EL FUTUR DEL CATALÀ NO DEPÈN DEL TU SINÓ DEL “NOSALTRES “

El futur del català no depèn de tu (i 2)
( ALBERTNPLA )
No depèn de tu si això vol dir del que facis com a individu aïllat en la teva vida privada; sí que depèn de tu si el teu tu integrat en un nosaltres exigeix i reclama canvis substancials en el marc social i en la vida pública. Tornant a la metàfora dels 7 jugadors que juguen contra 11 en un camp que fa baixada cap a la seva porteria i amb l’àrbitre en contra, cal deixar de pretendre que, en aquestes condicions, es pot guanyar el partit. Cal anar més enllà de la tàctica que -gairebé com si em contestés: només calia girar tres fulls- resumia Albert Jané a l’ARA diumenge passat: “Es pot ser pessimista, però des del punt de vista tàctic amb el català s’ha de ser optimista per lluitar i actuar”.

Jané, una de les persones que després de la Guerra Civil ha fet més per la normalització, reitera als 90 anys una tàctica que tenia sentit en ple franquisme, perquè l’ús privat i la qualitat oral del català eren molt superiors, i el marge d’acció política molt inferior. ¿Té sentit ara? ¿No comença a ser hora que els 7 esgotats jugadors, veient que els gols van caient -que la llengua es va degradant i a més patis de més escoles més nens parlen entre ells ja només en castellà-, demanin reprendre el partit en un altre camp? Quina golejada hem d’encaixar per entendre que a l’estadi que els enemics del català anomenen Bilingüisme ni sis Messis i un Ter Stegen tindrien cap opció de victòria?

Ara mateix, mentre escric això, estan morint de bilingüisme milers de llengües al món. I el tram final és sempre idèntic: una llengua forta i poderosa passa a ser la comuna i necessària en les zones més densament poblades del territori on, no fa ni un segle, era comuna i necessària la petita llengua que agonitza. Quines llengües petites no agonitzen? Les que -amb la força de les lleis i el suport o la complicitat d’un estat- segueixen sent comunes i necessàries als seus territoris. Les que resisteixen -tot s’ha de dir, amb penes i treballs- l’embat uniformitzador del model de globalització vigent.

Si el partit és de 7 contra 11 (i això, de cop, no es pot canviar) necessitem que el camp faci una mica de baixada cap als 11: necessitem que lleis àmpliament referendades facin que el català torni a ser la llengua comuna i necessària als territoris on viuen la majoria dels seus pocs milions de parlants. I no estic dient que no s’ensenyi i es conegui el castellà, sinó que s’ensenyi, es conegui i tingui una presència social no superior a la que té l’anglès a Dinamarca o a Holanda. Perquè el català no avança quan més catalans el poden entendre i parlar sinó quan creix el percentatge de catalans que l’utilitzen com a primera llengua: que són també catalanopensants. I la realitat indefugible és que aquest percentatge no para de minvar. “Sí, però com que tot això no és possible, val més que no ho diguis”. Ah, i llavors què fem? “Seguir dient que depèn de tu, seguir sent optimistes”. ¿I no pot ser que venent aquesta mentida n’hi hagi que se la creguin? ¿No pot ser que estiguem impedint que siguem tots els que podríem ser per intentar salvar la llengua?
Informa:ARA.CAT (26-12-2020)

102 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: