EL CATALÀ FA NOSA FINS I TOT A MOLTS INDEPENDENTISTES

“Llengua i proc√©s ”
¬ęEl catal√†, doncs, llengua p√ļblica i comuna i, a casa seva, que tothom parli com bonament li plagui¬Ľ
( JOSEP -LLU√ćS CAROD-ROVIRA )
Vet aqu√≠ un article d‚Äôaquells que m‚Äôhagu√©s estimat m√©s de no haver d‚Äôescriure mai. Per√≤ en la deriva dimission√†ria en q√ľesti√≥ de llengua que patim aquests darrers temps, el silenci pot dur la comoditat, per√≤, alhora, tamb√© porta la complicitat de qui calla perqu√® no vol inquietar la placidesa ling√ľ√≠stica de les aig√ľes nacionals, ni criticar l‚Äôactitud de persones que respecto i en molts casos estimo i tot. En el proc√©s cap a la independ√®ncia on se suposa que estem immersos, si hom es demana quin lloc ocupa la reivindicaci√≥ de la normalitzaci√≥ plena de l‚Äô√ļs de la llengua catalana en la llista d‚Äôobjectius prioritaris, la resposta √©s clara i contundent: cap, no hi √©s, no hi figura, no se‚Äôn parla, no existeix perqu√®, pel que es veu, la marginaci√≥ de la llengua catalana no representa cap problema tal com est√†.

El cert √©s que la naturalitzaci√≥ de l‚Äô√ļs del castell√† en tots els √†mbits, inclosos els pocs on el catal√† encara senyorejava, s‚Äôha disparat, afermat i consolidat aquests darrers anys, justament els mateixos en qu√®, m√©s que mai a la hist√≤ria, hi ha a Catalunya partidaris de la independ√®ncia. I cada cop que el castell√† avan√ßa, el catal√† retrocedeix, perqu√® √©s l‚Äô√ļs del primer el que acaba imposant-se, en detriment del segon. Pot semblar paradoxal, per√≤ √©s aix√≠. L‚Äôindependentisme avan√ßa, per√≤ la llengua recula i va perdent cada cop m√©s posicions a favor d‚Äôun idioma que no ha de patir pel seu futur, perqu√® √©s un dels que m√©s creix, amb centenars de parlants en diferents continents i oficialitat √ļnica a desenes de pa√Įsos. I el catal√† va sent arraconat a llengua rural, marginal, poc moderna, davant la inconsci√®ncia i la complicitat passiva general.

El judici dels dirigents independentistes al Tribunal Suprem va ser una farsa i la sent√®ncia una injust√≠cia absoluta. Tamb√© va ser una oportunitat excepcional per a la llengua, del tot perduda. Tot i que hauria estat possible, cap dels dirigents jutjats, gent que estima sincerament el pa√≠s i la llibertat, no va optar per declarar en catal√†, la seva llengua, sin√≥ que va preferir fer-ho en castell√†. Va ser una ll√†stima, perqu√® es va desaprofitar, absolutament, l‚Äôocasi√≥ de fer visible una realitat davant de tot el m√≥n: un grup de persones encausades per defensar la democr√†cia declaren en catal√† davant un tribunal on jutges i acusadors han de posar-se auricular de traducci√≥ simult√†nia perqu√® no entenen la llengua d‚Äôuns ciutadans que figura que s√≥n ‚Äúespanyols‚ÄĚ com ells. En aquest cas, la imatge hauria estalviat l‚Äô√ļs de paraules explicatives perqu√® tot quedava ben clar: jutges, fiscals i acusaci√≥ particular espanyols jutgen presos catalans i s√≥n tan diferents que parlen lleng√ľes diferents. Alg√ļ, creu, honestament, que la pena hauria estat encara superior pel fet d‚Äôutilitzar el catal√†?

Tothom t√© tot el dret del m√≥n a emprar el que considera la millor estrat√®gia de defensa. Fins i tot alg√ļ tan preocupat per la llengua com el president Torra, en compar√®ixer davant el Tribunal Superior de Just√≠cia de Catalunya va optar per ser defensat en castell√†, a trav√©s dels seus advocats, d‚Äôuna compet√®ncia fora de tot dubte, per m√©s que ell s√≠ que va parlar-hi en catal√†. El gerro d‚Äôaigua freda que aquest gest simb√≤lic de la primera autoritat del pa√≠s, sobre els advocats que s‚Äôescarrassen cada dia per usar el catal√† davant dels tribunals, va ser d‚Äôantologia. Fins i tot la comissi√≥ de llengua del Consell de Col¬∑legis d‚ÄôAdvocats de Catalunya va transmetre el seu malestar al president i, pel que sembla, a hores d‚Äôara, encara ning√ļ no ha demanat la versi√≥ en catal√† de la sent√®ncia contra Torra.

Alguns advocats d‚Äôindubtable tarann√† independentista van arribar a afirmar que es deixessin estar d’orgues amb el catal√†, que l‚Äôimportant era la defensa i no la llengua. Com si el m√©s normal del m√≥n no fos que el president de Catalunya fos defensat en la llengua pr√≤pia de Catalunya i s√≠, en canvi, en una altra. El catal√†, doncs, fins i tot per a alguns independentistes, no √©s mai prou important, sempre √©s la llengua prescindible, l‚Äôidioma in√ļtil, la parla invisible.

Al Parlament de Catalunya, el catal√† hi ha deixat de ser la llengua √ļnica i la pres√®ncia normal del castell√† ha arribat a fites impensables abans. Hi ha diputats de PP i Cs que es neguen, a consci√®ncia, a utilitzar el catal√† tot i saber-lo i opten per discriminar-ne l‚Äô√ļs, per amagar-ne la llengua com si fos la pesta, emprant sempre el castell√†, pr√†ctica a la qual, a vegades, s‚Äôapunta tamb√© algun parlamentari del PSC. Per√≤ no s√≥n sols aquests partits. En un Parlament on els independentistes s√≥n majoria a l‚Äôhemicicle i a la mesa, hi ha vegades que, en comissi√≥, tothom, √©s a dir, tothom (JxC, ERC, CUP i Comuns tamb√©) renuncien a l‚Äô√ļs del catal√† i parlen nom√©s en castell√† en adre√ßar-se a algun dels compareixents, com va passar amb el cas del delinq√ľent econ√≤mic Rodrigo Rato. En comptes de posar un servei de traducci√≥ simult√†nia per al personatge, el Parlament de majoria independentista va optar per deixar de costat el catal√† i parlar tota l‚Äôestona en castell√†, com la cosa m√©s normal del m√≥n, en un gest d‚Äôun provincianisme pat√®tic, desolador, terrible.

Ha esdevingut ja un lloc com√ļ, una pr√†ctica habitual, que un cop els dirigents pol√≠tics o institucionals han fet una declaraci√≥ en catal√† llavors passin a repetir el mateix que acaben de dir, en castell√†. De vegades s√≥n ells mateixos que, despr√©s de la primera intervenci√≥, ja donen pas amb un somriure tranquil¬∑litzador (?) a la segona fase, tot dient, amb una naturalitat esfere√Įdora: ‚ÄúB√©, i ara en castell√†‚ÄĚ. I jo em demano: √©s que quan parlen en catal√†, no ho fan per a tothom arreu del m√≥n? A l‚Äô√®poca de les noves tecnologies, quan una declaraci√≥ es pot subtitular o b√© pot fer-se sobreposici√≥ de veu, per qu√® no es fa quan es parla en catal√†? Com √©s possible que els nostres dirigents independentistes s‚Äôavinguin a aquesta pr√†ctica tan menyspreadora i humiliant per al catal√†?

Alg√ļ pot dir que el castell√† √©s oficial a Catalunya i √©s cert. Per√≤ tamb√© n‚Äô√©s l‚Äôoccit√† i no recordo que, despr√©s del castell√†, tornin a repetir el mateix en occit√†, en compliment del marc ling√ľ√≠stic legal. Que un idioma sigui oficial vol dir que no pots impedir que ning√ļ l‚Äôutilitzi, per√≤ no pas que tinguis l‚Äôobligaci√≥ de fer-ho tu. Una llengua que no pot anar sola per la vida, que sempre ha d‚Äôanar de bracet amb una altra, no t√© cap futur i s√≠ els dies comptats. O √©s que quan el president espanyol acaba una declaraci√≥ tamb√© repeteix el mateix en catal√†? O potser li reclamen la versi√≥ en espanyol a Merkel o Macron quan acaben de parlar?

En un mal ent√®s sentit de l‚Äôeducaci√≥ hi ha qui s‚Äôadre√ßa sempre en castell√† a qui no parla catal√†, de manera que fa una doble discriminaci√≥ inconscient: de la llengua catalana i de les persones a qui se‚Äôls diu a la cara que no s√≥n d‚Äôaqu√≠, sin√≥ de fora, i per aix√≤ no se‚Äôls parla la llengua d‚Äôaqu√≠. Passa en els comptes de Twitter, tamb√©. I a les classes a la universitat de manera alarmant. No ha d‚Äôestranyar, llavors, que els mitjans de comunicaci√≥ p√ļblics audiovisuals, com m√©s va m√©s, recullin aquesta pr√†ctica i incorporin parlants habituals en les seves emissions d‚Äôuna llengua que no √©s la que, per llei, va motivar la creaci√≥ de TV3 i Catalunya R√†dio. I no es tracta de marginar persones, sin√≥ de no contribuir a discriminar m√©s el catal√†. Si tan normal fos, com √©s que a les televisions i r√†dios espanyoles no hi ha mai, amb tota normalitat, gent que s‚Äôexpressi en catal√† en els seus programes de forma estable? I per qu√® no n‚Äôhi ha en angl√®s a les televisions franceses, o en espanyol a les italianes? Per qu√® hem d‚Äôadmetre com a normal aqu√≠ all√≤ que no ho √©s enlloc?

Si no es produeix una reacci√≥ immediata, per dignificar i normalitzar l‚Äô√ļs del catal√† en tots els √†mbits, la llengua es consolidar√† com el que ja √©s per a molts, dirigents independentistes inclosos, un objectiu pel qual no val la pena lluitar, una causa perduda. Personalment, em nego a fer amb el catal√† el mateix que fan sempre PP, CS, de vegades PSC, i sovint tots els altres: no usar-lo, marginar-lo i substituir-lo pel castell√†. Vull la independ√®ncia del meu pa√≠s i la plenitud de la llengua i no considero que siguin incompatibles, que calgui renunciar al segon per obtenir el primer. Perqu√® seria renunciar a un passat, a una cultura, una visi√≥ del m√≥n i, sobretot, a un futur on la llengua sigui un instrument d‚Äôacolliment, conviv√®ncia i identitat compartida. El catal√†, doncs, llengua p√ļblica i comuna i, a casa seva, que tothom parli com bonament li plagui!
Informa:NACIODIGITAL.CAT (5-11-2020)

184 Lectures | ‚Ä£ |
Que tothom ho sàpiga: