” EL CATALÀ TAMBÉ POT SER BARROER, NO CAL RECÒRRER AL CASTELLÀ “

Míriam Martín: “El català també pot ser barroer, no cal recórrer al castellà”
Míriam Martín és lingüista i una de les responsables d’assesorament lingüístic de l’Optimot. Conjuntament amb la il·lustradora Olga Capdevila i l’humorista Joan Ferrús publiquen ‘Curset. Mètode de català per a tothom’ (Blackie Books, 2020). Un llibre poc convencional per aprendre català on es barregen les qüestions de llengua amb l’humor i les il·lustracions.
( XAVIER PUIG )
Per què van decidir fer aquest ‘Curset’ de català tan peculiar?
És una idea de l’editor de Blackie Books, en Jan Martí. Tenia clar que volia fer un curs de català divertit, allunyat dels típics manuals. Aquests fan una tria de continguts per a l’aprenentatge de la llengua, però ho fan amb un to més formal i amb continguts que, fins i tot, a vegades són retrògrads i masclistes. Volia sortir una mica d’aquests cursos convencionals. Ho volia fer, amb l’afegit de la il·lustració. Per això, primer va contactar amb l’Olga Capdevila, la il·lustradora del ‘Curset’. Quan ella es va posar a elaborar personatges, va veure que hi mancaven els fonaments bàsics de llengua. Llavors van buscar un expert, per fer l’estructura del llibre, l’essència dels continguts de llengua. Jo sóc la segona peça que van contactar i em vaig encarregar de fer la tria de continguts. Uns continguts essencials per aprendre català, però també per reaprendre’l. El llibre el pot agafar un estranger que vulgui aprendre la llengua, però està pensat sobretot per catalanoparlants, per qui vulgui reaprendre lliçons que havia oblidat. Després, es va contactar amb el Joan Ferrús, humorista i guionista, que per cada capítol va guionitzar una sèrie de personatges.

Com ha estat l’experiència de treballar amb un guionista i una il·lustradora?
Prou bé. Ha estat una feina lenta, però un cop vist el resultat, hem vist que hem fet una feinada tots plegats. Jo he treballat més amb el Joan pel tema del text escrit, perquè revisava el que anava fent. Igual que ell ha aportat alguna idea a l’Olga. Ha estat un projecte bastant transversal. Entre tots plegats hem fet pluja d’idees. En el tema dels personatges, per exemple, jo també hi he dit la meva.

Fan servir personatges paròdics i també de l’imaginari popular. Perquè ho fan això?
Sí que hi ha ironia, però està enfocat des d’un punt de vista molt tendre. La intenció no és burlar-se de certes maneres de ser, de com som. No crec que ningú se senti ofès. Crec que és important fer un retrat de com som per enriure’ns de nostres mateixos. És un valor afegit. Crec que llengua i humor són totalment compatibles. També quan tractem el folklore català. Crec que és sa.

Què aporten aquests personatges a l’aprenentatge de la llengua?
Aporta que s’aprengui llengua de manera entretinguda. I, per la gent que no és tan conscient de com som, és un valor afegit poder veure quins tòpics tenim.

Quin model de llengua han agafat com a base?
L’humor i el rigor són compatibles. Hem utilitzat com a base la gramàtica normativa. De fet, a la introducció expliquem que ens hem obert als registres. Ens oblidem de la dicotomia correcte – incorrecte, que és el que fa la gramàtica. També, sempre que hem pogut, ens hem obert a les variants dialectals.

Què vol dir que s’obliden de la dicotomia correcte – incorrecte?
La manera com s’ha après el català durant anys ha estat dient què era correcte i què no. Et poso un exemple. Per exemple, el “digues-me”, la combinació d’imperatiu amb pronom feble, és la forma correcta de tota la vida. Ara, en canvi, interpretat segons la gramàtica normativa, es diu que és la variant formal. En canvi, “digue’m”, aquesta contracció, ara s’admet col·loquialment, en registres informals. Això, anteriorment hauria estat considerat incorrecte. Ens hem obert. Una cosa és incorrecta? Depèn. Hi ha aspectes de sintaxi que ara s’han obert als registres informals. Abans se sentenciava molt. Ara, la gramàtica normativa, hi ha obert una mica més, adaptant-se a trets orals de la parla que són genuïssíssims.

El llibre el comencen amb una clatellada al que anomenen “puristes de la llengua”…
És cert que carreguem una mica contra aquest corrent que hi ha ara a les xarxes de gent que es passa corregint. Sembla que hagis d’aprendre a base de garrotades. No és una bona filosofia. Això, cohibeix molt a la gent que està aprenent. Fins i tot, els mateixos catalanoparlants se senten insegurs. No dic que no sigui bo fer una correcció, però sempre que el context ho demani. Si fas una piulada on dius que se t’ha mort algú i et corregeixen, és de tenir poca empatia. La manera de fer que es propicia a les xarxes fa que sembli que tot val. No és un sistema que funcioni. No cal cohibir la gent que comença a parlar el català. Se’ls ha de deixar que comencin a parlar i, si s’equivoca, que s’equivoqui. Volem que la gent no tingui por d’equivocar-se, ja aprendrà a pronunciar bé les vocals neutres.

Per exemple, quan parlen de les hores, expliquen també es pot fer servir el sistema de campanar o a partir d’una lectura literal de rellotge digital o en el format que sovint es diu que és un castellanisme…
En aquest sentit, sóc prudent. Al llibre ja es diu que el sistema del campanar, dels quarts, és típic del Principat. Però, l’altre, és una manera habitual a la resta del territori. Al País València i a les Illes hi ha més tendència a dir-ho de l’altra manera. Sí que és més semblant a com ho diuen en castellà, però és un fet i tampoc ha de ser ofensiu.

A vegades s’oblida aquesta obertura dialectal?
En el llibre no ens n’oblidem, però sí que hi ha tendència al centralisme. Sobretot als mitjans de comunicació. Com a TV3. Per exemple, el portal de l’És a dir, se focalitza en l’estandar central. Per al llibre és important introduir riquesa dialectal. És una varietat que hi és i s’ha de tenir en compte.

Una de les coses que sorprèn del manual és que en portada destaquen que s’hi parla d’insults, renecs o sexe en català. Per què?
En els cursos habituals hi ha molt vocabulari, però el sexe sembla que sigui tabú. Tothom en parla quan fa classes, però em consta que als manuals no hi surt. No consta per escrit i sí que hi ha vocabulari especialitzat de sexe i d’insults, evidentment. És una manera de dir que en català podem insultar, renegar, follar o cardar -que és la forma més genuïna. El català és una llengua rica en aquests aspectes, també, i se n’ha de parlar. El català també pot ser barroer, no cal recórrer al castellà per ser-ho. El rerefons ideològic és aquest.

Aquesta idea de que en català s’ha de poder parlar de tot lliga molt amb la tasca que fan a l’Optimot, oi?
És la mateixa filosofia, totalment. El compte de Twitter de l’Optimot es va obrir per poder parlar d’això. No tot és gramàtica i normativa. Hi ha molta variació, molts dialèctes i molts registres. Twitter és un canal que ens permet parlar d’això.
Informa:ELTEMPS.CAT (12-11-2020)

98 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: