EL MANTRA VERINÓS DE SÁNCHEZ: HI HA UN PROBLEMA DE CONVIVÈNCIA ENTRE CATALANS

🔈 Escolta l’editorial de Ramon Serra, editor de radiocatalunya.cat.

 

(RAMON SERRA, editor de RADIOCATALUNYA.CAT )

Pedro Sánchez té set vides com els gats. Ho sap tothom. Un home de circ, un home trapezista acostumat a tota mena d’equilibris per evitar caure. Fins ara se n’ha sortit sempre. Cal reconèixer que té mèrit. Penseu que pràcticament va ser foragitat per les patums del PSOE, es va refer, va ser i és el líder del partit i ara cap del govern espanyol, malgrat tota mena d’entrebancs. De moment, ningú no l’ha fet caure.I ara acaba de remodelar el govern amb un missatge prou clar:aquí mano jo i punt.

Tothom sap que té molts pocs principis ideològics, si és que n’hi resta algun, i que és capaç de canviar d’opinió en un tres i no res. El cas dels indults dels presos polítics catalans n’és un bon exemple. Encara no fa molt deia que no hi hauria cap mena de perdó , però que ara ha canviat per tornar a la concòrdia.

Amb un personatge així que canvia tantes vegades de pell com un llangardaix és fa difícil confiar-hi. Però qualsevol persona per molt penell que sigui sempre té algun fons inalterable. I tractant-se d’espanyols no cal dir que el sentiment de la “unidad de la Patria” està per damunt de tot. Recordo molt bé que quan va recuperar el timó dels socialistes una de les primeres coses que va dir fou que “con los independentistas ni agua”. Poc podia pensar aleshores que uns anys més tard necessitaria els vots d’aquells que amb tanta lleugeresa havia menyspreat. Potser no compartiria aigua, però sí ratafia o aromes de Montserrat. Ja se sap que l’aigua sola de vegades fa mal de ventre…

Aquest verí espanyolista que batega en el seu conscient o potser en el seu inconscient, aneu a saber, torna sortir ara en forma de mantra quan diu de forma repetitiva que primer hi ha d’haver concòrdia entre catalans com si aquí visquéssim una guerra civil quan, ves per on, el nostre problema principal és la relació amb Espanya. Aquest és el principi de tots els mals. Les disputes entre independentistes i unionistes o entre independentistes arrenquen principalment de la Puerta del Sol, del quilòmetre zerod’Espanya . Vet aquí la qüestió.

Però Sánchez és hàbil i per això vol encolomar els catalans la culpabilitat del problema. Es tracta de la tàctica tan coneguda de convertir els botxins en víctimes. Per això pressiona la seva sucursal d’aquí el PSC–de fet n’hauríem de dir PSOE(PSC)– per tal que aquesta mesa de negociació que diuen que hi haurà amb l’Estat estigui formada pel Govern i també per l’oposició per part catalana. D’aquesta manera hi hauria un poti poti que faria impossible que els catalans ens hi presentéssim amb uns mínims consensuats. Si ja hi ha prou maldecaps tenim entre les forces independentistes, imagineu-vos què seria convertir taula també en les negociacions amb Ciudadanos, Vox i el PP. Per llogar-hi cadires!

L’excusa de sempre és que l’independentisme més o menys només representa la meitat dels vots i, per tant, cal escoltar també les veus dels altres. Un argument que no s’aguanta per en lloc. Per aquest set sous també podríem demanar que a la taula del Gobierno en les negociacions hi fes cap, per exemple, el PP o VOX o Bildu, tant se val. Fent servir aquest raonament seria lògic que a la taula hi hagués totes les forces polítiques presents en el Congreso i no només la part governamental d’ara. Per cert, Sánchez no hauria d’oblidar que els vots independentistes són majoria absoluta i ell no té els vots ni tan sols d’un terç dels espanyols. O tots moros o tots cristians. A contes nous baralles velles. Jutge de males arts no escolta les dues parts.

Així les coses deixem-nos de romanços i no deixem que el verí espanyolista ens faci mal. A la taula dita del “diàleg”ha de ser entre els dos governs i punt. La resta es deixar-nos entabanar un cop més. El poble català ha votat independència. Mirem endavant i que no ens piqui la serpent espanyolista sempre tan verinosa. Mirar el refranyer català també ens pot donar alguna pista, perquè si al juny la falç al puny, pel juliol la falç al coll.
Ah, no oblidem mai que a la taula d’en Bernat que no té Estat no hi és convidat…

212 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: