vegada)”
Hem de vigilar de no expulsar ningĂș de la llengua

( IGNASI ARAGAY )

Parafrasejant Freud, anava a titular aquest article El malestar de la llengua perĂČ hauria caigut en la visiĂł depriment que tant es porta ara. Quina mandra. Ja ho sĂ© que el catalĂ  fa temps, fa segles, que malviu. O que sobreviu. De manera que els parlants hem adquirit, quasi genĂšticament, una mena d’identitat dolorosa, una pesada condiciĂł dual de vĂ­ctimes i herois. Una sobrecĂ rrega pesant, indefugible. Duem de sĂšrie una ideologia profunda, subliminar, que se’ns arrapa pels replecs de la consciĂšncia, a cavall d’emocions i raons. És com si no hi haguĂ©s escapatĂČria. Hem aprĂšs a viure-la aixĂ­, la llengua. Llavors, la pregunta Ă©s: com ens podem escapar d’aquest malestar sense renunciar a res?

La llengua la podem tenir com un deure o com una amistat. M’inclino, esclar, per aquesta segona possibilitat. Als amics els cuides i els celebres, els cantes les veritats, hi fas broma, te’n pots riure, a vegades els perds de vista una temporada perĂČ quan hi tornes, el plaer Ă©s fabulĂłs. Retrobar un amic Ă©s sempre una experiĂšncia vibrant i dolça, oi? Hi pots tenir una relaciĂł oberta. I pots tenir-ne uns quants, de bons amics. Jo intento ser fidel als amics… i infidel als enemics. I aixĂČ diria que val per a la llengua i per a tot.

Dels enemics del catalĂ , doncs, prefereixo no parlar-ne. El catalĂ  tĂ© un munt d’amics, des del Miquel Montoro fins a la poeta Juana Dolores Romero. A ell segur que l’heu sentit parlant de taronges i patates. Fins i tot quan xerra en castellĂ , en realitat ho fa en catalĂ . És com quan Josep Pla escrivia en castellĂ … No deveu tenir ni idea, en canvi, de qui Ă©s la Juana, perĂČ ja en sentireu a parlar: “El meu nom constata una realitat, que Ă©s que la penya castellanoparlant pot escriure en catalĂ  i fer-ho molt bĂ©â€. Com el Javier PĂ©rez AndĂșjar, vaja, que quan s’hi posa, en catalĂ , dona a la llengua un aire planer i vivaç, com de conversa de cafĂš canalla; influĂŻt pel castellĂ , sĂ­, i tanmateix ben viu i literĂ riament eficaç.

En temps de pandĂšmia, haurĂ­em de ser mĂ©s intolerants que mai amb el virus de la intolerĂ ncia i vigilar de no expulsar ningĂș de la llengua. No podem exigir que nomĂ©s sigui amiga nostra, la llengua. Aquesta fal·lera inquisidora de buscar traĂŻdors i enemics sota les pedres ens fa mĂ©s mal que bĂ©. ÂżEl catalĂ  correcte? La norma? Ara que de cop, quina tristor!, ens ha deixat LluĂ­s Juste de Nin, hem tornat a recordar la nena que va dibuixar, la Norma, aquell personatge que se’ns adreçava amb un somriure, com dient: “Parleu el catalĂ , que Ă©s cosa de tots, i no us preocupeu tant de la norma, que no us renyarĂ© pas, parleu sense por”. Els castellanismes? Buenu, tampoc no cal obsedir-s’hi. I ho diu un que sempre busca i rebusca en la riquesa i varietat prĂČpies.

Hi ha persones a les quals la llengua els corre per dins i altres que l’expulsen sense ni adonar-se’n. No tothom pot ni ha de tenir una alta consciĂšncia lingĂŒĂ­stica. Alguns tenen una superficial consciĂšncia de correcciĂł a partir d’una base feble, i llavors apareix el fenomen de la hipercorrecciĂł: complert en lloc de complet, camerĂ­ per camerino, unĂ nim per unĂ nime, mitjaval per medieval i aixĂ­ un llarg etcĂštera. El mestretites que portem a dins a vegades ens fa males passades. Proveu el test interactiu que tenim a la web.

La vareta mĂ gica per salvar la llengua? Parlar-la. Escriure-la. Llegir-la. AixĂČ individualment. I col·lectivament, quĂš? Doncs crear un context positiu, un consens social favorable. D’aixĂČ n’estem lluny. En els anys de la Norma del Juste de Nin, a la sortida del franquisme, la defensa del catalĂ  anava associada a la conquesta de la democrĂ cia, a la recuperaciĂł d’una escola de qualitat per a tothom, a lemes de bon rotllo com “En catalĂ , sisplau”. Es va avançar. El catalĂ  va ser un amic acollidor. El castellĂ  no era l’enemic. No sĂ© com podem tornar-hi, com ens podem treure de sobre l’actitud defensiva, reactiva, a quĂš ens hem vist empesos en els Ășltims anys.

Informa:ARA.CAT (23-5-2020)

335 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: