EL CATALÀ I L’ESTRUÇ: CAL CERCAR NOVES FORMES, PERQUÈ LA IMMERSIÓ HA MORT

“El català i l’estruç”
( GERMÀ BIEL )

Allò que els estruços amaguen el cap sota terra quan són amenaçats és una llegenda urbana. Però em permetran que ho utilitzi, perquè aplica a la política catalana i la qüestió del català a l’ensenyament. Dic qüestió perquè –en lògica d’anàlisi de política pública– abans de dir-ne problema cal definir quin és el problema(i si és realment un problema).

El sistema educatiu té un paper important en l’habilitació per a l’ús social d’una llengua (també són molt importants factors com l’audiovisual, la utilitat laboral…). Que el sistema educatiu pot ajudar en l’ús social ho il·lustra el model de xarxes al País Basc: tot i l’ús social de l’èuscar –entorn al 20% dels habitants–, el fet que la gran majoria de famílies triïn immersió en èuscar (al curs 2021-22, el 79% d’alumnes d’infantil i primària al País Basc van a centres del model D, d’immersió en èuscar) és consistent amb l’augment de l’ús de l’èuscar entre els joves bascos, diferent del que passa a Catalunya.
L’actual problema a Catalunya és que les famílies que volen la immersió en català no poden tenir-la

Un cop perfilada la qüestió (el català en l’ensenyament), sembla que és realment un problema. Com a resposta a la instrucció judicial a l’escola de Canet, s’organitzà una manifestació on hi havia grups parlamentaris que fan majoria al Parlament. I s’ha posat en marxa un Pacte Nacional per la Llengua, que ha d’estar enllestit a desembre. Mentrestant, el Govern s’ha ofert a pagar la defensa jurídica de qui desobeeixi instruccions judicials. Però no hi pot haver estratègia de desobediència si no se’n fa càrrec la conselleria d’Educació, assumint la direcció dels centres requerits judicialment. Cal fer-ho? Només assenyalo que no fer-ho, encara que s’ofereixi a pagar les despeses jurídiques, és política de l’estruç.

Després han arribat noves sentències per a centres a Cubelles i a Vila-seca. Seran complides; altrament els sindicats del sector ja estarien organitzant caixes de resistència per a vagues subsegüents a les sancions judicials per incompliment. No n’hi haurà. I vindran més sentències del TSJC per cadascuna de les denúncies presentades.
Nova sentència pel 25% en castellà: ara en un institut de Vila-seca
Una classe d’una escola sense alumnes, en una imatge d’arxiu.

No s’ha entès del tot bé la naturalesa del problema: la immersió obligatòria en català (que exigeix que sigui l’única llengua vehicular) morí legalment amb la sentència del TC de 2010 sobre la reforma de l’Estatut, que diu: “El català ha de ser, per tant, llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament, però no l’única que gaudeixi d’aquesta condició, predicable amb igual títol del castellà en tant que llengua també oficial a Catalunya“. Alea iacta est (la sort ja està tirada),que digué Cèsar. Els fets dels 11 anys posteriors són només la conseqüència en un sistema judicial lent (excepte per al Procés) com l’espanyol.

Primer es requerí judicialment a la Generalitat perquè articulés la vehicularitat del castellà en el sistema educatiu. Com que no es va fer, la justícia mesurà en un mínim del 25% d’hores el caràcter vehicular. ¿Que això no té precedent en els països del nostre entorn? És sabut que tampoc tenim un sistema judicial com el del nostre entorn.

Per això els formularis que promouen les demandes per l’escolarització bilingüe ja no es basen en el dret d’opció de les famílies, sinó en l’incompliment del caràcter vehicular del castellà a Catalunya. És a dir, demanen fer complir la llei.

És obvi que la independència canviaria el marc legal. Per a alguns aquesta és l’única solució real. Però com que no és una perspectiva propera en el temps, ¿es pot fer alguna altra cosa? Sí, si canviem l’enfocament de la qüestió i la definició del problema: l’actual problema a Catalunya és que les famílies que volen la immersió en català no poden tenir-la; ni en molts centres de l’àrea metropolitana, ni allí on es va imposant el mínim del 25% en castellà.
Ha arribat el moment de canviar la forma d’enfocar aquesta qüestió, i pensar alternatives enfocades al problema

Els problemes, com els virus, muten. I si l’obstacle és l’obligació legal del caràcter vehicular del castellà, la resposta és reconèixer-ho plenament amb una doble xarxa. De fet, en una de les xarxes el castellà seria la llengua vehicular. I els pares triarien quina és la vehicularitat que prefereixen, a partir del model educatiu proposat per cada centre.

Insistim: això no vulneraria la prohibició estatutària que l’administració separi els alumnes per llengua habitual. Això es dona a Finlàndia, on es registra la llengua materna dels xiquets en néixer (finès o suec), i això determinarà el model lingüístic d’escolarització. Però que les famílies triïn és incompatible amb la separació per llengua habitual. Per exemple, al País Basc, no menys de tres quarts de les famílies que trien immersió en èuscar tenen el castellà com a llengua habitual. I no menys de tres quarts de les famílies amb el castellà de llengua habitual trien immersió en èuscar (són dues coses diferents, per cert). És obvi que la llengua habitual no determina l’elecció de model lingüístic.

L’estratègia de l’estruç no servirà per fer front a la mort legal –datada a 2010– del sistema d’immersió obligatòria en català, perquè la força dels fets seguirà imposant-se. Ha arribat el moment de canviar la forma d’enfocar aquesta qüestió, i pensar alternatives enfocades al problema.
(*Germà Bel és economista)
Informa:ARA.CAT (13-1-2022)

44 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: