Perplex, noquejat, en xoc. Són expressions que pronuncien alguns dels protagonistes de les eleccions empresarials més importants que s’han vist mai a Catalunya. Ningú, ni els perdedors ni els guanyadors, s’esperava un resultat com el que hi va haver. En els últims anys s’ha jugat una partida a l’ombra del poder, però el gran públic no n’ha sigut conscient fins a aquesta setmana, quan la notícia va esclatar dimecres prop de la mitjanit: Eines de País, la candidatura liderada per l’ANC, havia guanyat per majoria absoluta les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, probablement la institució empresarial més important de Catalunya. L’onada es va endur el candidat oficialista, Carles Tusquets; el que volia ser l’alternativa, Enric Crous, i el tercer en discòrdia, Ramon Masià. Tusquets, segurament el candidat favorit, només va aconseguir 3 de les 40 cadires en joc, una de les quals -en una aliança realment particular- gràcies al suport majoritari dels taxistes d’Élite Taxi, que van cridar a la mobilització.

El que va venir a continuació va ser el silenci. “Un silenci total, sepulcral, al·lucinant”, expliquen des de la planta noble d’una gran empresa catalana. “Ha sigut una gran sacsejada”, afegeixen. Una dotzena de grans empreses s’havien compromès a pagar un mínim de 3,6 milions d’euros al llarg de quatre anys per ajudar Tusquets a ser president de la Cambra, però ara això no servirà de res. Aquestes empreses, entre les quals n’hi ha quatre de vinculades al grup La Caixa, ara estan “emprenyades”, afirmen les fonts consultades. “L’endemà de les eleccions, algunes van trucar per intentar fer marxa enrere i que els tornessin els diners, però no podran”, afegeixen. Amb aquests diners (un mínim de 75.000 euros anuals cadascuna) aquestes companyies s’han comprat 14 de les 60 places del ple de la Cambra, una novetat d’aquestes eleccions i que en condicions normals hauria dificultat molt la victòria d’un candidat diferent del preferit per les grans empreses.

L’establishment barceloní encara no ha entès què ha passat. “Ha canviat el paradigma i no se n’han adonat”, explica algú que trepitja les mateixes moquetes. “El que ha canviat -apunta una altra veu-és que ara s’ha votat: és molt fort, però és estrictament així. Durant 30 o 40 anys tot era d’ús intern, els mecanismes de la Cambra eren totalment opacs, res era transparent ni mereixia el nom de procés electoral : es posaven d’acord, trucaven a quatre grans empreses i els seus proveïdors, i llestos”.

Però la partida, com dèiem, va començar fa molt de temps. Les eleccions s’havien d’haver celebrat el 2014 però no s’han produït fins ara, amb un lustre de retard. El motiu d’aquest inexplicable endarreriment és que les eleccions no es podien convocar fins que la Generalitat no redactés una nova llei de cambres, però el Govern va anar encadenant ajornaments sense mai explicar-ne els motius. Quan es va publicar la llei es van escampar les sospites: el nou ple de la Cambra, de 60 cadires, en blindava 14 per a les empreses que compressin la plaça fent-hi aportacions econòmiques (un sistema que emulava el model recentment instaurat a la Cambra d’Espanya creada per l’Estat). Entre les pimes, això es va interpretar com un intent per blindar la institució a favor de les grans corporacions. “Això és un mal invent, tant èticament com estèticament: comprar l’escó no està bé”, admet el representant d’una gran empresa amb presència a la Cambra, que creu que s’hauria d’haver trobat un altre mètode perquè el vot d’un autònom no valgués el mateix que el d’una corporació que factura 10.000 milions. “El sistema s’havia muntat per aconseguir grans majories, però per a unes majories molt diferents de les que han sortit”, ironitza l’assessor d’un dels candidats d’aquestes eleccions.

El paper de la Generalitat

La segona gran batalla que ha passat inadvertida per a la majoria de la població ha sigut la metodologia de vot. L’actual consellera d’Empresa, Àngels Chacón, va anunciar l’estiu passat que les eleccions es farien per vot electrònic per intentar impulsar la participació, cosa que va causar un terrabastall entre les persones que dominaven el sistema de vot tradicional. I encara hi va haver una tercera batalla: alguns candidats van lluitar perquè el vot telemàtic almenys no suposés la desaparició del vot per correu postal, que a les anteriors eleccions (en què el 80% dels electors van votar per carta) va ser anul·lat als tribunals quan es va demostrar que hi havia hagut frau. Chacón va optar per suprimir el vot per correu postal, però les forces vives van aconseguir que l’Estat intentés forçar el reglament per impedir aquesta prohibició. El moviment era tan grotesc que el govern espanyol, finalment, va fer marxa enrere.

I així és com es va arribar als comicis. L’establishment, que ja tenia assegurades almenys 12 cadires de pagament, “creia que tenia la majoria garantida”, expliquen fonts d’aquestes empreses. El rival que més respecte els feia era l’exdirector general de Damm, Enric Crous, no gaire allunyat del mateix establishment però que podia jugar la carta de representar les pimes, perquè es va presentar en aliança amb la patronal Pimec. Llavors des d’alguns despatxos es va engegar una campanya per acusar Crous d’independentista -tot i que mai ha dit que ho fos- i avisant del perill que suposaria per a la Cambra. “Quan van qualificar Crous d’ indepe van convertir unes eleccions empresarials en polítiques”, valora un alt càrrec empresarial. “I així van obrir el camí a l’ANC”, conclou.

En un primer moment, alguns van veure la magnitud de la tragèdia que s’acostava. “Som el Senat enfrontat a tota la nació de Grècia”, va advertir algú de l’equip de Carles Tusquets quan es va saber que l’ANC irrompria amb una candidatura pròpia. Però en el fragor de la batalla, a mesura que els equips s’endinsaven en la campanya, els senyals d’alerta es van dissipar, tant per als rivals com per als mitjans. Tothom esperava que l’ANC aconseguiria fer-s’hi un forat, però ningú preveia un resultat estratosfèric com el que va obtenir.

“Sabíem que mobilitzaríem molta gent; el que ens ha sorprès és que les altres candidatures han mogut molt poc el seu electorat”, reflexionava posteriorment Joan Canadell, una de les cares visibles de l’equip d’Eines de País. Les xifres ho demostren: a les eleccions del 2010 van votar 7.222 empreses i autònoms; a les d’aquesta setmana, els tres teòrics favorits (Tusquets, Crous i Masià) només n’han reunit 9.922. Tot apunta que l’ANC ha aconseguit mobilitzar votants que fins ara no hi participaven, i que per això ha reunit tota sola 7.316 dels prop de 19.000 sufragis que hi ha hagut.

Amb el resultat es va saber que la Cambra, eternament controlada per les mateixes persones, havia canviat a l’instant. D’una tacada, grans empreses com Telefónica, El Corte Inglés, Nissan, Roca, Áreas, FCC i Planeta (derrotada per la productora de Joel Joan, que va obtenir el doble de vots) han perdut la seva plaça a la institució.

Els resultats van despertar el lògic entusiasme d’Eines de País, i tot el contrari en la resta de candidatures. Especialment estupefacte es va poder veure l’equip de Tusquets dimecres a la matinada a la Cambra. Durant les primeres hores es va sentir alguna autocrítica (“Alguna cosa devem haver fet malament”, deien) i el mateix financer estava molt capcot. El seu cap de campanya, Pau Herrera, estava més batallador i afirmava, per exemple, que sabia “quants pakistanesos” havien votat per explicar que els comptes no li sortien. Però ara Tusquets assegura que els números tampoc li quadren i que “això no s’ha acabat”. Dilluns s’han de publicar els resultats definitius i llavors se sabrà què passa amb 995 vots que es van apartar per possibles irregularitats. De totes maneres, la majoria de fonts consultades consideren que el resultat no variarà de manera important.

Punt final de Miquel Valls

El resultat també és molt amarg per a Miquel Valls, president de la Cambra des del 2003 i que durant els últims nou anys ha ocupat el càrrec gràcies a les eleccions del 2010, quan només van resultar vàlids 823 vots. El seu lideratge ha sigut molt qüestionat i, de fet, va patir dues doloroses plantades els últims mesos. Una va ser al novembre, quan el consell de Fira de Barcelona no es va presentar a un dinar de comiat que s’havia organitzat amb ell. Li retreien les males formes utilitzades en la renovació de la Fira, institució on la Cambra té un paper clau. La segona plantada va ser fa dos mesos, quan la majoria d’empresaris del ple de la Cambra no van assistir a la reunió de comiat del president.

Algunes veus expliquen que dimecres Miquel Valls -la gestió del qual ha sigut molt qüestionada per immobilista i endogàmica- va seguir la nit electoral des del seu despatx de la Casa Llotja de Mar, l’edifici històric que posseeix la Cambra de Comerç. Ningú el va veure sortir, però sí que van poder detectar el seu cotxe oficial esperant-lo. Perquè el càrrec de president no està remunerat, però sí que té dietes que alguns qüestionaven.

“La Cambra ha sigut una institució fosca i plutocràtica”, lamenta un alt directiu. “Ara no serà una meravella, però serà assequible i accessible”, conclou.