El Consell per la RepĂșblica ha convocat una manifestaciĂł davant la seu del Parlament Europeu a Estrasburg el 2 de juliol, quan començarĂ  la legislatura. A aquesta convocatĂČria, s’hi han afegit ja tot d’institucions i organitzacions. Hi ha la voluntat de tornar a dur milers de catalans al cor de les institucions europees a defensar els drets dels eurodiputats Junqueras, Puigdemont i ComĂ­n.

El fet que siga el Consell per la RepĂșblica que s’encarregue de la convocatĂČria em sembla una gran notĂ­cia. No tinc cap dubte que el consell Ă©s el millor instrument de tots els que tenim a l’abast, ara mateix, per a canviar la situaciĂł. PerĂČ Ă©s evident que o bĂ© aixĂČ no s’ha explicat com calia o la gent no ho ha entĂšs. Els 66.837 adherits que tĂ© en aquest moment sĂłn una xifra molt baixa. Especialment si la comparem amb allĂČ que va passar a les eleccions europees. PerquĂš, si m’ho permeteu, la victĂČria de la llista de Carles Puigdemont crec que tĂ© una explicaciĂł addicional en el Consell per la RepĂșblica. I en la fotografia dels tres candidats: ell mateix, Toni ComĂ­n i Clara PonsatĂ­.

Hi ha molta gent interessada a amagar la victĂČria espectacular d’aquesta llista o a minimitzar-la. Fins i tot perdent l’oportunitat de remarcar que per primera vegada l’independentisme ha arribat a la ratlla del 50% dels vots. PerĂČ, siga com siga, les dades sĂłn massa contundents. Fins a un cert punt, sĂłn dades desconcertants i tot.

Crida molt l’atenciĂł, per exemple, que a Barcelona la candidatura de Puigdemont, ComĂ­n i PonsatĂ­ aconseguesca prop de 120.000 vots mĂ©s que els de Junts per Catalunya a les eleccions locals. Sobretot perquĂš si fĂ©ssem un exercici de ficciĂł, sumant als vots de Forn i Artadi els 30.000 de la CUP, els 30.000 de PrimĂ ries i els 13.000 menys que obté ERC respecte de les municipals del mateix dia, resulta que encara hi hauria uns 50.000 vots mĂ©s a Junts per Catalunya, a les europees a Barcelona, que no se sabem d’on vĂ©nen. La lĂČgica diu que han de venir de llocs molt diferents: dels comuns, de l’abstenciĂł, segurament d’alguns socialistes, de votants de Junts poc contents amb la llista municipal
 PerĂČ, aixĂ­ i tot, sĂłn molts vots. MoltĂ­ssims. I molt significatius.

GNT INCANSABLE

La meua hipĂČtesi Ă©s que una part de l’electorat, poc partidista, va veure en la llista de Junts per Catalunya sobretot la llista del president Puigdemont amb els consellers ComĂ­n i PonsatĂ­. És a dir, el vot directe als exiliats, el vot a la gent que ha lluitat de manera incansable a Europa i ha obtingut les victĂČries, fins ara, mĂ©s importants que hem aconseguit –han tombat les euroordres, han fet que els tribunals alemanys neguen l’existĂšncia de la rebel·liĂł i la sediciĂł, han treballat pels drets no Ășnicament seus sinĂł tambĂ© de gent com ValtĂČnyc i AdriĂ  Carrasco, s’han guanyat el dret de circulaciĂł per la majoria de paĂŻsos de la UniĂł, han representat l’independentisme cada dia en parlaments, universitats, mitjans de comunicació


Al costat de les impressionants victĂČries electorals de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana el 21-D i en aquest cicle d’espanyoles, municipals i europees que ara s’ha acabat, Ă©s evident que l’exili Ă©s el que ha posat mĂ©s contra les cordes l’estat espanyol. Especialment l’exili brussel·lĂšs. La Casa de la RepĂșblica s’ha convertit clarament en un focus d’irritaciĂł permanent d’Espanya i alhora en una esperança per al conjunt de l’independentisme, en el sentit que les coses es poden fer bĂ© i es pot guanyar. TambĂ© en un referent de lluita en defensa de la preservaciĂł del mandat del Primer d’Octubre i contra qualsevol intent de retorn a l’autonomisme.

PerĂČ, per si aixĂČ no fos prou, pense que hi ha un factor mĂ©s, que per a molta gent ha estat essencial: el de la unitat. Quan el judici Ă©s a punt d’acabar i tot allĂČ que l’envolta Ă©s un enorme escĂ ndol, quan fins i tot l’ONU clama per l’alliberament dels presos polĂ­tics, els partits independentistes, a l’interior, continuen sense posar-se d’acord en res. I aixĂČ Ă©s una autĂšntica vergonya. Veure, per exemple, Gabriel RufiĂĄninsinuant eleccions al febrer i TardĂ  de candidat, donant per segur que Oriol Junqueras no serĂ  el candidat i assumint per tant una culpabilitat que Junqueras no tĂ©, deixa astorat qualsevol. Aixafat. No hi ha cap pla conjunt, treballat ni lligat dels partits independentistes per a reaccionar quan arriben les sentĂšncies, i malament si l’Ășnic pla que s’esbossa Ă©s de fer unes eleccions autonĂČmiques tan sols per dirimir qui farĂ  de president autonĂČmic. És una manera d’assumir, com si res, que els presos passaran anys a la presĂł, sense marge de maniobra polĂ­tica, sense ni ser tinguts en compte ja com a possibles candidats. El paĂ­s espera aixĂČ? Jo crec que no.

LLIÇONS D’UNITAT

En aquest context, Carles Puigdemont (president i fins ara diputat de Junts per Catalunya), Toni ComĂ­n (conseller i fins ara diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya) i Clara PonsatĂ­ (l’Ășnica consellera que es va enfrontar a la policia defensant les urnes del Primer d’Octubre, candidata de PrimĂ ries i persona preuada per la CUP i espais afins) representen un model completament diferent d’encarar les coses que el que veiem a l’interior. I crec que aixĂČ Ă©s estimat i premiat, mĂ©s enllĂ  del cercle de fanĂ tics irresponsables de cada marca concreta, mĂ©s enllĂ  de l’insuportable assetjament mediĂ tic a quĂš ens sotmeten cada dia els diaris de despatx.

Tots tres provenen de mons diferents i d’opcions partidistes diferents, si Ă©s que cap es pot considerar partidista en res. Tots tres han tingut i tenen diferĂšncies ĂČbvies i pĂșbliques. Cal recordar l’afer dels missatges entre Puigdemont i ComĂ­n o la tesi de la catxa (‘farol’) expressada per PonsatĂ­? I tanmateix, sense renunciar a les seues diferĂšncies, tots tres han donat una lliçó al paĂ­s perquĂš han sabut sumar respectant-se, han sabut arribar a acords que de segur que no han estat fĂ cils i han demostrat que poden lluitar plegats perquĂš saben que aconseguir el reconeixement de la RepĂșblica Ă©s mĂ©s important que no pas gestionar qualsevol cadira, la que siga. I ells tres, conjuntament, tenen una legitimitat popular que ha fet possible que ningĂș no s’haja pogut despenjar en pĂșblic del Consell per la RepĂșblica i que aquest siga l’Ășnic organisme on hi ha assegut gairebĂ© tothom i on parla gairebĂ© tothom. Amb ganes o sense ganes, aixĂČ Ă©s una altra histĂČria, perĂČ gairebĂ© tothom.

Per aixĂČ el Consell per la RepĂșblica Ă©s tambĂ© el Consell de la Unitat. I crec que aquest Ă©s el fet que molts d’aquests votants que no sabem trobar d’on van eixir la nit de les eleccions varen voler premiar amb el seu vot. Em sembla, doncs, molt important que a partir d’aquesta legitimitat ara faça un pas mĂ©s i es pose al capdavant de la mobilitzaciĂł. Em sembla una notĂ­cia excel·lent.

Ens veurem el 2 de juliol a Estrasburg.

Informa:VILAWEB.CAT (3-6-2019)