( ANTONI BASSAS )

Avui és notícia l’enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat, que és una enquesta que es fa cada cinc anys des de fa anys i que, per tant, permet saber quin és l’estat, però també l’evolució, dels usos del català.

L’enquesta diu que quan pregunten “Vostè, quina llengua utilitza més?”, el 36% de la gent diu que té el català com a llengua habitual, el 7,5% diu que català i castellà i el 48% diu que el castellà.

Esclar, la utilització de la llengua va per barris: per barris literalment. Vull dir que no és el mateix Barcelona que Berga, o la justícia que el comerç.

L’enquesta en dona de fredes i de calentes. La franja d’edat més àmplia en què el català és la llengua habitual és la de majors de 65 anys; en canvi, la gent que fa servir el català per parlar amb els avis és un 28%, i la gent que fa servir el català per parla amb els fills, un 35%.

De les xifres, n’hi ha algunes que em semblen fonamentals, encara que normalment no se’ls dona tanta importància.

El 94% de la gent entén el català i el 85% el sap parlar. Aquest dada (el 94% l’entén, el 85% el parla) em sembla clau perquè pensem que podem fer servir el català amb naturalitat amb tothom, amb tothom, i després deixar que l’atzar porti la conversa allà on mai no se sap. Dic això perquè el pitjor que ens poden dir és “No aprenc el català perquè la gent se’m passa al castellà”. Sobretot ara, que hi ha tants joves magrebins, xinesos, pakistanesos, sud-americans, que han estat escolaritzats en català. Sí, el català, que està en inferioritat històrica, legal i demogràfica i, per tant, econòmica; que és una llengua amb menys poder polític al darrere, necessita més gent al davant. Una part no menor de tota la presència, prestigi i utilitat que pugui tenir el català li hem de donar nosaltres, els parlants.

Ara bé, ara que l’Estat se sent valent amb l’independentisme, que el té pendent de sentència, que envia guàrdies civils a Palau a buscar papers de l’1 d’Octubre; ara que fins i tot Pablo Iglesias, per poder pactar el govern amb Pedro Sánchez, li donarà garanties per escrit que no demanarà un referèndum ni discreparà (Pablo Iglesias, nosaltres que havíem reconegut sempre la teva diferència en les qüestions de l’estat plurinacional), ara que està passant tot això, s’està produint un fenomen curiós (pervers) amb el català. I aquest fenomen no és cap altre que aquest corrent d’opinió advertint que, esclar, com que el català ha estat la llengua del Procés, s’ha fet antipàtic; que el català, pobre, està rebent els perjudicis d’una política separatista… En fi, ja coneixem la retòrica. L’argument no pot ser més fal·laç perquè, per desgràcia, l’antipatia pel català és molt antiga. No va començar ni amb el Procés ni amb Ansón (“Igual que Franco pero al revés, persecución del castellano en Cataluña”, 1993), ni amb l’“Habla en cristiano” de la postguerra i el franquisme, sinó que ve de segles enrere.
Sempre hi ha un motiu per recelar del català. Sí, es fa política en català i es fa política amb el català, ho fan tots els estats amb les seves llengües, i no veig per què una llengua que necessita especial protecció com el català, perquè està en minoria, no hauria de fer-ne. Perquè si és per antipaties polítiques, ¿deixem d’estudiar anglès per culpa de Donald Trump? ¿O castellà, per culpa d’Arrimadas?

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

Informa:ARA.CAT (9-7-2019)