EL CATALÀ, EN ESTAT D’EMERGÈNCIA: LES CAUSES DE LA RECULADA

“L’estat de la llengua catalana: les causes de la reculada”.
(PEDRO RUIZ )

Mai a la història hi havia hagut tants parlants de la llengua catalana. Més de 10 milions de persones són catalanoparlants, segons les últimes dades que va publicar Plataforma per la Llengua l’any 2019. L’idioma es parla en quatre estats europeus: Espanya, França, Itàlia i Andorra. El català, però, només és llengua oficial al país andorrà.

En aquest sentit, que el català tingui més de 10 milions de parlants i que més del 95% de la població de Catalunya afirmi que entén l’idioma podrien ser uns indicadors que apunten a una salut de ferro. Paradoxalment, en els darrers anys hi ha diversos factors que han encès les alarmes i que posen de manifest, segons diversos experts, que la llengua catalana es troba en una situació d’“emergència lingüística”.
Davallada de l’ús social del català

Una de les principals raons que expliquen el preocupant panorama del català és el declivi de l’ús social de la llengua. L’any 2003, segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, un 43% de la població major de 15 anys declarava que el català era la seva llengua habitual. L’any 2018, aquest tant per cent se situava en el 36,1%, és a dir, quasi set punts percentuals menys.

El mateix estudi també preguntava pels usos lingüístics i àmbits d’ús de les llengües. L’any 2018, els majors de 15 anys indicaven que, amb els membres de la llar, parlaven només català en un 27,2% dels casos; més català que castellà en un 5,6%; ambdós idiomes en un 7,8%; més castellà que català en un 10,1% i, finalment, només castellà en un 37,7%.

Un altre informe revelador és l’Enquesta de la Joventut 2020 de l’Ajuntament de Barcelona. Dels joves residents a la ciutat que tenen entre 15 i 34 anys, un 28,4% d’ells tenen el català com a llengua més habitual, set punts percentuals menys que l’any 2015. En paral·lel, això ha comportat un increment d’aquells que tenen com a llengua habitual el castellà, passant del 56,5% del 2015 al 62,1% actual.

L’estudi també reflecteix que, en els barris amb una renda mitjana més baixa, el percentatge de població que té el català com a llengua més habitual és inferior al 15% (concretament, és del 13,9%).
Manca de “protecció legal”

Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua, assenyala en declaracions a ElNacional.cat que una de les principals causes que expliquen aquest retrocés en l’ús social de la llengua catalana és la seva “desprotecció legal” i assevera que “aquesta tendència a la baixa confirma que estem en emergència lingüística”.

“Nosaltres no tenim un estat que protegeixi la nostra llengua, com en canvi passa en països plurinacionals com Suïssa, Bèlgica o el Canadà. A Suïssa, una de les llengües oficials és el romanx, que parlen menys de 50.000 persones”, apunta Escuder.

Sobre aquesta qüestió, el president de Plataforma per la Llengua destaca que “se’ns ha volgut fer creure que el català és una llengua molt protegida i molt subvencionada, i això és mentida”.

Encara que Òscar Escuder admet que hi ha una certa “disminució de la consciència lingüística de la ciutadania”, apuntant que “hi ha enquestes que subratllen que prop d’un 80% dels catalanoparlants canvien al castellà quan se’ls respon en castellà”, deixa ben clar que una de les raons del declivi no és la ciutadania.

Quan el president de Plataforma per la Llengua fa referència a una “manca de cobertura legal del català”, es refereix al fet que “al supermercat, costa trobar etiquetatge en català; tampoc ho veiem en els electrodomèstics” i també fa al·lusió a la Llei del Cinema i del Codi de Consum aprovades al Parlament fa més d’una dècada i que “no s’han aplicat i han passat el filtre del Constitucional”.

Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural, coincideix en el “menyspreu per part de l’Estat a la llengua catalana, som una llengua minoritzada i això ens situa en emergència”. En aquesta línia, posa èmfasi en les “agressions constants de l’Estat contra la llengua”, com les sentències del TSJC que obliguen a impartir el 25% de les classes en castellà i que comprometen el model d’immersió lingüística.
El català, pràcticament desaparegut a les sentències judicials

Aquesta desprotecció també es trasllada, per exemple, a l’àmbit judicial. L’any 2020, es van redactar 14.455 sentències en català, una xifra que representa el 7,44% del total i que baixa pràcticament un punt respecte al 2019. Aquest fet preocupa el Consell d’Europa, que reclamava enguany “aplicar accions legislatives immediates” per garantir l’ús de les llengües cooficials en terrenys com ara el judicial.

Un altre exemple es pot detectar en les pàgines web oficials de l’Estat espanyol. Un estudi de Plataforma per la Llengua evidenciava que menys d’un 2% d’aquests portals estan íntegrament disponibles en català, malgrat que la llengua és cooficial.

D’altra banda, Joan Santanach, delegat del rector per a la Política Lingüística i Publicacions de la Universitat de Barcelona, creu que l’expressió d’“emergència lingüística” és “molt forta”, però assenyala que la situació “no és gens bona” i que “hi ha símptomes d’un procés de substitució avançat”. Aquest procés sociocultural implica que una llengua dominant s’imposa totalment o parcialment sobre una altra. És, d’alguna forma, l’abandonament intergeneracional d’una llengua en favor d’una altra.

Santanach també es refereix a una mena de “subordinació psicològica lingüística” per la qual “quan una persona se’ns adreça en castellà o no ens entén, canviem al castellà”.
La llei de l’audiovisual, clau

En aquest context, preocupa molt el projecte de llei de l’audiovisual que està impulsant el govern espanyol. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) alertava recentment que aquest avantprojecte no reflectia la diversitat lingüística ni cultural de l’Estat i emplaçava a “incorporar un percentatge específic per les llengües oficials de les comunitats autònomes”.

La directiva europea obliga les plataformes a tenir una quota mínima del 30% dels continguts de producció europea i, dins d’aquest percentatge, l’Estat vol garantir que almenys el 50% siguin en llengua castellana. Alhora, la proposta era que, dins d’aquest percentatge, el 50% d’aquestes obres audiovisuals fossin en català, basc o gallec.

De fet, aquesta és una de les carpetes que els partits independentistes han posat al damunt de la taula per poder negociar els pressupostos generals de l’Estat de 2022. Per ara, però, des de la Moncloa dubten que puguin arribar a un acord en aquesta matèria abans del 4 de novembre, data en què es voten les esmenes a la totalitat del projecte de comptes públics de l’any vinent.

Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua, considera “clau i vital” que es tinguin presents les demandes catalanes sobre la presència de català en la llei de l’audiovisual. “Si aconseguim que els continguts en català a les plataformes augmenti considerablement, anirem pel bon camí”. Ara com ara, però, Escuder recorda que, l’any 2019, Netflix només oferia quatre pel·lícules de quasi 3.000 en català.

“A Disney Plus, hi ha 39 continguts per veure en català; mentre que en islandès hi ha 93. L’islandès el parlen unes 300.000 persones. Això és el que s’aconsegueix quan un estat protegeix i dona cobertura legal a una llengua”, indica el màxim responsable de Plataforma per la Llengua.

Per la seva banda, Marcel Mauri també recalca la importància d’aquesta norma jurídica, perquè “ha de permetre mostrar la vitalitat de la llengua”. Assenyala que és fonamental la presència del català en els operadors audiovisuals, tenint en compte que “aquests continguts els consumeixen una gran part de la població i, especialment, els joves”.

Per a més inri, el vicepresident d’Òmnium Cultural demana “recuperar la musculatura” de l’audiovisual en llengua catalana a través, per exemple, de les dotacions pressupostàries per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. “La CCMA és clau per generar continguts en català i, alhora, permetre la dinamització del mercat audiovisual del nostre país”. “Cal tenir en compte que, l’any 2010, el pressupost de la CCMA era de 456 milions d’euros. Una dècada després, és de 254 milions”, apunta Mauri.
Perspectives de futur

Preguntat per l’horitzó de la llengua catalana, Òscar Escuder aposta per aplicar “polítiques valentes en defensa del català per revertir la tendència a la baixa del seu ús social”. Entre aquestes mesures, assenyala el compliment de lleis com la del Cinema o el Codi de Consum, més “consciència lingüística” i blindatge del català en els continguts audiovisuals. Tanmateix, admet que “les mesures que s’adoptin no canviaran la situació d’avui per demà, però com més aviat les apliquem, abans frenarem aquesta corba de descens de l’ús social del català”.

Al seu torn, Marcel Mauri veu “esperança” en l’èxit que estan percebent en campanyes com les que des d’Òmnium han plantejat, com les parelles lingüístiques, i valora positivament el “gran consens del 85%” en la votació de la resolució del Debat de Política General de fa dues setmanes que dona suport al “català com a element de cohesió” i insta a impulsar el Pacte Nacional per la Llengua. El text va prosperar amb el suport de tots els partits, excepte Vox, PP i Cs. El vicepresident d’Òmnium també demana “polítiques públiques fortes i valentes” en defensa de la llengua i opina que, “mentre Catalunya segueixi dins d’un estat que menysprea el català, haurem de batallar molt per protegir-lo”.

El delegat del rector per a la Política Lingüística i Publicacions de la UB, Joan Santanach, sosté que la situació “no és irreversible” i recepta que “ens creiem més la importància del català” davant el “risc de no incorporar nous parlants”. Per a Santanach, seria fonamental impulsar eines com la producció de productes audiovisuals en català que arribin als adolescents i trobar “més vies” que impulsin la difusió de la llengua.
Informa:ELNACIONAL.CAT (16-X-2021)

89 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: