EL CONSELL PER LA REPÚBLICA SUPERA ELS 100.000 AFILIATS: MOLT MÉS PODER QUE CAP PARTIT

“Superant els cent mil”
(LLUÍS PUIG, conseller de Cultura a l’exili )

Parlo d’una setmana qualsevol perquè el 12 d’octubre, si més no en el meu cas, no tinc res a celebrar, ja que es commemora la Fiesta Nacional de España, que té com a objectius principals “recordar solemnemente los diferentes momentos de la historia colectiva que forman parte del patrimonio histórico, cultural y social común”. It’s not my business.

Començo amb un apunt dedicat a tots els i les articulistes, opinadors i tertulians que, post 4 d’octubre de 2021/Sàsser, reclamen ja sense massa embuts “un indult anticipat” per al president Puigdemont. N’hi ha que fins i tot van una mica més enllà i posen data al possible retorn dels exiliats. Em pregunto si hauran caigut del cavall com Sant Pau camí de Damasc o, simplement, no es veuen capaços d’empassar-se més gripaus (europeus) que deixen el desprestigi del sistema judicial espanyol a l’alçada del betum. O potser hem d’interpretar aquests “cants de sirena” com a part d’una estratègia degudament orquestrada que únicament vol fer-nos atracar en un port sense sortida -ni escapatòria? Per sort, tenim uns bons taps a les orelles com els que van protegir Odisseu.

Ho he apuntat ja en ocasions precedents: ganes de tornar a casa, totes. Però per posar fi a l’exili calen garanties i un compromís explícit de respecte escrupolós a la legalitat europea. Altrament, sabem que els nostres drets seran atropellats amb tota mena d’excuses i relats més propis d’una producció de sèrie B que d’un país democràtic membre de l’Europa del segle XXI.

Des del punt de vista judicial, aquesta és la situació d’impàs mentre no es coneguin els posicionaments dels tribunals comunitaris. D’una banda, el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), que s’ha de pronunciar sobre la immunitat dels eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. De l’altra, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que ha de resoldre sobre la qüestió prejudicial plantejada pel magistrat Pablo Llarena sobre la interpretació que els tribunals belgues han fet de les euroordres dictades contra nosaltres.

En aquest context, només podem rearmar-nos en base a la raó que atresorem i ser capaços d’articular un espai de combat democràtic permanent, amb rumb clar i estratègia ferma que no és altre, al meu entendre, que el Consell per la República. Aquests dies s’han fet públiques les llistes de les dues urnes per a les eleccions de l’Assemblea de Representants, i agraeixo totes les crítiques que assenyalen la poca participació de càrrecs electes d’ERC i de la CUP a l’urna reservada per a ells (40 butaques -d’un total de 121-). En aquest país amant de la crítica permanent (i fàcil), resulta curiós que els garants del bon periodisme obviïn que les 425 persones que s’han presentat a l’urna ciutadana provinguin de tota mena de pensaments i territoris. Potser posant el focus en l’anècdota, alguns pretenen restar valor al fet que el Consell ja té 100.000 registrats. Més de 100.000 persones que exerciran el seu dret a vot universal amb totes les garanties pròpies d’una sindicatura immaculada.

Sabedors de la claríssima desafecció de la ciutadania envers els partits polítics, em pregunto qui pot menystenir un col·lectiu de 100.000 afiliats. Aquesta força, no només en relació al nombre, sinó també en la seva capacitat d’acció política, atorgarà al resultat electoral de finals de mes una dimensió plural, transversal i apta per a desplegar un nou “Parlament republicà” que marqui el camí i la velocitat del “Preparem-nos”, així com escollirà la nova Presidència del Consell. Mentrestant, allò que diem sempre: mentre alguns avancen, els partitòcrates de tota la vida segueixen discutint sobre la governança d’un organisme en el qual no creuen.
Informa:ELTEMPS.CAT (16-X-2021)

97 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: