EL CATALÀ SE’N VA A FER PUNYETES

“Anar-se’n a fer punyetes ”
( MÀRIUS SERRA )

P unyeta és una expressió col·loquial que no caduca. Durant la pandèmia circula en tots els vehicles possibles. Sentim que si fem això o allò tot se n’anirà a fer punyetes, veiem com els rivals polítics es fan la punyeta en comptes de con­centrar-se en la crisi sanitària i la famosa llum al final del túnel resta a la quinta punyeta. Els diccionaris defineixen punyeta com una cosa inútil, que més aviat molesta, però també recullen el seu sentit per designar la masturbació. El senyor Casamajor (de Sardà) en deia punyefles . En castellà, però, les puñetas també són les bo­camànigues blanques que llueixen els ­senyors magistrats. Quan els Marchenas, Llarenas o Guevaras de torn mouen les mans per reforçar la seva autoritat impe­rial a la sala, la negror de la seva vestimenta es veu contradita per aquestes puñetas blanques. En català, d’aquestes bocamànigues més aviat en diríem punyets (DGLC: Porció de tela afegit a l’extrem d’una màniga i que co­breix parcialment la mà), però l’àmbit de la justícia no és un exemple ­gaire notable de normalització lingüística. Digui el que digui Vargas Llosa, el català se’n va a fer punyetes als jutjats (i a les ­casernes). A Madrid, en canvi, l’expressió ¡Vete a hacer ­puñetas! va prendre un sig­nificat més clar: enviar algú a la presó. El motiu era que la majoria d’aquestes bocamà­nigues blanques les cosien les presoneres de la presó provincial de Madrid, la Cárcel de Casa Galera, situada al carrer de Qui­ñones del barri de San Bernardo. Enviar algú al ­carrer Quiñones o, directament, a hacer pu­ñetas equivalia a desitjar que l’empresonessin.

Aquestes punyetes eren una labor de ganxet de gran qualitat, que exigia moltes hores de feina. Les presoneres, a banda d’aprendre de lletra, cosien per assegu­rar-se el futur, perquè la direcció del centre els guardava dues terceres parts dels diners que recaptava amb la venda de les peces que teixien. L’altre terç se’l quedava la presó, però quan les presoneres com­plien condemna tornaven a la societat amb prou diners a la butxaca com per intentar redreçar la seva vida sense tornar a anar-se’n a fer punyetes. La presó provincial de Madrid ha canviat dues vegades de lloc i fa gairebé cent anys que ja no s’hi cusen ­punyetes, però l’expressió ha sobreviscut i encara avui hi ha gent que associa anar a fer punyetes amb anar a la presó. Ben segur que una senyora tan culta com la presi­denta madrilenya Díaz Ayuso deu co­nèixer una història tan castissa. En la nostra joiosa Commonwealth mediterrània, en canvi, fem servir amb naturalitat tota la fraseo­logia de la punyeta sense haver d’afegir-li cap esquer narratiu. Potser perquè, posats a portar bocamànigues, som més de mi­tenes. I també perquè el sentit masturbatori de la punyeta ha donat pas a una expressió valenciana que, pensat i fet, serveix perfectament per definir la reacció natural davant tantes arbitrarietats de la justícia: a fer la mà .
Informa:LAVANGUARDIA.COM (15-12-2020)

158 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: