EL MALSON DE LLARENA: UN JUTGE QUE JA NO TÉ CARTES PER JUGAR

“I si som davant la rendició de Pablo Llarena? “.

El jutge mou fitxa forçat, perquè ja no li queden cartes i perquè, segurament, es vol treure del damunt un malson
llarena.

( JOSEP CASULLERAS )

Per a Pablo Llarena ja deu ser una qüestió personal. Perquè en tres anys i tres mesos no ha aconseguit cap extradició dels dirigents independentistes a l’exili; ha hagut de retirar euroordres perquè la fiscalia belga l’avisava que les perdria; les hi ha retornades per defectes de forma, i n’ha perdudes a Alemanya i a Bèlgica. I ara que el suplicatori contra el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí és a punt de resoldre’s al Parlament Europeu, Llarena fa un moviment inesperat, i es prepara per demanar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que aclareixi els criteris amb què es formulen les euroordres i amb què es deneguen. Perquè veu a venir que, un cop Puigdemont deixi de tenir immunitat, la justícia belga en denegarà l’extradició, tal com va fer amb Lluís Puig. Llarena vol evitar d’arribar a aquest punt amb el president, i per això mou fitxa. Però ho fa forçat, perquè ja no li queden cartes, i perquè segurament es vol treure del damunt un cas que ha estat el seu malson d’ençà del 2017. Pot ser el reconeixement que ha perdut.

I si hi ha cap opció de treure profit de l’assumpció de la derrota en la batalla de l’exili, s’ha d’aprofitar. És això que deu pensar Llarena quan fa pública la providència en què dóna tres dies a totes les parts del procediment perquè diguin la seva sobre la necessitat de presentar aquestes qüestions prejudicials al Tribunal de Luxemburg. Diu Llarena que el Tribunal Suprem “discrepa de la interpretació que fa l’autoritat d’execució belga” sobre la normativa de les euroordres, i que per això vol un aclariment per part del TJUE. Ho fa arran de la sentència ferma de la justícia de Bèlgica contra l’extradició de Lluís Puig. Els motius exposats pel Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les eren ben clars: la denegava perquè el Suprem no és el tribunal competent per a jutjar-lo i perquè, tot i haver comprovat que hi ha una doble tipificació en el codi penal espanyol i en el belga del delicte de malversació pel qual se’l reclamava, hi havia un risc de vulneració de la seva presumpció d’innocència. I això, segons la llarga jurisprudència al tribunal europeu sobre denegació d’euroordres, és un motiu de denegació.

Així doncs, quin aclariment pretén Llarena? D’entrada, és una qüestió prejudicial per a mirar de forçar la justícia belga a aplicar amb Puigdemont i Comín uns criteris diferents dels que va aplicar amb Lluís Puig. O sigui, que el TJUE digués que l’extradició ha de ser més automàtica, que no s’ho mirin tant. És el mateix retret que el jutge ja va fer a la justícia alemanya quan el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein va denegar l’extradició per rebel·lió de Puigdemont; es queixava que es miressin el fons de la qüestió, que entressin a valorar el grau de violència dels votants (i de la policia) que hi va haver el Primer d’Octubre. Per més que fos imprescindible per als jutges alemanys per a determinar si el delicte de rebel·lió pel qual se’l reclamava era equiparable al delicte d’alta traïció a la Federació del codi penal alemany. I no n’era. Perquè els delictes de rebel·lió i de sedició són una anomalia espanyola dins la Unió, pràcticament no hi ha equivalents en els ordenaments jurídics dels altres estats membres. Perquè són arcaics i perquè són delictes polítics.

Llarena es va indignar. Ja venia enfurismat pels entrebancs que havia trobat a Bèlgica aquell mateix any, i ell i el Tribunal Suprem van reaccionar, d’una banda, refusant d’acceptar l’extradició per malversació de Puigdemont, que el tribunal alemany sí que concedia, i d’una altra, insultant el sistema judicial tant d’Alemanya com de Bèlgica, als quals va acusar d’haver malmès un principi fonamental en el sistema de les euroordres: el de la confiança mútua. Però fent allò, Llarena precisament trencava la confiança que podien tenir envers la justícia espanyola no tan sols aquests dos sistemes judicials, sinó els dels altres estats membres.

És, doncs, amb aquest historial a l’esquena que Llarena considera d’anar al Tribunal de Luxemburg perquè li aclareixi conceptes. Durant aquests tres anys, la justícia de Bèlgica, la d’Alemanya i la d’Escòcia han vist les coses d’una manera, i el Tribunal Suprem, d’una altra. Però el Suprem considera que qui s’equivoca són els altres, i ara sembla que Llarena vulgui que el TJUE li doni la raó, és a dir, que digui que tots els altres efectivament estaven equivocats.
Què preguntarà al TJUE?

Per això, presentarà la qüestió o les qüestions prejudicials que vulgui fer. Ha demanat a les parts que li traslladin les consideracions que voldrien fer al Tribunal de Luxemburg. D’aquesta manera, força la fiscalia i l’advocacia de l’estat a mullar-se, a dir quines preguntes formularien per a aclarir els criteris sobre la concessió o la denegació de les euroordres. Si s’ha de llançar al precipici, no ho vol fer sol; i si ha de renunciar a perseguir els exiliats catalans, que sigui perquè la màxima autoritat judicial de la Unió Europea li ha dit que tots els seus fracassos han estat ajustats al dret de la Unió. I de retop guanya un cert temps, allarga el moment de la previsible derrota definitiva per a l’extradició de Puigdemont. Per més que el Parlament Europeu aprovi el suplicatori i li llevi la immunitat a mitjan mes de març, si Llarena presenta la qüestió prejudicial al TJUE, el procediment d’extradició queda en suspens fins que no hi hagi una resolució de l’alt tribunal europeu, és a dir, en un període que pot anar dels sis mesos als nou.

Però hi ha l’altra part implicada que també es mourà, la defensa de Puigdemont, Comín i Ponsatí. L’advocat Gonzalo Boye prepara una bateria d’al·legacions per a enviar a Llarena perquè les traslladi al Tribunal de Luxemburg. Entre aquestes, segons que ha pogut saber VilaWeb, hi haurà la pregunta sobre si durant més d’un any el jutge Llarena ha estat violant els drets de tres europarlamentaris tot mantenint les ordres de detencions contra ells a l’estat espanyol. Perquè d’ençà que van poder-se acreditar finalment com a membres del Parlament Europeu, han tingut llibertat de moviments per tots els estats de la Unió, tret de l’estat espanyol. Llarena es va negar a retirar-los l’ordre de detenció espanyola, i el Tribunal Constitucional espanyol també. I una altra qüestió que presentarà és la mateixa que esgrimia la justícia belga i el grup de detencions arbitràries de les Nacions Unides: la no competència de Llarena per a jutjar-los ni, en el cas dels eurodiputats, demanar-ne l’aixecament de la immunitat per a poder-los extradir.

És clar que Llarena farà les preguntes que voldrà. Però també fou així quan el Tribunal Suprem es va veure forçat a elevar al TJUE unes qüestions prejudicials sobre la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. Aleshores el jutge Manuel Marchena va redactar les preguntes d’una manera tendenciosa, convidant a respondre en el sentit que a ell li podia interessar, és a dir, que Junqueras no podia tenir immunitat si no havia complert els requisits del dret intern espanyol. Però tanmateix el tribunal europeu va anar més enllà, i en aquella sentència històrica va confirmar que el dret europeu preval sobre les condicions que pugui imposar la legislació domèstica d’un estat, quan parlem de la immunitat d’un membre del Parlament Europeu. Curiosament, aquella sentència és la jurisprudència més recent i més clara que diu que el fet que el jutge Llarena no retirés l’ordre de detenció estatal a Puigdemont era una vulneració dels privilegis i immunitats que té com a eurodiputat.

Hi ha un aspecte important en l’escrit de Llarena, quan es refereix a les ordres de detenció contra els exiliats. Diu que són “unes mesures que impacten directament i permanent en el dret de la llibertat dels afectats, no només respecte de la seva llibertat de moviments en l’actual país d’execució [Bèlgica i Escòcia] sinó en tot aquells altres estats de la Unió on avui hi ha la seva ordre de detenció i que puguin restringir la seva llibertat en el futur.” Amb això vol dir que (tret de la sentència ferma de Bèlgica sobre Lluís Puig) depenent de què li respongués el TJUE, podria modificar o bé retirar definitivament les euroordres. I hom podria interpretar, per la referència a la restricció en la llibertat de moviments, que fins i tot pensa en l’ordre de detenció estatal. Però segurament és una línia roja massa definida tant per ell mateix com per part del Tribunal Constitucional que no traspassarà pas. Però és precisament aquest un dels seus punts més febles en tot aquest expedient, i que li pot acabar costant condemnes per part tant del TJUE com per part del Tribunal Europeu dels Drets Humans.

La col·lisió entre la normativa espanyola i el dret de la Unió no és entre dues parts iguals. Perquè l’un preval sobre l’altra, tot i que els jutges espanyols han arribat a afirmar la contrària. Per a desestimar la petició de Puigdemont de retirar-li l’ordre de detenció espanyola, el Suprem va fer cas d’un argument de la fiscalia que deia: “No es tracta d’interpretar les normes comunitàries, sinó les normes espanyoles que són objecte d’aplicació a europarlamentaris espanyols”. Per això les prejudicials de Llarena al TJUE es poden presentar com un avançament del nou capítol jurídic que havia de venir després (i contra) el suplicatori; com l’assumpció de facto de Llarena que ha perdut la batalla, i que gastarà, a la desesperada, el darrer cartutx que li queda.
Informa: VILAWEB.CAT (27-2-2021)

128 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: