EL FUTUR DEL CATALÀ (3): ENCARA NO S’HA ACABAT A CATALUNYA DEL NORD

“Perdre el nord? ”
ÂŤLa fragmentaciĂł i l’aĂŻllament tant dels parlants de la llengua com dels actors s’han acabat. Si es tĂŠ present a l’esperit el tomb que la Història ha fet al sud del PertĂşs, no tot estĂ  acabatÂť ¡ Segon article de la sèrie ‘El futur del catalĂ ’, avui a cĂ rrec de ( JOAN PEYTAVÍ )

La pregunta recurrent del foraster –’com ho teniu al nord?’– sobre l’estat de la llengua és sovint més retòrica que realment fonamentada, a causa dels prejudicis, tòpics o incerteses que el quídam del sud de l’Albera té sobre el mal anomenat ‘rossellonès’. Primer, el català parlat entre Albera i Corberes no té avui, per desgràcia, massa gran cosa a veure amb el que se’n sap al sud de la ratlla estatal: del dialecte septentrional expressat en el dia a dia, poca gent de menys de setanta-cinc anys en deu saber coses i la resta que usa l’idioma local, ho fa en un palimpsest que recull la varietat de l’actual mobilitat demogràfica del català, el tot completat amb força locutors que l’han après o reimplantat. Això sí, ho fa amb la llengua del veí, un veí i una llengua que el nord-català mira amb admiració i deferència però sobretot amb un complex d’inferioritat típica del provincià que albira el centre o la capital amb la nostàlgia d’un temps passat. Més enllà, però, d’aquests que saben el com i el perquè de la llengua, impera la massa de la població que viu aquí, com en qualsevol lloc de França i que tot just sap que resideix en el recentment inventat Pays Catalan, últim avatar dels noms que s’han anat donant al país.

Posats a assumir alhora la interrupció, la substitució, la situació sociolingüística i el final d’etapa dialectal, moltes coses estan per davant per qui té desig de llengua. Malgrat que mai no s’ha parlat tan poc la llengua a la Catalunya del Nord, mai no se n’ha debatut tant, mai no se n’ha volgut fer tant, i de manera normal i prou desacomplexada. El català és tema de tots, polítics, joves, estrangers, locals, comerciants, nouvinguts, esportistes, món associatiu, escoles, etc. tothom vol ser partícip d’allò català, provant de recuperar coses per continuar de fer viure la llengua. La recent creació de l’Oficina Pública de la Llengua, una oferta normal d’ensenyament total, del parvulari al doctorat, la revifalla dels senyals propis en un món cada dia més global, la florida segurament massa ostentadora d’arrels, han fet passar el tema de la llengua a ser una cosa de molta gent i no tant la causa d’uns quants. El tot aigualit potser, però almanco existent. La fragmentació i l’aïllament tant dels parlants de la llengua com dels actors s’han acabat. Si es té present a l’esperit el tomb que la Història ha fet al sud del Pertús, no tot està acabat. Però tampoc no hem de mancar altra vegada el tren d’aquella Història –si se’ns hi deixa pujar.

Joan PeytavĂ­ Deixona
Historiador i filòleg
Universitat de PerpinyĂ 
Institut d’Estudis Catalans
Informa:VILAWEB.CAT (2-10-2020)

93 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: