EL CATALÀ, UNA LLENGUA DE TRES-CENTS A CONTRA-CORRENT DE CASTELLA/ESPANYA

“Una llengua tres-cents anys a contra-corrent”.
Des del Decret de Nova Planta (1716) a la llei Wert, la persecució del català o la seva minorització han format part consubstancial de quasi tots els règims polítics.
( PEP MART√ć )
Des de la desfeta de l’Onze de Setembre de 1714, Catalunya ha viscut tres segles de la seva hist√≤ria sense un estat propi i, en la major part de temps, amb un estat clarament en contra. Un factor que ha estat demolidor per a la robustesa de la cultura i la llengua catalana. Diu molt de la capacitat de resist√®ncia d’aquest poble que amb tants elements d’esquena hagi estat capa√ß de preservar la seva identitat.

Els atacs contra la llengua catalana van ser des de la primera hora de la vict√≤ria borb√≤nica un dels fronts de combat de l’Espanya castellanista. Des d’aleshores, la llengua ha evolucionat i ha sobreviscut, malgrat tot, amb moments de debat intens sobre la seva salut i possibilitats d’expansi√≥, com el que t√© lloc en aquests moments.

Disposem d’una potent bibliografia sobre la persecuci√≥ de la llengua, que mostra el que va suposar el franquisme. Per√≤ alhora situa la repressi√≥ contra els senyals d’identitat de Catalunya com una inquietant continu√Įtat hist√≤rica des de la vict√≤ria de Felip V fins a l’actualitat. No es pot equiparar la Segona Rep√ļblica amb les dictadures, ni la monarquia borb√≤nica de fa cent anys amb la situaci√≥ posterior al 1978. Per√≤ s√≠ que es detecten trets comuns en tots els r√®gims espanyols dels darrers 300 anys.

Hi ha obres referencials sobre el tema, des del Josep Benet i la seva recerca L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya a l’obra de Francesc Ferrer i Giron√®s, en qu√® destaca La persecuci√≥ pol√≠tica de la llengua catalana passant pel llibre de Josep Maria Sol√© i Sabat√© i Joan Vilarroya Cronologia de la repressi√≥ de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975). D’ells extraiem algunes seq√ľ√®ncies d’una hist√≤ria de repressi√≥ i perviv√®ncia.

Des del Decret de Nova Planta

Com va deixar escrit l’historiador Josep Benet, la persecuci√≥ de car√†cter oficial contra la llengua va comen√ßar amb el Decret de Nova Planta (1716), despr√©s de la derrota de l’Onze de Setembre. El r√®gim borb√≤nic va prohibir l’√ļs del catal√† en els tribunals. Dins del Consell de Castella, els m√©s bel¬∑ligerants van demanar que es prohib√≠s tamb√© a les escoles, cosa que en aquell moment no es va produir, per√≤ es faria efectiva m√©s endavant.
Va ser sota Carles III, fill de Felip V, que es va aprovar la Reial C√®dula d’Aranjuez. Era el 1768 i es va prohibir el catal√† a l’escola, ordenant a les autoritats “dilig√®ncia per estendre l’idioma general de la naci√≥ per a la seva major harmonia i enlla√ß rec√≠proc”. Aix√≤ es va fer efectiu en tots els territoris de parla catalana. Tamb√© es va foragitar el llat√≠ a la just√≠cia per considerar-lo incomprensible per molta gent. Uns anys despr√©s, el 1772, es prohibia el catal√† en els llibres de comptabilitat.

Menorca, d’anglesa a espanyola

Es dona el cas que mentre l’illa de Menorca va estar sota jurisdicci√≥ anglesa, la llengua catalana hi fou respectada. Menorca i Gibraltar van ser dues de les concessions espanyoles al Regne Unit en el Tractat d’Utrecht (1713). El 1802, per√≤, per un altre tractat, el d’Amiens, va tornar a Espanya. I una de les primeres mesures dels nous governants va ser prohibir el catal√† i imposar el castell√† a les escoles. Va ser el mateix any en qu√® Manuel Godoy, l’home fort a la cort, va prohibir que en qualsevol teatre del regne s’interpretessin peces de teatre que no fossin en castell√†.

En molts llocs, es castigava els nens catalanoparlants. L’any 1837, el cap superior de les Balears va establir que a les escoles, el noi o noia que fos descobert parlant catal√† havia de dur un anell met√†l¬∑lic que anava passant a un altre a qui escolt√©s parlant catal√†. Al final de la setmana, qui duia l’anell rebia un c√†stig. Era aquest un m√®tode similar al que se seguia a les escoles de l’Estat franc√®s.

Prohibit parlar per telèfon en català

Durant el segle XIX, es van anar produint decrets que anaven estenent la prohibici√≥ del catal√† en √†mbits on encara havia perviscut d’alguna manera. Aix√≠, es va desterrar de les escriptures notarials (1862), es va ratificar la prohibici√≥ del catal√† “de manera exclusiva” en les obres de teatre, es va foragitar del registre civil (1870). L’any 1896, es va prohibir parlar en catal√† per tel√®fon! El diputat Maluquer i Viladot, en una sessi√≥ a les Corts, va explicar la dificultat que va tenir per parlar amb un client de Manresa, ja que no entenia ni una paraula en castell√†.

Va ser el 1904 quan es va permetre utilitzar la llengua pr√≤pia per tel√®fon i telegrama. Per√≤, aix√≤ s√≠, amb condicions: s’autoritzava l’√ļs de “qualsevol dels idiomes i dialectes parlats a Espanya” sempre que en alguna de les estacions per on passava el missatge hi hagu√©s alg√ļ que l’entengu√©s.

Català, ni a missa

Des dels anys vuitanta, amb la Renaixen√ßa liter√†ria, el catalanisme va aixecar el cap. Primer com una manifestaci√≥ b√†sicament cultural, despr√©s amb aspiracions pol√≠tiques. El Centre Catal√†, de Valent√≠ Almirall, primera organitzaci√≥ de partit expressament catalanista, ja defensava l’oficialitat del catal√†. El Memorial de Greuges del 1885 tamb√© la reclamava.

A mesura que la reivindicaci√≥ per l’oficialitat s’estenia, la posici√≥ de l’Estat es mantenia inflexible. El govern conservador de Fransciso Silvela refermava el 1900 que a les escoles no es podia estudiar en cap idioma “que no sigui l’espanyol, ni permetre textos escrits en cap dialecte”. Per√≤ quan governaven els liberals les coses no eren diferents.

El novembre del 1902, el ministre d’Instrucci√≥ P√ļblica, el comte de Romanones, prohibia en un reial decret que els mestres ensenyessin la doctrina cristiana en catal√†. Si ho feien, serien amonestats. “Si reincidissin (…), seran separats del magisteri oficial”. Cal dir que aquest any -en qu√® Barcelona va viure tamb√© una vaga general- els Jocs Florals van ser prohibits. Cal dir que la protesta de la societat catalana va ser enorme i va depassar les fronteres del catalanisme. Poc despr√©s, un nou reial decret bandejava l’anterior i deixava el tema de la llengua en qu√® s’ensenyava “doctrina” en mans dels bisbes.

Contra la Mancomunitat

L’any 1914, es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, que aplegava els serveis de les quatre diputacions. Era purament administratiu, per√≤ tenia una enorme significaci√≥, ja que era el primer organisme que reunia sota ell tot el territori del Principat des del 1714. Va ser una de les poques conquestes del catalanisme sota el regnat d’Alfons XIII, gr√†cies al suport del president del govern espanyol, el liberal Jos√© Canalejas. El primer president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, l√≠der de la Lliga Regionalista, va engegar una pol√≠tica de normalitzaci√≥ de la llengua: creaci√≥ de l’IEC, elaboraci√≥ del diccionari i la gram√†tica de Pompeu Fabra i suport a l’ensenyament en catal√† en els centres que depenien de la instituci√≥.

Davant els intents de la Mancomunitat de recuperar l’√ļs normal del catal√†, es van aixecar moltes veus de l’Espanya profunda assegurant que Catalunya sempre havia estat biling√ľe. Un dels qui ho va afirmar va ser Ram√≥n Men√©ndez Pidal, segons el qual el castell√† ja era ben present al pa√≠s des de l’edat mitjana, com tamb√© al Pa√≠s Basc i a Gal√≠cia. Va ser ell qui va equiparar idioma castell√† a espanyol.

D’una manera molt m√©s agressiva, van comen√ßar a ressonar les veus dels sectors ultraespanyolistes, com el senador Antonio Royo Villanova, exponent de la catalanof√≤bia m√©s recalcitrant. Va ser ell un dels primers a referir-se a una suposada persecuci√≥ del castell√† a Catalunya: “Totes les escoles que all√≠ es funden van encaminades a desterrar el castell√†”.

Primo de Rivera: classes prohibides i espanyolització

Amb la dictadura del general Primo de Rivera (1923-30), les coses van anar a pitjor. Es van clausurar centres culturals i ateneus, es van prohibir les classes gratu√Įtes que moltes escoles donaven com a mat√®ria optativa, i fins i tot es van endurir les sancions als mestres que s’expressessin en catal√†. Un dels conflictes m√©s greus es va prohibir al Col¬∑legi d’Advocats de Barcelona, que el 1924 va editar en catal√† la seva Guia judicial. El govern va exigir a la junta del Col¬∑legi que dimit√≠s i, en negar-s’hi, van ser destitu√Įts i desterrats.

El parèntesi republicà

La caiguda de la monarquia va suposar una ruptura en la hist√≤ria d’Espanya. La Segona Rep√ļblica va suposar la primera experi√®ncia d’autonomia pol√≠tica a Catalunya des del 1714, amb l’establiment de la Generalitat. L’Estatut de 1932 va recon√®ixer l’oficialitat del catal√† junt amb el castell√†, i la llengua va poder entrar en la vida institucional i educativa. Per√≤ la Rep√ļblica va ser breu i inestable. El 1934, despr√©s del Sis d’Octubre, la Generalitat va ser intervinguda fins al febrer de 1936. La vict√≤ria franquista el 1939 va fer que Catalunya torn√©s a una situaci√≥ d’ocupaci√≥ i dictadura.

Repressió sagnant i sistemàtica

El general Franco va derogar l’Estatut (“en mala hora concedit”) el 1938, abans de la fi de la guerra, aix√≠ que les seves tropes van conquerir Lleida. Era un avan√ßament del que vindria despr√©s. Al costat dels milers de consells de guerra i afusellaments, es va produir una persecuci√≥ sistem√†tica i extrema de la llengua: prohibici√≥ d’emprar el catal√† en p√ļblic, canvis a tota la nomenclatura de carrers i entitats (la pla√ßa de Catalunya va passa a dir-se pla√ßa de l’Ex√®rcit Espanyol), prohibici√≥ de tota mena de publicaci√≥ en catal√† i de tot s√≠mbol propi. El director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, va llan√ßar la nova consigna: “Si volem honorar a qui ens ha redimit, els espanyols hem de fer tres coses: pensar com Franco, sentir com Franco i parlar com Franco, que parlant en l’idioma nacional, ha imposat la seva vict√≤ria”.

De manera lenta i gradual, a mesura que la postguerra quedava enrere, la societat catalana va anar experimentant una represa, que de manera sensible no es va comen√ßar a viure fins ben entrat els anys seixanta. L’edici√≥ en catal√† va comen√ßar a aixecar el cap, tot i l’acci√≥ inquisitorial de la censura. Per√≤ fins a la mort del dictador, no va ser possible comen√ßar a recuperar certa normalitat. No va ser fins al 1976 que va sortir el primer diari en catal√†, l’Avui.

El leridanismo, un intent d’esquarterament

Va ser un dels projectes catalan√≤fobs que es van anar covant al llarg del franquisme. L’objectiu era separar la prov√≠ncia de Lleida de la resta del Principat i esquarterar d’aquesta manera el pa√≠s. El projecte va tenir partidaris entre les elits lleidatanes del r√®gim, b√†sicament els qui es reunien entorn el Caliu Ilerdenc, veritable poder f√†ctic a la ciutat. Antonio Hern√°ndez Palm√©s, membre del Caliu, en va ser un dels ide√≤legs. La idea va arribar a posar-se negre sobre blanc a inicis dels seixanta: es pretenia incloure les comarques lleidatanes en una nova regi√≥, el Vall de l’Ebre, amb les tres prov√≠ncies aragoneses, Navarra i la Rioja.

L’intent -que fins i tot coquetejava amb l’escissi√≥ ling√ľ√≠stica- va trobar una resposta contr√†ria ferma en qu√® van participar figures de la cultura com Joan Coromines, i fins i tot sectors institucionals, com la mateixa Diputaci√≥, que s’hi va oposar. L’any 1966, el projecte es va desar al calaix. Per√≤ hi ha fils hist√≤rics que sempre perviuen d’alguna manera. Mariano Gom√°, que va ser president de Societat Civil Catalana, √©s fill del tamb√© arquitecte Mariano Gom√° Pujades, un dels animadors d’aquell Caliu Ilerdenc.

L’Ajuntament de Barcelona diu “no” al catal√†

Va ser una de les decisions m√©s vergonyoses dels darrers temps de la dictadura. I protagonitzada per pol√≠tics catalans. El 4 de mar√ß del 1975, l’Ajuntament de Barcelona votava en contra de la proposici√≥ del regidor Jacint Soler Padr√≥ per destinar 50 milions de pessetes a l’ensenyament del catal√† en centres de prim√†ria. La moci√≥ va ser derrotada per 18 vots en contra, 9 a favor i 7 en contra. L’alcalde, Enric Mas√≥, es va abstenir. L’esc√†ndol va ser espectacular.

La classe dirigent franquista es permetia, ja a les acaballes de la dictadura, menysprear la llengua del pa√≠s. Un dels qui van votar “no” va ser Pere Llorens, despr√©s dirigent del comer√ß i Creu de Sant Jordi, que va haver de demanar perd√≥ tota la vida. Un altre dels “no” va ser Pedro Salvat Virgili, que amb els anys presidiria el C√≠rculo Ecuestre. La reacci√≥ ciutadana va ser tal que el mateix governador civil, Rodolfo Mart√≠n Villa, va intervenir per revocar la decisi√≥.

La Transició: de la incomprensió al pragmatisme

Recuperades les llibertats, va costar que els governs postfranquistes de la monarquia joancarlista adoptessin una actitud m√≠nimament sensible envers la llengua pr√≤pia. Cal recordar les paraules de l’expresident Adolfo Su√°rez (1976-81) davant les primeres peticions de normalitzaci√≥ ling√ľ√≠stica: “No entenc com es pot ensenyar matem√†tiques en catal√†”. Per√≤ tot i les incomprensions, el catal√† va veure’s reconegut amb la conquesta de l’autonomia i el restabliment de la Generalitat, aconseguint-se els primers traspassos en ensenyament. L’Estatut de Sau va suposar la cooficialitat ling√ľ√≠stica, definint, a m√©s, el catal√† com a llengua pr√≤pia.

La reacció contra la immersió

Cada aven√ß de la llengua, per petit que sigui, ha trobat una resposta virulenta dels sectors m√©s espanyolistes. L’inici de la immersi√≥ ling√ľ√≠stica despr√©s de d√®cades de persecuci√≥ va provocar l’aparici√≥ de l’anomenat Manifest dels 2.300, l’any 1981, que reclamava “la igualtat de drets ling√ľ√≠stics”. El signaven persones que despr√©s destacarien com a exponents del nacionalisme espanyol m√©s extremat, com el soci√≤leg Amando de Miguel o el periodista Federico Jim√©nez Losantos.

Els del Manifest no s’hi posaven per poc. Asseguraven que prioritzar el catal√† implicava “el genocidi cultural de tres milions de persones”. Despr√©s vindrien un seguit de manifestos similars, el Manifest per la Toler√†ncia Ling√ľ√≠stica, el Manifest per la Llengua Comuna (2008), i naixerien tot un entramat d’entitats en favor de fer recular el catal√†, com la Federaci√≥ d’Associacions pel Dret a l’Idioma Com√ļ o Conviv√®ncia C√≠vica Catalana.

Llei Wert: espanyolitzar els nois

La democr√†cia espanyola no va suposar la fi de la pressi√≥ contra el catal√†. El paper jugat pels mitjans madrilenys en la croada contra la immersi√≥ ha estat cabdal i nom√©s cal recordar una famosa portada del diari Abc: “Igual que Franco per√≤ a l’inrev√©s”. Per√≤ a banda dels atacs medi√†tics i l’acci√≥ de plataformes i entitats, l’acci√≥ dels governs tamb√© ha tingut moments destacats.

Una de les amenaces m√©s greus contra la llengua va provenir de l’anomenada Llei Wert (LOMCE), elaborada pel ministre d’Educaci√≥, Cultura i Esports, Jos√© Ignacio Wert, aprovada el 2013, sota el govern de Mariano Rajoy. La llei era regressiva en molts √†mbits, per√≤ a Catalunya va desfermar una forta oposici√≥ perqu√® establia el castell√† com a llengua vehicular. El mateix Wert va ser molt expl√≠cit quan va dir que un dels objectius de la norma era “que els nois catalans se sentissin tan orgullosos de ser catalans com espanyols”. El novembre del 2020, la llei Wert va ser aterrada amb l’aprovaci√≥ de la llei Cel√°a, que eliminava el car√†cter vehicular del castell√†.

El negacionisme de la persecució

Si la repressi√≥ de l’estat espanyol contra la llengua catalana ha estat ben documentat per la historiografia, aix√≤ no ha impedit que hagi sorgit un corrent negacionista que ha negat que la persecuci√≥ hagi existit o que, en tot cas, fos molt extrema. En aquest sentit, √©s interessant consultar la tesi doctoral d’Elena Yeste, Revisionisme hist√≤ric i negacionisme. La persecuci√≥ pol√≠tica de la llengua catalana (1874-2011), de la Universitat Ramon Llull, on ofereix un llarg llistat dels diversos dirigents o intel¬∑lectuals que han negat que exist√≠s una persecuci√≥ sistem√†tica del catal√†.

Sembla que un dels primers negacionistes -ho explica tamb√© Ferrer i Giron√®s- va ser Franscisco Mar√≠a Tubino, membre de la Reial Acad√®mia de San Fernando, un intel¬∑lectual d’idees republicanes i federalistes que va mostrar simpatia per la Renaixen√ßa liter√†ria, per√≤ que va negar que la monarquia borb√≤nica tingu√©s “el designi de suprimir el catal√†”.

M√©s recentment, hi ha hagut un sector d’intel¬∑lectuals que han sostingut que l’hegemonia del castell√† “es va aconseguir per raons intr√≠nseques, no perqu√® ning√ļ s’hagi encarregat de promoure la seva expansi√≥”, en paraules de Gregorio Salvador, membre de la Reial Acad√®mia de la Llengua Espanyola. Salvador tamb√© va negar que durant el franquisme es produ√≠s una persecuci√≥ sistem√†tica del catal√†. Altres acad√®mics han defensat la mateixa posici√≥, com Emilio Alarcos i Francisco Rodr√≠guez Adrados.

Malgrat la recuperaci√≥ de les llibertats, l’afany per tallar les ales a la llengua catalana ha estat un dels elements de continu√Įtat de les pol√≠tiques dels diferents governs espanyols, tot i les difer√®ncies evidents entre els executius socialistes (que no han q√ľestionat la immersi√≥) i els populars, que sempre han intentat fer recuperar per al castell√† els pocs espais que havia perdut. El catal√†, tres-cents anys despr√©s, continua nedant contra-corrent.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (17-X-2021)

63 Lectures | ‚Ä£ |
Que tothom ho sàpiga: