EL MAL DEL QUAL NO ENS PROTEGEIX NINGÚ: MORIR EN SOLEDAT

“El mal del qual no ens protegeix ningĂş: morir en soledat ”
ÂŤPrevenir ĂŠs dir ben alt i ben clar que som molts els companys i companyes de professiĂł que demanem, igual d’alt i clar, que es revisi el protocol d’acompanyament de la mortÂť

( SARA BOSCH )
Aquests dies tots parlem d’emocions. De l’impacte psicològic dels fets que ens envolten darrerament. De les cures, dels recursos que podem fer servir, de la manera com ens podem protegir d’un mal que no s’elimina amb sabó. Hi ha ajuda a què podem recórrer. Hi ha telèfons als quals podem trucar i els psicòlegs ens podran atendre. Hi ha serveis de suport especialitzats. Un aplaudiment per a ells també. Però a més ens donen missatges professionals que ens auguren molts possibles trastorns posttraumàtics i de duel patològic. Un missatge al vent…

Els psicòlegs, com a professionals sanitaris, vetllem per la salut mental. No sols sabem donar pautes quan estem malament. No sols podem estar a l’altra banda d’un telèfon o d’una taula de consulta. Els psicòlegs també fem prevenció. I us n’alertem. La salut mental, la de tothom, mereix el màxim respecte i consideració. I això no s’aconsegueix solament donant suport després.

Prevenir és dir ben alt i ben clar que som molts els companys i companyes de professió que demanem, igual d’alt i clar, que es revisi el protocol d’acompanyament de la mort. No sols és un dret, sinó una necessitat essencial. El dret que té la gent d’acomiadar-se. El dret dels seus envers algun dels seus, el dret de poder-los veure per última vegada. A dir un simple adeu. Amb tantes màscares com calguin. Penseu-hi. Organitzeu-ho. Cerqueu fórmules. Milloreu les que hi ha. No n’hi ha prou de posar límits i prohibicions que esbiaixen, sense haver previst i organitzat alhora una alternativa al comiat, a l’homenatge dels nostres morts. No és bo. No és fer el possible. No ho és. Si en alguns casos se’n promouen, bé se’n poden promoure en tots els altres. I bé que es podia haver fet abans. El dolor no té frontera ni moment millor. Com tantes vegades, la gestió de l’emergència s’oblida que hi ha detalls que marquen la diferència entre protegir i tenir cura. Ells no tenen la culpa de les nostres mancances.

Entenc, òbviament, les mesures amb les quals tenim l’obligació primer. Que hi ha situacions o circumstàncies inamovibles, sense opció. Però cada dia sentim casos reals que ens causen, si més no, perplexitat. I també indignació profunda. Perquè pensem que, en algun grau, es podrien fer coses diferents. Personalment em costa d’acceptar com a inamovibles les actuals.

No sols llancem un missatge premonitori de patologia, us demanem que revalueu aquest protocol. Els vostres remeis són cotilles que ofeguen molta gent. Massa. Calen realment? Conscients de les mesures de seguretat, podem anar a treballar, podem anar a comprar, podem coincidir al metro. Però nomÊs tres al cementiri.

*Sara Bosch Ês psicòloga sanitària i experta en trauma i presidenta de UAVAT

Llista d’adherits: Íngrid Banus, Dolors Badenas, Rebeca Espasa, Lourdes Fernández, Mertxe Fernández, Beatriz López, Sílvia Noguer, Ariadna Nuño, Anna Quintana i Belén Tirado.
Informa:VILAWEB.CAT (19-4-2020)

129 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: