(    RAMON SERRA, editor    )

Per fi s’acaba la campanya electoral, la campanya més bruta que recorda la meva memòria. Una campanya de baixa estofa on el més important ha estat l’insult i la befa al rival considerat sempre com a enemic. I, naturalment, Catalunya ha estat el centre de tot. I un cop més la catalanofòbia com a eix central. Es veu que a Espanya no hi ha més problema que Catalunya. Què importen les pensions, l’atur, la situació econòmica, la seguretat social, el deute públic…? Res de res. A Espanya no l’importa quedar cega si nosaltres perdem un ull. Els partidaris de la tercera via han sortit  ben escaldats. Un cop més es demostra que amb Espanya no hi ha res a fer. Per a ella el pacte, que és una de les grans bases de la convivència catalana, suposa sempre una renúncia i una humiliació.Com deia Machado, Castella ” desprecia cuanto ignora”.

Diumenge, doncs, escollirem els nostres representants que es diuen independentistes amb la boca al Congreso d’entre ERC ,JxCAT i Front Republicà. El nefast i injust sistema electoral en vigor fa que en els grans debats només hi participin els partits amb representació parlamentària. D’aquesta manera les noves forces gairebé sempre en queden marginades. Però, això a qui importa?

El fet és que només el Front Republicà es presenta al Congreso com l’únic partit independentista, el que pensa que només arribarem a la independència mitjançanat la desobediència que, per cert, també predica Cuixart al qual sembla que no li’n facin gaire cas. No sembla que ni ERC ni JxCAT  vagin més enllà de l’autonomisme. Sembla com si ERC frisés per convertir-se en una nova Convergència. I JxCAT està massa divdit i amb els millors líders a les presons o a l’exili.

Ni ERC ni JxCAT són independentistes de facto. En els seus programes de forma destacada hi figura arribar a un acord amb l’Estat per fer un referèndum. Una forma com una altra de perdre el temps i d’enganyar el personal. Espanya mai dels mais no ho permetrà. Tornar a picar aquest clau demostra que els seus dirigents són uns covards o un rucs o potser les dues coses a la vegada.  Altra explicació no li’n trobo. Com diu Fachín ningú no ens demanarà si volem ser independents. I només nosaltres podem aspirar al reconeixement internacional si primer ens plantem.La resta és literatura barata.

Amb això no vull pas dir que no s’hagi d’arribar a acords amb el govern espanyol sobre el dia a dia de Catalunya. Mentre siguem a Espanya cal aprofitar totes les oportunitats sempre que no sigui pensant en un referèndum que mai no arribarà.

Ni un més que probable triomf dels socialistes o d’ ERC a Catalunya ens ha de fer variar el nostre rumb, encara que potser podrem quedar-nos sense cap representant independentista a Madrid. Sortosament la nostra força no és pas tenir un grapat més de diputats a Madrid sinó apoderar-nos pacíficament però amb contundència i continuïtat dels carrers i centres de poder de Catalunya quan arribi el “momentum” Potser arran de la sentència del TS sobre els presoners polítics? .

Com diu el poeta mallorquí Josep Maria Llompart, ” poble que no s’ho prem, poble que no s’ho val”.

(25-4-2019)