“EL LLENGUADO”, EL NOU PROGRAMA DE TV3 SOBRE LES PECULARITATS DEL CATALÀ

«L’agressivitat de l’espanyol no és més nociva que la submissió dels catalanoparlants»
El filòleg Pau Vidal i Gavilán (Gràcia, Barcelona, 1967) és l’assessor de continguts del programa ‘El llenguado’, que s’estrena aquest dimecres a la nit a TV3, tot just després de l’‘APM?’. Es tracta d’una producció de deu capítols que explicaran les peculiaritats de la llengua catalana i les seves principals curiositats a través d’un viatge arreu del domini lingüístic. Vidal, que es guanya la vida també com a crucigramista, també protagonitzarà una secció al programa, ‘El consultori’, en què exerceix com a ‘lingüista de guàrdia’.

( MANUEL LILLO )
-Per què El llenguado?

-El llenguado era un nom provisional. A algú se li va ocórrer per a un programa que parlés de llengua. Era provisional fins que algú en pensés un altre. Però es van anar acostumant a fer-lo servir i es van adonar que podien fer una cosa molt interessant: fer un epònim. És a dir, dir-se entre ells mateixos llenguados. “Ei, llenguado, com va?”. I al final, a l’hora de triar el nom bo, va ser aquest. Ens va fer gràcia. Trobem que és simpàtic.

-Hi ha qui no l’ha trobat simpàtic i ha assegurat que llenguado és un castellanisme.

-No és un castellanisme. És un mot d’origen castellà, però que ja és autòcton, ja és català. De tota manera, això passarà des del primer capítol fins a l’últim: hi haurà gent que no trobarà gaire simpàtiques moltes coses del programa. Perquè en aquest país, si fas un programa sobre llengua, n’acabes pagant el preu. Ja saps que hi haurà molta oposició, batalla i discussió sobre el tema. Com és natural, evidentment. Perquè la llengua és la identitat.

-Tècnicament, quina diferència hi hauria entre el terme llenguado i un castellanisme?

-El castellanisme no seria normatiu. Un castellanisme seria, per exemple…

-Antonses.

-Sí, exacte. Buscava una cosa més estrident…

Subscripció al butlletí
Rep les novetats d’El Temps al teu correu:

Adreça electrònica
-Per exemple?

-Parxe.

-Que seria pegat…

-O pedaç. Parxe seria un castellanisme perquè no ha estat incorporat al corpus a través de la normativa. En canvi, quan la normativa el valida i l’incorpora, deixa de ser considerat castellanisme i és un mot d’origen castellà, perquè tots els mots tenen un origen.

-Va ser Josep Maria Virgili, signant del manifest impulsat pel Grup Koiné, qui va advertir que llenguado era un castellanisme. Vostè també n’és signant. Fins i tot dins d’un mateix cercle hi ha opinions diferents…

-Són, diguem-ne, diferències de mètode en relació amb el material. Però, com a concepte de fons, el Virgili i jo partim de la mateixa posició ideològica amb relació a la llengua, al seu futur i al paper que ha de tenir. Ara bé, discrepem en qüestions tècniques, com ara el mètode a través del qual s’han de corregir les imperfeccions. Jo crec que el seu mètode de correcció és un error, tal com he dit públicament. Però, si tothom tingués el sentiment que té ell envers el català, a tots ens aniria molt millor.

-Pensa que el fet que qüestions com aquestes arriben a l’àmbit de la política i es convertesquen en debats estrictament polítics és positiu?

-No. I per un motiu molt senzill: perquè la llengua, des del meu punt de vista, s’ha d’abordar de manera científica. Encara que és veritat que en la llengua hi ha sentiment, identitat i emoció, la representació social de la llengua s’ha d’abordar des d’un punt de vista científic. I per tant, l’únic que fa la política és pervertir la llengua.

– Som conscients de la diversitat lingüística?

-No! Conscients? No! Si es refereix com la gent mira en general la idea de la llengua, això és d’un reduccionisme esgarrifós. No sabem el que tenim i no ho sabem perquè ni ens interessa. El concepte saber cada vegada té menys valor. A més, amb la popularització de les xarxes socials s’ha disparat la idea de dir, de participar, tot sota la màxima que “totes les opinions són respectables”, que és una de les grans rucades de l’era moderna. Si realment en fóssim conscients, segurament no tindríem aquests debats. Perquè la riquesa és bestial.

-Què vol dir quan parla de ‘reduccionisme esgarrifós’?

-Per exemple, i això ho veiem sovint els filòlegs, quan parlem de llengua, la gent només veu parauletes i no tot allò altre que és molt, que és més. Però és que, a més, la gent només veu llengua estàndard, i et demana si això es pot o no es pot dir, si és correcte o no. I això depèn de moltes coses: de la situació, del registre, de l’entorn… Però és molt difícil de fer entendre. Fins al punt que sovint hi renunciem. D’aquí ve la paròdia d’aquesta secció d’‘El consultori’, perquè la gent es pregunta si pot dir o no pot dir bueno. Això no es pot resoldre amb un sí o amb un no. I en aquest sentit, el programa intenta ajudar la gent a ampliar el focus i a veure el fet lingüístic com un tot molt més ampli, que mereix el seu interès molt més que no pas la seva opinió. I és que, de fet, el que opini la gent sobre la llengua ens és igual.

-Si els parlants no són conscients de la diversitat lingüística, els mitjans tampoc no ho són?

-No. Igual. Hi ha mitjans i mitjans, és clar. Però, en general, segurament, a través de la manera com enfoquen el tema, com donen veu a segons qui,com promouen determinats debats i participen en el debat des de la trinxera que els toca, contribueixen a aquest saber que, en aquest tema, ens aniria molt bé.

-Al primer capítol d’El llenguado critiquen el català dels tertulians de ràdio i televisió, que, alhora, és reflex de la diversitat lingüística.

-Sovint els tertulians no són reflex de la diversitat, sinó de la degradació lingüística. Hem d’entendre la diversitat en sentit de repertori, no de campi qui pugui. Una cosa és ser conscient de totes les possibilitats que tens, que no són totes, perquè com a parlant ets parlant d’un dialecte, i si parles català occidental, no parlaràs balear. Però pots conèixer el repertori. I una altra cosa és la idea que qualsevol cosa que es digui és bona. Això, més aviat, és limitació o ignorància. Per això parlo de degradació. La falta d’exigència dels mitjans, especialment els orals, en relació amb el model de llengua que difonen, crec que és un tema denunciable. I, en part, és per això que vam fer així el primer capítol.

– Una de les febleses dels mitjans són les traduccions del castellà al català o del català al castellà. Les màquines de traducció simultània, també han degradat el llenguatge?

-Evidentment. Indiscutiblement. Si els diaris que tradueixen automàticament traduïssin humanament, artísticament, a través de persones, el resultat seria millor. I encara més: si cap diari fos traduït, encara seria molt millor. Perquè un dels llastos que han contribuït més a la degradació general de la llengua és aquesta permanent traducció del castellà. Sembla que qualsevol cosa hagi de passar primer pel cistell de l’idioma bo. Fixa’t en un exemple: la gent ens pregunta com es diria això de “zapatero a tus zapatos”, però no ens pregunta com es diria en castellà allò de “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”. Perquè tenim aquesta subsidiarietat. I això és mortal.

-Fins a quin punt la llengua ha d’estar oberta als canvis?

-És una pregunta molt ambiciosa [riu]. Fins al punt que els canvis ho exigeixin. Com que hi ha canvis i cada cop n’hi haurà més, la llengua no podrà deixar de reflectir-ho. Una altra cosa és fins a quin punt ha d’estar oberta l’acadèmia, que ara mateix també és un element en discussió. Fins al segle passat, estava molt clar d’on sortia l’autoritat. Ara el concepte d’autoritat s’ha revertit i ja no va de dalt cap a baix, sinó cap a altres direccions. També de baix cap a dalt. Tenim l’exemple en el cas de ‘mena’: en la llista del neologisme de l’any hi havia aquest terme i les protestes d’associacions i de departaments els van fer rectificar. Per tant, l’autoritat ja no és unidireccional. Llavors, una cosa que és motiu de debat en totes les llengües del món, que és com reflectim en la llengua estàndard o pública aquests canvis, en el nostre cas és doblement difícil, perquè hi hem d’afegir el fet que la majoria d’aquests canvis es vehiculin a través de la llengua veïna.

-La literatura en català occidental, és una limitació al Principat per al públic lector pel fet d’estar escrita en aquesta variant?

-En quin sentit?

-Hi ha professors que tenen certes reticències a l’hora de recomanar als alumnes certes lectures pel fet d’estar escrites en un català distint al barceloní.

-Això seria un reflex d’allò que dèiem: no coneixem la diversitat que tenim. De fet, no passa només en el conflicte interdialectal i geogràfic. Em consta que en la literatura infantil també hi ha censura per part d’algunes editorials per suavitzar o restar-li dificultat als textos perquè se suposa que els nanos no ho entendran. No hauria de ser així. És una pedra contra la teulada. Ara bé, sé que passa i crec que té a veure amb aquesta mena d’infantilització que acompanya el punt de vista neodespòtic sobre el ciutadà.

-La reciprocitat de mitjans públics en llengua catalana als respectius territoris, seria positiva en aquest sentit?

-Home, hauria de ser obligatòria, irrenunciable. La situació actual és absurda.

-Paradoxalment, però, es multiplicarien els exemples de degradació del llenguatge a través dels tertulians, tal com comentava abans.

-Es multiplicaria el mal ús del català, però també el bo. A les oïdes principatines els aniria molt bé sentir el sistema vocàlic valencià o balear. Això ajudaria. És cert que també es difondrien els vicis de cada banda, però en tot cas sortiríem guanyant. Si tinguéssim allò bo i allò dolent, sortiríem guanyant, perquè podríem triar més. Ara, pràcticament, només podem triar allò dolent.

-El llenguado tindrà deu capítols. Amb quin moment es queda?

-M’han sorprès moltes coses, però un moment que m’ha fet molta gràcia és el capítol dels insults. Reproduïm aquella cadena que hi va haver entre tuitaires valencians a partir d’aquell senyor que pujava en bicicleta al Mondúber. Allò va anar pujant de to: “moniatos”, “mamarratxos”…. I al final acaba dient: “castellans!”. Aquell insult em va fer molta gràcia, perquè té molta càrrega històrica. I en canvi no el fem anar perquè ara mateix, la por que hem acumulat durant segles, ens ho impedeix. Però és un insult que deia molt més del que deia aquella simple paraula.

-I per acabar, què diria que vol explicar o transmetre el programa?

-El programa vol ser una foto de l’actual estat de la llengua en tots els països de parla catalana. Aquesta és la intenció. I es vol explicar d’una manera desdramatitzadora, perquè, abans de prendre posició sobre la qüestió de la llengua, cal saber com està. Un dels problemes que tenim els del meu ofici és que ens enfrontem a un discurs públic que no sap de què parla. La idea és que, a partir del coneixement de l’estat de la qüestió, la gent pugui començar a construir el seu parer sobre això. És una mica per combatre moltes de les patologies amb què afrontem la qüestió lingüística, aquest neopurisme desbocat, aquesta cursileria, que és una de les afliccions d’aquest país; la submissió… És com posar el comptador a zero i dir: això és el que tenim ara mateix. Un cop fet el diagnòstic, caldrà saber com ho volem encarar.

-Parlava de la foto de la situació del català actual. Com descriuria aquesta foto?

-La foto sortiria amb un color que no ens agradaria gaire. La situació és preocupant per dos motius. Un, perquè tenim amenaces exteriors molt poderoses. Però sobretot perquè tenim amenaces interiors igual de poderoses, que són l’actitud dels parlants en relació amb ells mateixos, a la manera com s’expressen. És a dir: la potència de l’anglès o l’agressivitat de l’espanyol no són més nocives que la submissió o l’autoodi dels catalanoparlants. Poso un exemple una mica xocant perquè s’entengui: quan surt un guru per dir que hem de fer servir el verb redigir [del llatí, redigere, que significa redactar] en lloc de redactar, “perquè això és bon català”, hi ha un sector de catalanoparlants que ho compra. Com que “és bon català”, encara que sigui absurd, com és aquest cas, l’hem d’incorporar. Llavors la gent comença a dir coses per destrossar el que ja està malmès. És una amenaça invisible, a diferència del castellà o l’anglès, i costa molt de fer entendre.
Informa:ELTEMPS.CAT (15-1-2020)

368 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: