EL LLIBRE DE CLARA PONSATÍ: O SOM ESPANYOLS FELIÇOS PERÒ ESCLAUS O INDEPENDENTS

“El dilema Ponsatí”.
( JORDI BARBETA )

El llibre de la Clara Ponsatí, Molts i ningú, que acaba de publicar La Campana, és de lectura imprescindible per saber i per entendre el que ha passat amb el procés, el que ens ha passat a tots plegats, però el més interessant és que planteja en perspectiva de present i del futur més immediat el gran dilema del sobiranisme català: autonomisme o independentisme. Ponsatí posa el dit a la llaga de la gran contradicció catalanista del segle XXI. Els catalans o governen (el que poden) o es rebel·len. Això en la teoria, perquè en la pràctica estic d’acord amb Ponsatí que, ara per ara, no s’està portant a terme cap de les dues opcions. Gairebé no es governa, i la lluita s’ha ajornat indefinidament.

Diu Ponsatí que el Govern de la Generalitat és un govern segrestat o entregat i disposat a obeir l’Estat fins i tot en les directives més repressives i que els partits que es diuen independentistes han esdevingut instruments inútils perquè la seva opció mai ha estat la independència sinó disputar-se aquest poder autonòmic absolutament neutralitzat. La consellera d’Educació destituïda amb el 155 aporta el testimoni del gran engany de les estructures d’Estat i de com la resistència de la gent l’1 d’octubre va agafar a contrapeu els líders institucionals del moviment. Si a això hi afegim l’evidència que l’actual Govern de la Generalitat és el menys bel·ligerant amb l’Estat des del temps del segon tripartit, podem acceptar la tesi Ponsatí: No volen la independència, només volen perdurar en la Generalitat. Llavors cal afegir que si bé no la volen la independència, no deixen de referir-s’hi verbalment, amb la qual cosa, l’engany esdevé grotesc.

Ponsatí crida a la revolta, però no és tan segur que la majoria dels catalans prefereixi la rebel·lió a la governació. Ara, el que s’ha demostrat en els darrers temps és que són dos conceptes incompatibles. S’exclouen mútuament. El Govern autonòmic que es diu independentista és l’encarregat de mantenir l’ordre públic i, per tant, està ben decidit a aturar ja no qualsevol esclat revolucionari sinó a dissoldre els pocs manifestants de Meridiana Resisteix. I cridaran “el català a l’escola no es toca!!!”, i tot seguit el departament cursarà a les escoles les instruccions precises per acatar la sentència del tribunal repressor. Tal com va tot, és, de fet, l’única manera de perdurar en el poder autonòmic. Clar que es podrien fer les coses diferents, desobeir sistemàticament, a l’escola, al carrer, al Parlament i a totes les institucions. Parlar sempre en català al Congrés i al Senat. Rebentar la conferència de presidents i plantar cara al Rei quan ve a Catalunya i cantar-li les quaranta en comptes d’amagar-se… però tot això és molt i molt incòmode i molt arriscat també, perquè el més probable seria acabar empresonat i inhabilitat i tampoc el coratge assegura un suport electoral més gran.

Al llibre Molts i ningú (La Campana) Clara Ponsatí planteja el gran dilema català del segle XXI: autonomisme o independentisme; governació o rebel·lió; “O som espanyols feliços —la contradicció de l’esclau feliç— o som catalans independents”.

Així que, des del punt de vista de Ponsatí, només queden dues opcions “O som espanyols feliços —la contradicció de l’esclau feliç— o som catalans independents” i, a parer seu, “ens hem de deixar la pell per continuar sent catalans. I paga la pena lluitar”. Puc estar d’acord amb aquest dilema, però no en la percepció independentistament optimista de la consellera. Penso que, malgrat totes les desgràcies dels darrers temps, la societat catalana encara conserva un nivell de benestar material suficient per tenir por de perdre’l i en aquest sentit, no ens enganyem, no hi ha tanta diferència entre la societat i els seus governants. Els governants, aquests governants, no faran la independència, creu Ponsatí, que ja només confia en la gent del país, en les famílies que es neguen que espanyolitzin els seus fills, en la resistència de la societat civil, la qual cosa ens transporta altre cop a l’esquema pujolià del “fer país”. El “fer país” era un consigna en ple franquisme que a la mort del dictador es va transformar en “ara fem política”. Com no es podia comptar amb les institucions, doncs ho feia la societat, assumint no pocs riscos i això és el que planteja ara la Clara. Per fer país es van fundar Òmnium i tantes i tantes entitats que potser van comptar amb més suports llavors que no pas ara.

La diferència és que ara el Govern hi és, tindrà més o menys poder, però la seva gestió no serà mai neutral. O sumarà, o restarà. No pas per la independència, per descomptat, però sí per al foment de la consciència nacional o el sentit de pertinença. El perfeccionisme dels noucentistes i la feina de la Mancomunitat va contribuir enormement al reforçament de la identitat col·lectiva catalana, perquè la referència, sobretot quan no es disposa del poder de l’Estat, és el bon govern. I escriu Ponsatí que “la política a Catalunya no té nivell, ni formació, ni rigor… i anem a pitjor”. I va ser Jordi Cuixart qui va advertir “no sigui que anant a buscar l’Estat perdem la nació”. Per més que es mobilitzi la societat, si l’autogovern és un factor de desprestigi, l’orgull nacional decau inexorablement. Dit d’una altra manera, si el Govern no ha de fer la independència que ho deixi a la gent, i se centri específicament en el que ha de fer, en comptes d’amagar el que no fa embolicat en la bandera del que no pensa fer.

Molts i ningú és un llibre de memòries en el que Clara Ponsatí descriu el món en el qual va créixer, aquella petita burgesia il·lustrada catalana, més il·lustrada que burgesia, amb avantpassats pagesos, traginers, flequers, sastres, un farmacèutic molt esportista i algun capellà. La van portar a una escola clandestinament catalana sota el franquisme, la Talitha, i a casa seva entraven i sortien els grans creadors del noucentisme, començant pel seu avi, el pintor Josep Obiols —pare del polític, Raimon Obiols— però també Carles Riba, J.V. Foix i d’altres. El poeta i pastisser de Sarrià va escriure un text sobre el seu avi que el descrivia així: “L’Obiols és la mateixa catalanitat, és el no-espanyol, que no vol dir antiespanyol, puix que en ell no hi ha hagut presa de possessió” i afegeix: “Mentre hi haurà un Obiols hi haurà plantejat un problema davant d’Espanya. Per raó d’irreductibilitat”. No cal dir que Clara Ponsatí ha sortit a l’avi.

Informa:VILAWEB.CAT (13-3-2022)

161 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: