(Llengua oficial d’Europa, ja / Les ocasions perdudes)
( XAVIER BOSCH )
En una setmana, dues polèmiques lingüístiques. La primera s’ha entaulat a les xarxes socials. Ara que amb prudència i mascareta els estudiants d’Erasmus han tornat a les aules universitàries catalanes, el Twitter ha recollit una realitat que no és nova. Arriben alumnes estrangers que han triat venir a Barcelona, a la primera classe aixequen el dit per dir que no entenen el català i, automàticament, el professor es passa al castellà i continuarà així tot el trimestre. I tot el curs, si convé. La segona polèmica és encara als diaris i ha obert el Telenotícies. La proposta de la nova llei de l’audiovisual que el govern de Pedro Sánchez ha posat sobre la taula torna a bandejar el català.

Com si la nostra llengua no estigués prou menystinguda a les noves plataformes, la nova llei de l’audiovisual era un invitació a cantar-li les absoltes. El problema del maltractament era tan greu, pel que té de greuge per a les llengües cooficials de l’Estat, que les ministres de Podem han posat el crit al cel i fins i tot el PSOE sembla disposat a fer marxa enrere. A partir d’ara, l’esmena que puguin fer serà entesa com una victòria però ja es veu a venir que serà un pedaç, molt lluny del que necessita el català i, sobretot, del que seria just. Aquí, diguem-ho sense embuts, a la nostra llengua li cal el reconeixement oficial a Europa. Tot el que no sigui això, serà mantenir-nos en una tercera divisió residual. Si no se situa al mateix nivell que les llengües oficials de la Unió Europea, el català anirà esllanguint-se dins d’Espanya i, el més greu de tot, anirà perdent pes dins de Catalunya. És el bé més preat que tenim i dol veure que no n’hem fet prioritat. Les normes de la Unió Europea són absurdes però clares. Qui ha de demanar l’oficialitat del català al Consell Europeu? El govern d’Espanya. Ara que tenim un ministre de Cultura català, seria el moment de fer la petició. Seria la gran medalla que es podria penjar Miquel Iceta.
Les ocasions perdudes

La qüestió del català no té res a veure amb el Procés, ni amb la independència, sinó amb fer justícia als deu milions de parlants a qui es diu que si no tenen un estat propi, no tenen una llengua oficial a la Unió. Així, els catalans veiem com el danès, el búlgar, el croat, el maltès o l’irlandès són oficials perquè ho marquen les fronteres, no el nombre de parlants o l’ús social que facin de cadascuna d’aquestes llengües. D’arguments per defensar l’oficialitat del català a Brussel·les n’hi ha de sobres. De sociològics, de lingüístics i de científics. No cal entrar en la política que ho enverina tot, i prou que ho farà el recalcitrant nacionalisme espanyol que encara es pensa que parlem el català per tocar-los els nassos. Però sí que sense la política –negociació, diplomàcia, mà esquerra– es farà molt difícil aconseguir aquesta oficialitat, que és, de llarg, el que més li convé al català.

Sovint anem a les batalles petites –i necessàries– com això de la llei de l’audiovisual, però al català li cal tenir aspiracions absolutes. Per això sorprèn que els partits més catalanistes/sobiranistes no hagin fet mai plat d’aquest tema. De les 23 peticions de la carta d’Artur Mas a Mariano Rajoy, el juliol de 2014, incomprensiblement no n’hi havia cap de lingüística. De les 46 demandes de Carles Puigdemont al mateix Rajoy, el 2016, tampoc cap referència a aquesta necessitat. I mira que se’n demanaven, de coses que semblaven prioritats. Però la deducció de l’IVA de la CCMA sembla que era més important que l’oficialitat europea de la llengua. En les 21 peticions que Quim Torra li va fer a Pedro Sánchez, la llengua tampoc va ser ni prioritat, ni tema. Ara li toca al president Aragonès. Més que una carta als Reis, potser que faci feina efectiva. La consellera Natàlia Garriga ha posat la llengua com un dels tres eixos nuclears del seu mandat. Si se’n surt, si el català acaba sent llengua oficial a Europa, aquesta legislatura ja haurà valgut la pena.
Informa:ARA.CAT (24-XI-2021)