Un bon dia vam començar a inclinar-nos en lloc de decantar-nos. Ens vam afartar de les coses i no ens en vam voler atipar més. Ens adonàvem amb freqüència que la gent exagerava i poc sovint ens semblava que en fes un gra massa. Aquells qui anaven escabellats ara ja els vèiem despentinats.

I avui, cada vegada més, fem les coses maquinalment i com més va menys volem fer-les d’esme. Quantes coses que lamentem i que poques que ens saben greu… Veiem moltes imatges horroroses i no gaires d’esgarrifoses. Quan tenim tard anem de pressa perquè ja no volem fer-ne via. I s’ha acabat això de gratar-se el cap: ara ens el rasquem. Sabem perfectament que el dia que els ferros es van començar a oxidar ja no es van rovellar més.

Potser ens hauríem de demanar si preferim la modernitat dels tirants o ens estimem més l’autenticitat dels elàstics. Si paga la pena d’usar tants utensilis o val més fer servir uns quants estris. Si és normal que les malalties ja no s’encomanin perquè totes es contagien…

Vist això, podem prometre que intentarem fixar-nos-hi, una mica almenys; doncs sí: fóra bo, si més no, que miréssim de parar-hi esment.

En fi, hi ha qui pensa que són els joves, que ens han fet caure en la trampa de la degradació, però a mi no em sembla que en puguem responsabilitzar el jovent, d’haver-nos ficat en aquest parany. Pensem-hi bé i fem autocrítica. Perquè és el nostre problema. O potser, ben mirat, és problema nostre.

He aplegat centenars de mots com aquests en una pàgina web: #salvemelsmots.