EL CATALÀ S’ANORREA SOL PER LA INDOLÈNCIA DELS SEUS PARLANTS

“Estem perdent la llengua”
“No és només l’hostilitat espanyola el que està anorreant la llengua catalana. No li cal. La llengua catalana s’anorrea sola per la indolència dels seus parlants”
(VÍCTOR ALEXANDRE )
L’informe recent que ha fet públic la Plataforma per la Llengua sobre l’estat del català és d’alarma absoluta. Repeteixo: alarma absoluta. En els darrers quinze anys, la llengua catalana ha perdut mig milió de parlants. I la davallada no s’atura, la davallada continua. L’informe és molt complet i, a més a més, força nítid en l’exposició de la situació. Només un 32,4% de la població parla habitualment en català. Les pel·lícules que s’exhibeixen en català estan per sota del 3%, tot i que la llei obliga que una quarta part estigui en aquesta llengua. Disney+ té mil pel·lícules a l’abast del consumidor i només 36 tenen versió catalana, cosa que constitueix un greuge comparatiu amb relació a llengües amb molts menys parlants. En islandès, per exemple, amb només 300.000 parlants, Disney+ té un centenar de films. La situació de l’etiquetatge no és menys dramàtica. Només 1 de cada de 10 productes està etiquetat en català. Només un! Hi ha sectors en què no n’hi ha cap. Dos dels més escandalosos són el dels medicaments i el dels electrodomèstics. Terra erma de dalt a baix.

Un altre capítol de nivells inadmissibles és el dels tribunals. Només un 7,5% de les sentències són en català, que és la xifra més baixa dels darrers quinze anys. Com pot dir-se administració de justícia un tribunal que ignora la llengua del país on viu? On és la justícia de jutges i tribunals que actuen com a colons, que es neguen a exercir la seva tasca en la llengua pròpia de Catalunya, que es neguen a parlar-la, que imposen a la ciutadania la llengua del funcionari tot violant el principi bàsic que diu que no és el ciutadà qui ha de parlar la llengua del funcionari, sinó que és el funcionari qui ha de parlar la llengua del ciutadà? Quants pobles no sotmesos a un Estat colonitzador com l’espanyol trobarem en què els seus habitants, en ser jutjats, es vegin obligats a canviar de llengua perquè el tribunal diu que no els entén?

Fins i tot els judicis que se celebren a Madrid contra independentistes catalans haurien de respectar el dret inalienable dels acusats a expressar-se en la seva llengua. No hi fa res que el català no sigui la llengua de Madrid. No hi fa res, perquè és l’Estat espanyol qui els obliga a viatjar a Madrid per ser jutjats per tribunals analfabets de català. Si, com diuen, l’Estat espanyol és també l’Estat dels catalans, no és admissible que la judicatura consideri estrangeres les altres llengües de l’Estat en la capital de l’Estat. Tan inadmissible com ho seria que els ciutadans de Flandes s’haguessin d’expressar en francès en un tribunal de Brussel·les.

Sabem perfectament quina mena d’Estat anorreador és Espanya, i sabem, per tant, què se’n pot esperar en aquest sentit. Però una cosa és que t’inferioritzin des de fora i una altra és que ho facis tu mateix des de dins. I això és el que està passant a Catalunya. El català seria imbatible, si els catalans volguéssim. Però no ho volem. Les xifres de l’informe de la Plataforma per la Llengua són esfereïdores i, tanmateix, ja n’hem vist la reacció oficial: silenci absolut, cap pla per capgirar la situació i donar al català, dintre dels marges negatius que suposa no tenir Estat, el mateix rang que el flamenc té a Flandes o que el francès té al Quebec. Res de res. Més enllà, és clar, de la mentida recent d’ERC de dir que ha “blindat el català”. Déu meu, quin desvergonyiment! Només els falta demanar obertament el vot per a Pedro Sánchez.

Tot plegat ens porta a la incoherència d’exclamar-nos per la manca de pel·lícules estrangeres en llengua catalana mentre les nostres pròpies pel·lícules, pel·lícules catalanes, produïdes a Catalunya amb productors i directors catalans, són les primeres que la menyspreen. Per un alumne, un!, sorgit de l’ESCAC que, miraculosament, roda una pel·lícula en català, hi ha la immensa majoria que ho fa en “la lengua que entiende todo el mundo”. Em pregunto de quin “mundo” parlen. Em pregunto com s’ho fan la resta de cinematografies no angloparlants que tenen el desvergonyiment de rodar en italià, francès, portuguès, neerlandès…, llengües que, com tothom sap, “no entiende todo el mundo”.

No és només, per tant, l’hostilitat espanyola el que està anorreant la llengua catalana. No li cal. La llengua catalana s’anorrea sola per la indolència dels seus parlants. Com diu l’informe de la Plataforma per la Llengua, 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua per més que l’interlocutor els entengui en català. Sovint, abandonen el català de bell antuvi, abans que l’interlocutor obri la boca, no fos cas que s’ofengués, o ho fan tan bon punt senten “Buenos días” o “buenas tardes”. Fins i tot, davant l’ambigüitat d’un “hola”, opten per l’espanyol. És a dir, davant del dubte: fora català. L’excusa més corrent, com diu l’informe, és que ho fan “per respecte” i “per educació”, cosa que indica el grau de perversitat psicològica que comporta la inferiorització. Ja no estem parlant únicament de la inferiorització de la llengua, estem parlant de l’autoinferiorització dels catalans. Som nosaltres mateixos els qui amaguem la nostra llengua, els qui la reduïm a un simple codi casolà que és apte per ajudar una velleta a travessar un carrer, però no per interactuar en els afers de la vida.

El canvi de llengua, tan bon punt algú diu quelcom en espanyol, és sistemàtic per a vuit de cada deu catalanoparlants, com un automatisme, cosa que ens interpel·la d’aquesta manera: si es tracta simplement d’una qüestió de “respecte” i “educació”, com és que els hispanoparlants no fan el mateix en sentit contrari? Com és que els qui canvien sempre són els mateixos? Com és que la llengua que desapareix sempre és la mateixa? És la vella dialèctica de l’amo i l’esclau, que amb tanta profunditat va abordar Hegel i que ens parla de domini i servitud. L’esclau, per defugir aquesta definició i justificar-se, s’inventa el que calgui, com ara això que deia un advocat tertulià a Catalunya Ràdio dissabte passat: “Per a mi, el més important és entendre’m amb la persona”. Una excusa, aquesta, que ens porta al mateix punt: qui li ha dit a vostè, senyor tertulià, que l’altra persona no l’entén, si potser fa quaranta anys que és aquí i té dos títols universitaris? Com és que no és ella qui es passa al català per “entendre’s amb la persona”? Doncs per una raó molt senzilla: ¿per què ho hauria de fer, si són els mateixos catalans, amb la seva actitud, els qui li estan dient que el català és una llengua inútil que no cal que l’aprengui ni que la parli? Quina necessitat tindríem nosaltres de cedir mai el pas, com a conductors, si tots els vehicles s’aturessin només veure’ns? Si ni tan sols cal saber parlar català per ser tertulià de Catalunya Ràdio o RAC1! Diguem-ho clar: parlar català no és necessari per a res.

Pel que fa a l’automatisme del canvi de llengua, aquest es produeix com a resultat de la interiorització de la pròpia inferioritat. El catalanoparlant amaga la seva llengua, perquè la té pregonament conceptuada com a llengua inferior, i quan interactua en societat es comporta amb el mateix “respecte” i amb la mateixa “educació” que es comportaven els negres davant dels blancs o les dones davant dels homes. Encara n’hi ha que ho fan. Es tracta, en definitiva, de comportaments de servitud i domini que són la conseqüència d’un procés previ d’autoinferiorització de la pròpia identitat, ja sigui com a catalans, com a negres o com a dones. Ens trobem, per entendre’ns, davant d’una qüestió que afecta directament l’autoconsciència i que desemboca en una autoanul·lació individual i col·lectiva. La pregunta és: hi ha algú a Catalunya que estigui disposat políticament a elevar aquest grau d’autoconsciència i d’autoestima? Les persones negres van fer aquest procés; les dones de molts països, també. Em temo que nosaltres, els catalans, no tenim cap intenció de fer-lo.
Informa:ELMON.CAT (3-XI-2021)

63 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: