EL CATALÀ, LLENGUA COMUNA ?

“El català, llengua comuna?”

( JOSEP M. MUÑOZ )

En una entrevista feta fa uns anys, l’escriptor català en llengua castellana Eduardo Mendoza explicava així els dubtes que genera viure en un país bilingüe: “Quan puges a un taxi -deia-, com t’has d’adreçar al taxista, en castellà o en català?” La pregunta que es feia Mendoza no és pas banal: de fet, estava plantejant la qüestió de si avui el català és, o pot ser, la “llengua comuna” a Catalunya. Sabem que l’Estatut defineix el català com a “llengua pròpia” de Catalunya, cosa que sovint és retreta pels anticatalanistes com si això signifiqués, que no és el cas, que el castellà és una llengua “impròpia” a Catalunya. Com podria ser “impròpia”, si és la llengua materna de la majoria de la població catalana? Però si el català no és, o aspira a ser, la llengua habitual de comunicació entre els catalans -un “privilegi” que no es nega a cap llengua que tingui un estat al darrere, fins i tot en països on hi ha un component immigratori fort-, llavors potser sí que caldrà començar a donar la raó als qui, sobre el futur del català, semblen abonats a les profecies catastrofistes.

Després d’un període, la dictadura franquista, en què es va culminar la bilingüització efectiva de Catalunya (en una situació de clara diglòssia pel que fa a la llengua del país) i en què, a més, van arribar contingents enormes de població immigrant procedent de l’Espanya de llengua castellana, a la Transició es va generar un consens molt majoritari sobre la necessitat de “normalitzar” la llengua catalana i fer-ne la llengua habitual del país, aquella amb què funcionava l’administració pública, l’escola, els mitjans de comunicació públics. Les lleis de normalització lingüística es van aprovar amb un consens molt ampli, que avui amb tota seguretat no seria possible. La primera, la del 1983, va ser aprovada sense cap vot en contra i amb una sola abstenció. La del 1998 trobà l’oposició minoritària, coincident tot i que per raons oposades, del PP i ERC.

En els últims anys, però, la irrupció en la política catalana de Ciutadans, un partit que malda per dividir-nos com a societat, ha alterat les dinàmiques sociolingüístiques de Catalunya a base de fer discursos en aparença igualitaris, però que en realitat defensen el dret de viure de forma monolingüe en la llengua dominant, que és el castellà. Amb una persistent i hipòcrita asimetria, Ciutadans exercita al Parlament de Catalunya allò que es nega als catalans en el Congrés de Diputats o al Senat: parlar-hi en la seva llengua, perquè ja n’hi ha una de “comuna” i d’oficial, i perquè, per als nacionalistes espanyols, hi ha llengües de primera i llengües de segona. És per això que, amb l’ajut inestimable de l’administració de justícia, un àmbit que s’ha resistit aferrissadament i amb èxit a la catalanització, i que gosa fins i tot dictar els percentatges en què cal fer servir les llengües a l’aula, els sectors que Ciutadans representa -i als quals ara sembla haver-se afegit tristament, vergonyosament, el PSC- s’oposen a la “immersió” a l’escola: justament perquè volen evitar que el català pugui ser vist com la “llengua comuna” dels catalans, al marge del seu origen, aquella amb què s’expressa l’administració, amb què retolem els carrers o ens adrecem al cambrer o al taxista.

Novament, cal adonar-nos que no podem exigir que l’escola tota sola resolgui els dèficits que tenim com a societat. L’escola, i la ràdio, i la tele, i els diaris, són imprescindibles, però no suficients. S’ha acusat, enraonadament, la “normalització” d’haver respost al principi aquell que diu que “el nostre mal no vol soroll”. Soroll potser no, però decisió i suport sí. L’anar fent, que va dir en frase desafortunada l’alcaldessa de Barcelona, no és una estratègia possible, davant de la força de qui et vol arraconar i, en darrer terme, desnonar. No pots oposar-te a Amazon, en nom de la protecció a la diversitat i a la subsistència dels “petits” enfront dels gegants, i al mateix temps exclamar-te amb desgana sobre el “rotllo” aquest del català. Defensar l’equitat és també defensar la diversitat lingüística. No comparteixo, he de dir, els discursos catastrofistes sobre la llengua: en algun sentit, penso fins i tot que mai no havíem estat tan bé. Però davant de la colossal empenta uniformitzadora del mercat, i davant de l’absentisme interessat de les institucions estatals, cal seguir protegint els drets d’una llengua feble i minoritària a no ser desnonada de casa.
Informa:ARA.CAT (3-1-20201)

121 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: