“EL LLENGUADO”, EL NOU PROGRAMA DE TV3 SOBRE LES PECULARITATS DEL CATALÀ

«L’agressivitat de l’espanyol no Ă©s mĂ©s nociva que la submissiĂł dels catalanoparlants»
El filĂČleg Pau Vidal i GavilĂĄn (GrĂ cia, Barcelona, 1967) Ă©s l’assessor de continguts del programa ‘El llenguado’, que s’estrena aquest dimecres a la nit a TV3, tot just desprĂ©s de l’‘APM?’. Es tracta d’una producciĂł de deu capĂ­tols que explicaran les peculiaritats de la llengua catalana i les seves principals curiositats a travĂ©s d’un viatge arreu del domini lingĂŒĂ­stic. Vidal, que es guanya la vida tambĂ© com a crucigramista, tambĂ© protagonitzarĂ  una secciĂł al programa, ‘El consultori’, en quĂš exerceix com a ‘lingĂŒista de guĂ rdia’.

( MANUEL LILLO )
-Per quĂš El llenguado?

-El llenguado era un nom provisional. A algĂș se li va ocĂłrrer per a un programa que parlĂ©s de llengua. Era provisional fins que algĂș en pensĂ©s un altre. PerĂČ es van anar acostumant a fer-lo servir i es van adonar que podien fer una cosa molt interessant: fer un epĂČnim. És a dir, dir-se entre ells mateixos llenguados. “Ei, llenguado, com va?”. I al final, a l’hora de triar el nom bo, va ser aquest. Ens va fer grĂ cia. Trobem que Ă©s simpĂ tic.

-Hi ha qui no l’ha trobat simpĂ tic i ha assegurat que llenguado Ă©s un castellanisme.

-No Ă©s un castellanisme. És un mot d’origen castellĂ , perĂČ que ja Ă©s autĂČcton, ja Ă©s catalĂ . De tota manera, aixĂČ passarĂ  des del primer capĂ­tol fins a l’Ășltim: hi haurĂ  gent que no trobarĂ  gaire simpĂ tiques moltes coses del programa. PerquĂš en aquest paĂ­s, si fas un programa sobre llengua, n’acabes pagant el preu. Ja saps que hi haurĂ  molta oposiciĂł, batalla i discussiĂł sobre el tema. Com Ă©s natural, evidentment. PerquĂš la llengua Ă©s la identitat.

-TĂšcnicament, quina diferĂšncia hi hauria entre el terme llenguado i un castellanisme?

-El castellanisme no seria normatiu. Un castellanisme seria, per exemple…

-Antonses.

-SĂ­, exacte. Buscava una cosa mĂ©s estrident…

SubscripciĂł al butlletĂ­
Rep les novetats d’El Temps al teu correu:

Adreça electrĂČnica
-Per exemple?

-Parxe.

-Que seria pegat…

-O pedaç. Parxe seria un castellanisme perquĂš no ha estat incorporat al corpus a travĂ©s de la normativa. En canvi, quan la normativa el valida i l’incorpora, deixa de ser considerat castellanisme i Ă©s un mot d’origen castellĂ , perquĂš tots els mots tenen un origen.

-Va ser Josep Maria Virgili, signant del manifest impulsat pel Grup KoinĂ©, qui va advertir que llenguado era un castellanisme. VostĂš tambĂ© n’és signant. Fins i tot dins d’un mateix cercle hi ha opinions diferents…

-SĂłn, diguem-ne, diferĂšncies de mĂštode en relaciĂł amb el material. PerĂČ, com a concepte de fons, el Virgili i jo partim de la mateixa posiciĂł ideolĂČgica amb relaciĂł a la llengua, al seu futur i al paper que ha de tenir. Ara bĂ©, discrepem en qĂŒestions tĂšcniques, com ara el mĂštode a travĂ©s del qual s’han de corregir les imperfeccions. Jo crec que el seu mĂštode de correcciĂł Ă©s un error, tal com he dit pĂșblicament. PerĂČ, si tothom tinguĂ©s el sentiment que tĂ© ell envers el catalĂ , a tots ens aniria molt millor.

-Pensa que el fet que qĂŒestions com aquestes arriben a l’àmbit de la polĂ­tica i es convertesquen en debats estrictament polĂ­tics Ă©s positiu?

-No. I per un motiu molt senzill: perquĂš la llengua, des del meu punt de vista, s’ha d’abordar de manera cientĂ­fica. Encara que Ă©s veritat que en la llengua hi ha sentiment, identitat i emociĂł, la representaciĂł social de la llengua s’ha d’abordar des d’un punt de vista cientĂ­fic. I per tant, l’Ășnic que fa la polĂ­tica Ă©s pervertir la llengua.

– Som conscients de la diversitat lingĂŒĂ­stica?

-No! Conscients? No! Si es refereix com la gent mira en general la idea de la llengua, aixĂČ Ă©s d’un reduccionisme esgarrifĂłs. No sabem el que tenim i no ho sabem perquĂš ni ens interessa. El concepte saber cada vegada tĂ© menys valor. A mĂ©s, amb la popularitzaciĂł de les xarxes socials s’ha disparat la idea de dir, de participar, tot sota la mĂ xima que “totes les opinions sĂłn respectables”, que Ă©s una de les grans rucades de l’era moderna. Si realment en fĂłssim conscients, segurament no tindrĂ­em aquests debats. PerquĂš la riquesa Ă©s bestial.

-Quù vol dir quan parla de ‘reduccionisme esgarrifós’?

-Per exemple, i aixĂČ ho veiem sovint els filĂČlegs, quan parlem de llengua, la gent nomĂ©s veu parauletes i no tot allĂČ altre que Ă©s molt, que Ă©s mĂ©s. PerĂČ Ă©s que, a mĂ©s, la gent nomĂ©s veu llengua estĂ ndard, i et demana si aixĂČ es pot o no es pot dir, si Ă©s correcte o no. I aixĂČ depĂšn de moltes coses: de la situaciĂł, del registre, de l’entorn… PerĂČ Ă©s molt difĂ­cil de fer entendre. Fins al punt que sovint hi renunciem. D’aquĂ­ ve la parĂČdia d’aquesta secciĂł d’‘El consultori’, perquĂš la gent es pregunta si pot dir o no pot dir bueno. AixĂČ no es pot resoldre amb un sĂ­ o amb un no. I en aquest sentit, el programa intenta ajudar la gent a ampliar el focus i a veure el fet lingĂŒĂ­stic com un tot molt mĂ©s ampli, que mereix el seu interĂšs molt mĂ©s que no pas la seva opiniĂł. I Ă©s que, de fet, el que opini la gent sobre la llengua ens Ă©s igual.

-Si els parlants no sĂłn conscients de la diversitat lingĂŒĂ­stica, els mitjans tampoc no ho sĂłn?

-No. Igual. Hi ha mitjans i mitjans, Ă©s clar. PerĂČ, en general, segurament, a travĂ©s de la manera com enfoquen el tema, com donen veu a segons qui,com promouen determinats debats i participen en el debat des de la trinxera que els toca, contribueixen a aquest saber que, en aquest tema, ens aniria molt bĂ©.

-Al primer capĂ­tol d’El llenguado critiquen el catalĂ  dels tertulians de rĂ dio i televisiĂł, que, alhora, Ă©s reflex de la diversitat lingĂŒĂ­stica.

-Sovint els tertulians no sĂłn reflex de la diversitat, sinĂł de la degradaciĂł lingĂŒĂ­stica. Hem d’entendre la diversitat en sentit de repertori, no de campi qui pugui. Una cosa Ă©s ser conscient de totes les possibilitats que tens, que no sĂłn totes, perquĂš com a parlant ets parlant d’un dialecte, i si parles catalĂ  occidental, no parlarĂ s balear. PerĂČ pots conĂšixer el repertori. I una altra cosa Ă©s la idea que qualsevol cosa que es digui Ă©s bona. AixĂČ, mĂ©s aviat, Ă©s limitaciĂł o ignorĂ ncia. Per aixĂČ parlo de degradaciĂł. La falta d’exigĂšncia dels mitjans, especialment els orals, en relaciĂł amb el model de llengua que difonen, crec que Ă©s un tema denunciable. I, en part, Ă©s per aixĂČ que vam fer aixĂ­ el primer capĂ­tol.

– Una de les febleses dels mitjans sĂłn les traduccions del castellĂ  al catalĂ  o del catalĂ  al castellĂ . Les mĂ quines de traducciĂł simultĂ nia, tambĂ© han degradat el llenguatge?

-Evidentment. Indiscutiblement. Si els diaris que tradueixen automĂ ticament traduĂŻssin humanament, artĂ­sticament, a travĂ©s de persones, el resultat seria millor. I encara mĂ©s: si cap diari fos traduĂŻt, encara seria molt millor. PerquĂš un dels llastos que han contribuĂŻt mĂ©s a la degradaciĂł general de la llengua Ă©s aquesta permanent traducciĂł del castellĂ . Sembla que qualsevol cosa hagi de passar primer pel cistell de l’idioma bo. Fixa’t en un exemple: la gent ens pregunta com es diria aixĂČ de “zapatero a tus zapatos”, perĂČ no ens pregunta com es diria en castellĂ  allĂČ de “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”. PerquĂš tenim aquesta subsidiarietat. I aixĂČ Ă©s mortal.

-Fins a quin punt la llengua ha d’estar oberta als canvis?

-És una pregunta molt ambiciosa [riu]. Fins al punt que els canvis ho exigeixin. Com que hi ha canvis i cada cop n’hi haurĂ  mĂ©s, la llengua no podrĂ  deixar de reflectir-ho. Una altra cosa Ă©s fins a quin punt ha d’estar oberta l’acadĂšmia, que ara mateix tambĂ© Ă©s un element en discussiĂł. Fins al segle passat, estava molt clar d’on sortia l’autoritat. Ara el concepte d’autoritat s’ha revertit i ja no va de dalt cap a baix, sinĂł cap a altres direccions. TambĂ© de baix cap a dalt. Tenim l’exemple en el cas de ‘mena’: en la llista del neologisme de l’any hi havia aquest terme i les protestes d’associacions i de departaments els van fer rectificar. Per tant, l’autoritat ja no Ă©s unidireccional. Llavors, una cosa que Ă©s motiu de debat en totes les llengĂŒes del mĂłn, que Ă©s com reflectim en la llengua estĂ ndard o pĂșblica aquests canvis, en el nostre cas Ă©s doblement difĂ­cil, perquĂš hi hem d’afegir el fet que la majoria d’aquests canvis es vehiculin a travĂ©s de la llengua veĂŻna.

-La literatura en catalĂ  occidental, Ă©s una limitaciĂł al Principat per al pĂșblic lector pel fet d’estar escrita en aquesta variant?

-En quin sentit?

-Hi ha professors que tenen certes reticùncies a l’hora de recomanar als alumnes certes lectures pel fet d’estar escrites en un català distint al barceloní.

-AixĂČ seria un reflex d’allĂČ que dĂšiem: no coneixem la diversitat que tenim. De fet, no passa nomĂ©s en el conflicte interdialectal i geogrĂ fic. Em consta que en la literatura infantil tambĂ© hi ha censura per part d’algunes editorials per suavitzar o restar-li dificultat als textos perquĂš se suposa que els nanos no ho entendran. No hauria de ser aixĂ­. És una pedra contra la teulada. Ara bĂ©, sĂ© que passa i crec que tĂ© a veure amb aquesta mena d’infantilitzaciĂł que acompanya el punt de vista neodespĂČtic sobre el ciutadĂ .

-La reciprocitat de mitjans pĂșblics en llengua catalana als respectius territoris, seria positiva en aquest sentit?

-Home, hauria de ser obligatĂČria, irrenunciable. La situaciĂł actual Ă©s absurda.

-Paradoxalment, perĂČ, es multiplicarien els exemples de degradaciĂł del llenguatge a travĂ©s dels tertulians, tal com comentava abans.

-Es multiplicaria el mal Ășs del catalĂ , perĂČ tambĂ© el bo. A les oĂŻdes principatines els aniria molt bĂ© sentir el sistema vocĂ lic valenciĂ  o balear. AixĂČ ajudaria. És cert que tambĂ© es difondrien els vicis de cada banda, perĂČ en tot cas sortirĂ­em guanyant. Si tinguĂ©ssim allĂČ bo i allĂČ dolent, sortirĂ­em guanyant, perquĂš podrĂ­em triar mĂ©s. Ara, prĂ cticament, nomĂ©s podem triar allĂČ dolent.

-El llenguado tindrĂ  deu capĂ­tols. Amb quin moment es queda?

-M’han sorprĂšs moltes coses, perĂČ un moment que m’ha fet molta grĂ cia Ă©s el capĂ­tol dels insults. ReproduĂŻm aquella cadena que hi va haver entre tuitaires valencians a partir d’aquell senyor que pujava en bicicleta al MondĂșber. AllĂČ va anar pujant de to: “moniatos”, “mamarratxos”…. I al final acaba dient: “castellans!”. Aquell insult em va fer molta grĂ cia, perquĂš tĂ© molta cĂ rrega histĂČrica. I en canvi no el fem anar perquĂš ara mateix, la por que hem acumulat durant segles, ens ho impedeix. PerĂČ Ă©s un insult que deia molt mĂ©s del que deia aquella simple paraula.

-I per acabar, quĂš diria que vol explicar o transmetre el programa?

-El programa vol ser una foto de l’actual estat de la llengua en tots els paĂŻsos de parla catalana. Aquesta Ă©s la intenciĂł. I es vol explicar d’una manera desdramatitzadora, perquĂš, abans de prendre posiciĂł sobre la qĂŒestiĂł de la llengua, cal saber com estĂ . Un dels problemes que tenim els del meu ofici Ă©s que ens enfrontem a un discurs pĂșblic que no sap de quĂš parla. La idea Ă©s que, a partir del coneixement de l’estat de la qĂŒestiĂł, la gent pugui començar a construir el seu parer sobre aixĂČ. És una mica per combatre moltes de les patologies amb quĂš afrontem la qĂŒestiĂł lingĂŒĂ­stica, aquest neopurisme desbocat, aquesta cursileria, que Ă©s una de les afliccions d’aquest paĂ­s; la submissiĂł… És com posar el comptador a zero i dir: aixĂČ Ă©s el que tenim ara mateix. Un cop fet el diagnĂČstic, caldrĂ  saber com ho volem encarar.

-Parlava de la foto de la situaciĂł del catalĂ  actual. Com descriuria aquesta foto?

-La foto sortiria amb un color que no ens agradaria gaire. La situaciĂł Ă©s preocupant per dos motius. Un, perquĂš tenim amenaces exteriors molt poderoses. PerĂČ sobretot perquĂš tenim amenaces interiors igual de poderoses, que sĂłn l’actitud dels parlants en relaciĂł amb ells mateixos, a la manera com s’expressen. És a dir: la potĂšncia de l’anglĂšs o l’agressivitat de l’espanyol no sĂłn mĂ©s nocives que la submissiĂł o l’autoodi dels catalanoparlants. Poso un exemple una mica xocant perquĂš s’entengui: quan surt un guru per dir que hem de fer servir el verb redigir [del llatĂ­, redigere, que significa redactar] en lloc de redactar, “perquĂš aixĂČ Ă©s bon català”, hi ha un sector de catalanoparlants que ho compra. Com que â€œĂ©s bon català”, encara que sigui absurd, com Ă©s aquest cas, l’hem d’incorporar. Llavors la gent comença a dir coses per destrossar el que ja estĂ  malmĂšs. És una amenaça invisible, a diferĂšncia del castellĂ  o l’anglĂšs, i costa molt de fer entendre.
Informa:ELTEMPS.CAT (15-1-2020)

242 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: