EL DIA QUE EL TC VA LIQUIDAR EL PACTE CONSTITUCIONAL

( FERRAN CASAS )
Es veia a venir. Va passar i el frac√†s de l’Estatut va tenir com a contrapartida fulminar el pacte constitucional de 1978. El 27 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional (TC) espanyol va dictar una sent√®ncia, feta p√ļblica el dia 28, que retallava el text estatutari que regula l’autogovern catal√†. En tombava nom√©s catorze articles, per√≤ en reinterpretava molts m√©s a la baixa i, sobretot, grapejava el que, quatre anys abans, els catalans havien votat en un refer√®ndum que va tenir un s√≠ rotund i una escassa participaci√≥.

La sent√®ncia es va llegir aleshores com una agressi√≥ i ha estat presentada com el detonant del proc√©s sobiranista, tamb√© per destacats pol√≠tics espanyols que, sense √®xit, han abonat reformes constitucionals, operacions de rescat de les parts retallades del text o la recuperaci√≥ del recurs previ d’inconstitucionalitat per impedir que un estatut en vigor i aprovat per les Corts sigui retallat pels magistrats del TC. Els partidaris de reprimir el moviment sobiranista nom√©s hi van veure i hi veuen encara el normal funcionament dels mecanismes de l’estat de dret.

La sent√®ncia marcava, per√≤, una fi i un principi. Era el soroll√≥s final del model auton√≤mic dibuixat a la Transici√≥ i regulat per la Constituci√≥ que, per arquitectura i per la interpretaci√≥ que se n’ha fet, ha deixat de donar cabuda a les aspiracions d’una majoria de catalans i √©s un mur infranquejable pel dret a decidir. El PP, el PSOE, Cs i Vox comparteixen que de sobirania nom√©s n’hi ha una, l’espanyola, i que les Corts en son diposit√†ries √ļniques.

I era tamb√© el principi del proc√©s sobiranista, que es manifestaria als carrers poc despr√©s de la sent√®ncia amb la marxa massiva Som una naci√≥, nosaltres decidim del 10 juliol bene√Įda per les forces pol√≠tiques ‚Äďtamb√© el PSC, cosa que avui seria impensable- i organitzada per √ímnium, i a partir de la Diada de 2012 amb marxes igualment massives per√≤ n√≠tidament independentistes.

Amb el proc√©s de reforma de l’Estatut, el vell catalanisme havia provat una cosa nova i una altra d’antiga. L’antiga era oferir un pacte als partits espanyols, en aquest cas al PSOE, que era qui governava durant la tramitaci√≥ d’un text que es va comen√ßar a ordir quan encara hi havia el PP a la Moncloa i sense perspectives de sortir-ne. I la nova era mirar de reformar Espanya per via indirecta. En lloc de promoure una reforma constitucional es va pretendre federalitzar l’Estat o, si m√©s no, garantir-se una relaci√≥ federal a trav√©s de l’Estatut. Una drecera que va taponar el Constitucional i que presentava l’exercici del dret a decidir com la propera etapa.

No n’hi va haver prou amb creure’s amb la ra√≥, encertar el diagn√≤stic sobre l’esgotament del model auton√≤mic i tenir, d’entrada, √†mplies majories. Amb el temps, per√≤, la tesi de l’Espanya irreformable s’ha imposat a la de l’autogol i el “no ens hem agradat” que, entre d’altres, va alimentar Jordi Pujol a toro passat.

El ciment de la dreta espanyola

L’Estatut del Parlament, un text de gran calibre aprovat a la cambra el 30 de setembre de 2005 amb el 90% dels vots (totes les forces de tradici√≥ democr√†tica), refor√ßava la relaci√≥ bilateral amb l’Estat, prioritzava l’√ļs del catal√†, donava peu a un sistema judicial propi, establia un pacte fiscal i proclamava a l’articulat que Catalunya √©s una naci√≥.

El PP de Josep Piqu√© se n’havia desmarcat ja al Parlament i, r√†pidament, va quedar clar que la dreta espanyola, traumatitzada per la seva sortida del govern espanyol despr√©s de les mentides de l’11-M, en faria casus belli i que Mariano Rajoy, aleshores cap de l’oposici√≥, l’usaria com a element per cohesionar-la. Els quatre milions de firmes contra l’Estatut que va assegurar haver recollit el PP van quedar com una de les icones del frac√†s pol√≠tic que va suposar l’Estatut de 2006.

Per√≤ el tripartit que governava a Catalunya i CiU s’aferraven a les paraules de Jos√© Luis Rodr√≠guez Zapatero, al fam√≥s “apoyar√©” de la campanya catalana de 2003, quan encara era el cap de l’oposici√≥. Zapatero volia, per√≤, negociar l’Estatut a Madrid. El volia rebaixar per√≤ tamb√© pretenia, i aix√≠ ho deia sempre en privat, que el text, que ell volia acordar amb CiU, ERC i ICV, fos el “mascar√≥ de proa” de l’estat auton√≤mic 2.0. Eren davant un president que no era fill de la transici√≥, que bevia de la tradici√≥ republicana, impulsat a la direcci√≥ del PSOE pel PSC (aleshores tenia molt m√©s pes que ara a Ferraz), amb un gran cabal de vot a Catalunya, investit per ERC i ICV -Josep A. Duran i Lleida escalfava a la banda per si calia rellevar-los-… i era del Bar√ßa! La part catalana se sentia forta encara que uns i altres ja es miraven de re√ľll i les deslleialtats estaven a l’ordre del dia.

A l’hora de la veritat, Zapatero es va quedar a mitges. La virul√®ncia del PP i l’hostilitat de la vella gu√†rdia del PSOE i els barons del sud d’Espanya van espantar-lo i envalentir els sectors m√©s conservadors de la judicatura. El president espanyol va pactar d’amagat una gran rebaixa de l’Estatut amb Artur Mas a la Moncloa que va provocar que ERC se’n desmarqu√©s (les JERC, que liderava Pere Aragon√®s, i dirigents com ara Joan Tard√† van ser determinants). El l√≠der de CiU buscava que els socialistes el fessin president si a les eleccions del 2006 era el m√©s votat i, mogut per l’ambici√≥ de governar i desencallar la situaci√≥, desnaturalitzar l’Estatut li va semblar m√©s assumible que retirar-lo el Congr√©s.

Per√≤ el PSOE no va complir: el PSC no va obeir i va haver-hi segon tripartit. El tripartit de Montilla, Carod i Saura va passar-se tota la legislatura amb l’ai al cor pels recursos que l’estiu de 2006, en l’impasse entre el refer√®ndum i les eleccions al Parlament, havien presentat al Constitucional el PP, el Defensor del Poble (l’hist√≤ric socialista i espanyolista Enrique M√ļgica) i algunes comunitats aut√≤nomes.

La resposta que calia donar a una sent√®ncia del TC que s’esperava dura (el dubte era retallada massiva d’articles o relectura del text a la baixa, batejada per la periodista Victoria Prego com a “castraci√≥ qu√≠mica”) va monopolitzar la presid√®ncia de Montilla. Nom√©s en el tram final d’un mandat que va ser gener√≥s en inversi√≥ p√ļblica i en endeutament, la crisi de 2008 i les retallades exigides per Europa i el govern espanyol van introduir un altre gran tema a l’agenda pol√≠tica. La recessi√≥ i les intrigues al TC per l’Estatut manaven als titulars amb assumptes secundaris com les baralles entre faccions a ERC, l’anhel de Duran de ser ministre i la feixuga reforma del finan√ßament auton√≤mic que el nou Estatut no havia resolt malgrat que era un dels seus principals objectius.

La desafecció de Montilla i plans per anar més enllà

Els recursos al TC van marcar l’inici de la legislatura i la sent√®ncia el final. Montilla havia avisat, en una confer√®ncia a Madrid, de la “desafecci√≥” creixent entre Catalunya i Espanya i la resta de formacions implicades ja miraven m√©s enll√† i pensaven en l’endem√† de la decisi√≥ del TC tot donant per amortitzat un text legal jove: ERC es va presentar a les eleccions del 2010 amb la proposta d’una consulta sobiranista, Mas i CiU -que el 2007 havien abra√ßat formalment el dret a decidir- parlaven de “segona transici√≥”, i ICV insistia en una reforma constitucional en clau federal per fer possible el que havia estat impossible.

L’ala dura de la judicatura va retallar l’Estatut al TC i el b√ļnquer pol√≠tic i funcionarial ja n’havia dificultat molt el desplegament. Els pocs traspassos que van arribar, com el de rodalies, ho van fer en males condicions financeres. La necessitat de saber qu√® diria el TC i la crisi econ√≤mica es van convertir en l’excusa recurrent per evitar desplegar l’Estatut amb determinaci√≥. Les comissions bilaterals es reunien amb m√©s facilitat que l’actual mesa de di√†leg, per√≤ els acords arribaven amb comptagotes.

El magistrat que va canviar de bàndol

El govern del PSOE, amb la vicepresidenta Mar√≠a Teresa Fern√°ndez de la Vega i el ministre Francisco Caama√Īo al capdavant de l’estrat√®gia jur√≠dica, va intentar monitoritzar el debat al TC, especialment intens entre 2008 i 2010, per√≤ no se’n va sortir. Fins al punt que l’equilibri a priori favorable a les posicions governamentals que els nomenaments fets per l’executiu central i per les Corts havien garantit es va capgirar quan el magistrat Manuel Arag√≥n, una tria personal de Zapatero, es va situar al costat del bloc conservador i va avalar la retallada. La catedr√†tica de Dret del Treball Mar√≠a Emilia Casas, que presidia el TC, es va quedar amb un pam de nas.

La sent√®ncia es va votar en quatre blocs i el sis a quatre es va repetir en tres ocasions mentre que en un d’ells es va produir un vuit contra dos. El bloc conservador va emetre, per√≤, vots particulars perqu√® hauria volgut una sent√®ncia encara m√©s expl√≠cita. En els debats i la votaci√≥ hi van participar deu dels dotze magistrats. Pablo P√©rez Tremps havia estat recusat per haver assessorat la Generalitat i Roberto Garc√≠a Calvo, de l’ala ultra de la judicatura, va morir el 2008 i la seva pla√ßa estava vacant per la falta d’acord per substituir-lo.

La duresa de la sent√®ncia ‚Äďi l‚Äôassumpci√≥ que havia estat llegida com una ofensa a Catalunya‚Äď va provocar reaccions contundents i alimentar aquell estiu de 2010 una operaci√≥ pol√≠tica ideada per Alfredo P√©rez Rubalcaba, aleshores vicepresident espanyol i que s’havia guanyat la confian√ßa de Zapatero negociant assumptes delicats. El Fouch√© del Cant√†bric va intentar tirar un flotador a Montilla, que a la tardor tenia la dif√≠cil missi√≥ d’intentar retenir la presid√®ncia de la Generalitat. Els rescats estaven a l’ordre del dia i la troica havia tret del pou Irlanda o Gr√®cia.

Operaci√≥ de ‘rescat’ fallida

Aix√≠, es posava en marxa “el rescat de l’Estatut”. El govern espanyol va prometre que reformaria lleis org√†niques per facilitar el desplegament del text, especialment dels aspectes que havien llegit a la baixa. I tamb√© que seria escrupol√≥s en el compliment dels compromisos pressupostaris com ara els derivats de l’aprovaci√≥ de la disposici√≥ addicional tercera. S’havia de deixar sense efecte la sent√®ncia, per√≤ res de tot aix√≤ va passar. Les eleccions catalanes de novembre, els estralls de la crisi i l’accidentat final de legislatura de Zapatero ho van deixar tot empantanegat.

Despr√©s de tot all√≤ el nou l√≠der d’ERC, Oriol Junqueras, es va fer un tip de repetir que amb Espanya no hi havia res a pactar perqu√® “mai compleix” els acords. Els partidaris de la tercera via han intentat la darrera d√®cada fer cam√≠, per√≤ les concessions dels partits espanyols han estat m√≠nimes per desesperaci√≥ d’alguns dels seus promotors.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (28-6-2020)

244 Lectures | ‚Ä£ |
Que tothom ho sàpiga: