EL DIA QUE EL TC VA LIQUIDAR EL PACTE CONSTITUCIONAL

( FERRAN CASAS )
Es veia a venir. Va passar i el fracàs de l’Estatut va tenir com a contrapartida fulminar el pacte constitucional de 1978. El 27 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional (TC) espanyol va dictar una sentència, feta pública el dia 28, que retallava el text estatutari que regula l’autogovern català. En tombava només catorze articles, però en reinterpretava molts més a la baixa i, sobretot, grapejava el que, quatre anys abans, els catalans havien votat en un referèndum que va tenir un sí rotund i una escassa participació.

La sentència es va llegir aleshores com una agressió i ha estat presentada com el detonant del procés sobiranista, també per destacats polítics espanyols que, sense èxit, han abonat reformes constitucionals, operacions de rescat de les parts retallades del text o la recuperació del recurs previ d’inconstitucionalitat per impedir que un estatut en vigor i aprovat per les Corts sigui retallat pels magistrats del TC. Els partidaris de reprimir el moviment sobiranista només hi van veure i hi veuen encara el normal funcionament dels mecanismes de l’estat de dret.

La sentència marcava, però, una fi i un principi. Era el sorollós final del model autonòmic dibuixat a la Transició i regulat per la Constitució que, per arquitectura i per la interpretació que se n’ha fet, ha deixat de donar cabuda a les aspiracions d’una majoria de catalans i és un mur infranquejable pel dret a decidir. El PP, el PSOE, Cs i Vox comparteixen que de sobirania només n’hi ha una, l’espanyola, i que les Corts en son dipositàries úniques.

I era també el principi del procés sobiranista, que es manifestaria als carrers poc després de la sentència amb la marxa massiva Som una nació, nosaltres decidim del 10 juliol beneïda per les forces polítiques –també el PSC, cosa que avui seria impensable- i organitzada per Òmnium, i a partir de la Diada de 2012 amb marxes igualment massives però nítidament independentistes.

Amb el procés de reforma de l’Estatut, el vell catalanisme havia provat una cosa nova i una altra d’antiga. L’antiga era oferir un pacte als partits espanyols, en aquest cas al PSOE, que era qui governava durant la tramitació d’un text que es va començar a ordir quan encara hi havia el PP a la Moncloa i sense perspectives de sortir-ne. I la nova era mirar de reformar Espanya per via indirecta. En lloc de promoure una reforma constitucional es va pretendre federalitzar l’Estat o, si més no, garantir-se una relació federal a través de l’Estatut. Una drecera que va taponar el Constitucional i que presentava l’exercici del dret a decidir com la propera etapa.

No n’hi va haver prou amb creure’s amb la raó, encertar el diagnòstic sobre l’esgotament del model autonòmic i tenir, d’entrada, àmplies majories. Amb el temps, però, la tesi de l’Espanya irreformable s’ha imposat a la de l’autogol i el “no ens hem agradat” que, entre d’altres, va alimentar Jordi Pujol a toro passat.

El ciment de la dreta espanyola

L’Estatut del Parlament, un text de gran calibre aprovat a la cambra el 30 de setembre de 2005 amb el 90% dels vots (totes les forces de tradició democràtica), reforçava la relació bilateral amb l’Estat, prioritzava l’ús del català, donava peu a un sistema judicial propi, establia un pacte fiscal i proclamava a l’articulat que Catalunya és una nació.

El PP de Josep Piqué se n’havia desmarcat ja al Parlament i, ràpidament, va quedar clar que la dreta espanyola, traumatitzada per la seva sortida del govern espanyol després de les mentides de l’11-M, en faria casus belli i que Mariano Rajoy, aleshores cap de l’oposició, l’usaria com a element per cohesionar-la. Els quatre milions de firmes contra l’Estatut que va assegurar haver recollit el PP van quedar com una de les icones del fracàs polític que va suposar l’Estatut de 2006.

Però el tripartit que governava a Catalunya i CiU s’aferraven a les paraules de José Luis Rodríguez Zapatero, al famós “apoyaré” de la campanya catalana de 2003, quan encara era el cap de l’oposició. Zapatero volia, però, negociar l’Estatut a Madrid. El volia rebaixar però també pretenia, i així ho deia sempre en privat, que el text, que ell volia acordar amb CiU, ERC i ICV, fos el “mascaró de proa” de l’estat autonòmic 2.0. Eren davant un president que no era fill de la transició, que bevia de la tradició republicana, impulsat a la direcció del PSOE pel PSC (aleshores tenia molt més pes que ara a Ferraz), amb un gran cabal de vot a Catalunya, investit per ERC i ICV -Josep A. Duran i Lleida escalfava a la banda per si calia rellevar-los-… i era del Barça! La part catalana se sentia forta encara que uns i altres ja es miraven de reüll i les deslleialtats estaven a l’ordre del dia.

A l’hora de la veritat, Zapatero es va quedar a mitges. La virulència del PP i l’hostilitat de la vella guàrdia del PSOE i els barons del sud d’Espanya van espantar-lo i envalentir els sectors més conservadors de la judicatura. El president espanyol va pactar d’amagat una gran rebaixa de l’Estatut amb Artur Mas a la Moncloa que va provocar que ERC se’n desmarqués (les JERC, que liderava Pere Aragonès, i dirigents com ara Joan Tardà van ser determinants). El líder de CiU buscava que els socialistes el fessin president si a les eleccions del 2006 era el més votat i, mogut per l’ambició de governar i desencallar la situació, desnaturalitzar l’Estatut li va semblar més assumible que retirar-lo el Congrés.

Però el PSOE no va complir: el PSC no va obeir i va haver-hi segon tripartit. El tripartit de Montilla, Carod i Saura va passar-se tota la legislatura amb l’ai al cor pels recursos que l’estiu de 2006, en l’impasse entre el referèndum i les eleccions al Parlament, havien presentat al Constitucional el PP, el Defensor del Poble (l’històric socialista i espanyolista Enrique Múgica) i algunes comunitats autònomes.

La resposta que calia donar a una sentència del TC que s’esperava dura (el dubte era retallada massiva d’articles o relectura del text a la baixa, batejada per la periodista Victoria Prego com a “castració química”) va monopolitzar la presidència de Montilla. Només en el tram final d’un mandat que va ser generós en inversió pública i en endeutament, la crisi de 2008 i les retallades exigides per Europa i el govern espanyol van introduir un altre gran tema a l’agenda política. La recessió i les intrigues al TC per l’Estatut manaven als titulars amb assumptes secundaris com les baralles entre faccions a ERC, l’anhel de Duran de ser ministre i la feixuga reforma del finançament autonòmic que el nou Estatut no havia resolt malgrat que era un dels seus principals objectius.

La desafecció de Montilla i plans per anar més enllà

Els recursos al TC van marcar l’inici de la legislatura i la sentència el final. Montilla havia avisat, en una conferència a Madrid, de la “desafecció” creixent entre Catalunya i Espanya i la resta de formacions implicades ja miraven més enllà i pensaven en l’endemà de la decisió del TC tot donant per amortitzat un text legal jove: ERC es va presentar a les eleccions del 2010 amb la proposta d’una consulta sobiranista, Mas i CiU -que el 2007 havien abraçat formalment el dret a decidir- parlaven de “segona transició”, i ICV insistia en una reforma constitucional en clau federal per fer possible el que havia estat impossible.

L’ala dura de la judicatura va retallar l’Estatut al TC i el búnquer polític i funcionarial ja n’havia dificultat molt el desplegament. Els pocs traspassos que van arribar, com el de rodalies, ho van fer en males condicions financeres. La necessitat de saber què diria el TC i la crisi econòmica es van convertir en l’excusa recurrent per evitar desplegar l’Estatut amb determinació. Les comissions bilaterals es reunien amb més facilitat que l’actual mesa de diàleg, però els acords arribaven amb comptagotes.

El magistrat que va canviar de bàndol

El govern del PSOE, amb la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega i el ministre Francisco Caamaño al capdavant de l’estratègia jurídica, va intentar monitoritzar el debat al TC, especialment intens entre 2008 i 2010, però no se’n va sortir. Fins al punt que l’equilibri a priori favorable a les posicions governamentals que els nomenaments fets per l’executiu central i per les Corts havien garantit es va capgirar quan el magistrat Manuel Aragón, una tria personal de Zapatero, es va situar al costat del bloc conservador i va avalar la retallada. La catedràtica de Dret del Treball María Emilia Casas, que presidia el TC, es va quedar amb un pam de nas.

La sentència es va votar en quatre blocs i el sis a quatre es va repetir en tres ocasions mentre que en un d’ells es va produir un vuit contra dos. El bloc conservador va emetre, però, vots particulars perquè hauria volgut una sentència encara més explícita. En els debats i la votació hi van participar deu dels dotze magistrats. Pablo Pérez Tremps havia estat recusat per haver assessorat la Generalitat i Roberto García Calvo, de l’ala ultra de la judicatura, va morir el 2008 i la seva plaça estava vacant per la falta d’acord per substituir-lo.

La duresa de la sentència –i l’assumpció que havia estat llegida com una ofensa a Catalunya– va provocar reaccions contundents i alimentar aquell estiu de 2010 una operació política ideada per Alfredo Pérez Rubalcaba, aleshores vicepresident espanyol i que s’havia guanyat la confiança de Zapatero negociant assumptes delicats. El Fouché del Cantàbric va intentar tirar un flotador a Montilla, que a la tardor tenia la difícil missió d’intentar retenir la presidència de la Generalitat. Els rescats estaven a l’ordre del dia i la troica havia tret del pou Irlanda o Grècia.

Operació de ‘rescat’ fallida

Així, es posava en marxa “el rescat de l’Estatut”. El govern espanyol va prometre que reformaria lleis orgàniques per facilitar el desplegament del text, especialment dels aspectes que havien llegit a la baixa. I també que seria escrupolós en el compliment dels compromisos pressupostaris com ara els derivats de l’aprovació de la disposició addicional tercera. S’havia de deixar sense efecte la sentència, però res de tot això va passar. Les eleccions catalanes de novembre, els estralls de la crisi i l’accidentat final de legislatura de Zapatero ho van deixar tot empantanegat.

Després de tot allò el nou líder d’ERC, Oriol Junqueras, es va fer un tip de repetir que amb Espanya no hi havia res a pactar perquè “mai compleix” els acords. Els partidaris de la tercera via han intentat la darrera dècada fer camí, però les concessions dels partits espanyols han estat mínimes per desesperació d’alguns dels seus promotors.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (28-6-2020)

171 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: