EL FUTUR DEL CATALÀ NO DEPÈN DE TU

“El futur del català no depèn de tu (1)”

( ALBERT PLA NUALART )

Deixeu-me ser intemperant. N’estic tip i fart d’aquesta cantarella fustigadora i inculpatòria del “depèn de tu”. Ressona cada vegada que es redescobreix que l’ús i la qualitat del català no paren de retrocedir. I no vull que em malinterpreteu. Tot el que facis tu pel català -com ara utilitzar-lo al màxim i al màxim de bé- ajuda la llengua i allarga la seva vida. Cap esforç és inútil, però cap esforç que fas tu -cada individu individualment- té prou força per capgirar la deriva social adversa. Al món estan morint milers de llengües, i per molt que els seus parlants es vagin repetint que salvar-les depèn de cadascun d’ells, el retrocés no s’atura. Les llengües moren quan llengües molt més fortes els prenen l’espai imprescindible per sobreviure. L’únic que els podria donar vida és recuperar aquest espai, i això només és possible amb un poder polític que les torni a fer la llengua comuna i necessària entre uns quants milions de parlants. Rarament passa.

Per explicar-ho recorro sovint a una metàfora (no en trobo de millor). Imaginem un partit de futbol entre un equip de 7 jugadors contra un altre d’11 en un camp que fa baixada cap a la porteria de l’equip de 7 i amb un àrbitre comprat pel d’11. Depèn de cadascun dels 7 jugadors que la golejada que els acabaran clavant trigui més a produir-se i no sigui tan escandalosa, però no depèn de cadascun d’ells guanyar el partit: el partit està perdut. I si un espectador, sent plenament conscient de la situació, va cridant als perdedors que depèn d’ells guanyar, considerarem que és un sàdic. Tal com està ara el català la insistència en el “depèn de tu” només s’explica: 1) perquè les institucions, sentint-se impotents, traspassen als ciutadans les seves responsabilitats, 2) per analfabetisme sociolingüístic, 3) per un electoralisme curtterminista que tem perdre vots si s’esvalota la “pau lingüística”, 4) perquè es prioritza la convivència a la salut de la llengua o 5) perquè la terrible veritat empeny a l’autoengany o a apostar per l’estratègia d’amagar-la per no desmoralitzar el personal.

No són motius excloents. Ben al contrari, és una barreja bastant inconscient de tots ells, convertida en empanada mental, la que fa que molta gent, de bona fe, cregui que el futur del català “depèn de tu”. Són sovint la mateixa gent que vivia -i en part encara viu- amb el convenciment que la normalització avança. Perquè el “depèn de tu” ha sigut durant molt temps un company de viatge de l’optimisme lingüístic. Un optimisme, per cert, que la Generalitat no ha parat de promoure amb la complicitat d’alguns “sociolingüistes professionals”. Sembla que tot just ara, i només perquè Plataforma per la Llengua ens ho refrega per la cara, descobrim que l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2018 pinta una realitat bastant negra, i això que l’enquestador -contaminant clarament l’objecte d’estudi- contribueix a uns resultats enganyosament positius. Tot ha servit per vendre optimisme encara que, fent-ho, s’alimentés la delirant percepció d’un castellà en retrocés, que és la mentida en què es basa el TSJC per intentar-se carregar el poc que queda d’immersió.
Informa:ARA.CAT (20-12-2020)

326 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: