EL MAL DEL QUAL NO ENS PROTEGEIX NINGÚ: MORIR EN SOLEDAT

“El mal del qual no ens protegeix ningĂș: morir en soledat ”
«Prevenir Ă©s dir ben alt i ben clar que som molts els companys i companyes de professiĂł que demanem, igual d’alt i clar, que es revisi el protocol d’acompanyament de la mort»

( SARA BOSCH )
Aquests dies tots parlem d’emocions. De l’impacte psicolĂČgic dels fets que ens envolten darrerament. De les cures, dels recursos que podem fer servir, de la manera com ens podem protegir d’un mal que no s’elimina amb sabĂł. Hi ha ajuda a quĂš podem recĂłrrer. Hi ha telĂšfons als quals podem trucar i els psicĂČlegs ens podran atendre. Hi ha serveis de suport especialitzats. Un aplaudiment per a ells tambĂ©. PerĂČ a mĂ©s ens donen missatges professionals que ens auguren molts possibles trastorns posttraumĂ tics i de duel patolĂČgic. Un missatge al vent


Els psicĂČlegs, com a professionals sanitaris, vetllem per la salut mental. No sols sabem donar pautes quan estem malament. No sols podem estar a l’altra banda d’un telĂšfon o d’una taula de consulta. Els psicĂČlegs tambĂ© fem prevenciĂł. I us n’alertem. La salut mental, la de tothom, mereix el mĂ xim respecte i consideraciĂł. I aixĂČ no s’aconsegueix solament donant suport desprĂ©s.

Prevenir Ă©s dir ben alt i ben clar que som molts els companys i companyes de professiĂł que demanem, igual d’alt i clar, que es revisi el protocol d’acompanyament de la mort. No sols Ă©s un dret, sinĂł una necessitat essencial. El dret que tĂ© la gent d’acomiadar-se. El dret dels seus envers algun dels seus, el dret de poder-los veure per Ășltima vegada. A dir un simple adeu. Amb tantes mĂ scares com calguin. Penseu-hi. Organitzeu-ho. Cerqueu fĂłrmules. Milloreu les que hi ha. No n’hi ha prou de posar lĂ­mits i prohibicions que esbiaixen, sense haver previst i organitzat alhora una alternativa al comiat, a l’homenatge dels nostres morts. No Ă©s bo. No Ă©s fer el possible. No ho Ă©s. Si en alguns casos se’n promouen, bĂ© se’n poden promoure en tots els altres. I bĂ© que es podia haver fet abans. El dolor no tĂ© frontera ni moment millor. Com tantes vegades, la gestiĂł de l’emergĂšncia s’oblida que hi ha detalls que marquen la diferĂšncia entre protegir i tenir cura. Ells no tenen la culpa de les nostres mancances.

Entenc, ĂČbviament, les mesures amb les quals tenim l’obligaciĂł primer. Que hi ha situacions o circumstĂ ncies inamovibles, sense opciĂł. PerĂČ cada dia sentim casos reals que ens causen, si mĂ©s no, perplexitat. I tambĂ© indignaciĂł profunda. PerquĂš pensem que, en algun grau, es podrien fer coses diferents. Personalment em costa d’acceptar com a inamovibles les actuals.

No sols llancem un missatge premonitori de patologia, us demanem que revalueu aquest protocol. Els vostres remeis sĂłn cotilles que ofeguen molta gent. Massa. Calen realment? Conscients de les mesures de seguretat, podem anar a treballar, podem anar a comprar, podem coincidir al metro. PerĂČ nomĂ©s tres al cementiri.

*Sara Bosch Ă©s psicĂČloga sanitĂ ria i experta en trauma i presidenta de UAVAT

Llista d’adherits: Íngrid Banus, Dolors Badenas, Rebeca Espasa, Lourdes FernĂĄndez, Mertxe FernĂĄndez, Beatriz LĂłpez, SĂ­lvia Noguer, Ariadna Nuño, Anna Quintana i BelĂ©n Tirado.
Informa:VILAWEB.CAT (19-4-2020)

230 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: