EL MOBILE WORLD CONGRESS, L’ENVEJA PERMANENT DE MADRID

“El Mobile World Congress i l’enveja reincident de Madrid ”
( CARLOTA SERRA )

“Que Madrid ens vol robar el Mobile? Per què no creen i aporten coses noves en comptes de copiar i sostreure?”. Així responien alguns empresaris, cadascun amb els matisos corresponents, en preguntar-los l’opinió sobre les amenaces de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, d’emportar-se la fira tecnològica a IFEMA dient que “farem tot el que estigui al nostre abast perquè el Mobile també vingui a Madrid”. I la conclusió, la mateixa per a tots: “Si les intencions d’Ayuso van de debò, ho tindran molt difícil, el MWC ja forma part de l’ADN de Barcelona i viceversa”.

Ja sigui estratègia política -no és cap secret que el PP guanya vots quan s’encara amb Catalunya o amb partits no tan conservadors-, ja sigui intenció real, la batalla econòmica entre Madrid i Catalunya torna al centre del debat. I és que no és la primera vegada que els èxits econòmics de Catalunya són l’enveja de la capital espanyola, ja ha passat amb els Jocs Olímpics, amb les vies ferroviàries, amb l’aeroport o amb el sorpasso del PIB de Madrid sobre el de Catalunya venut com una “victòria sobre el procés”.

El MWC, la joia de la corona

No hi ha cap dubte que el Mobile World Congress (MWC) és una de les grans joies de la corona de l’economia catalana. És la nineta dels ulls de l’empresariat, l’exemple de competitivitat que surt a totes les conferències quan es vol lluir de ciutat i una gran font d’ingressos, llocs de feina i contactes que enriqueixen Barcelona com a pol d’innovació i inversió. Concretament, aporta cada any més de 400 milions d’euros i crea més de 12.000 llocs de treball.

Ja fa 14 anys que la capital catalana va seduir l’organitzadora del congrés de mòbils, la GSMA, que la va traslladar de Cannes (França) a Barcelona, on cada any bat rècords d’assistència i facturació. No és estrany que veient els resultats la GSMA signés un contracte amb la ciutat per celebrar el MWC aquí fins el 2023 “com a mínim”, com tampoc no és estrany que Madrid es mossegui les ungles d’enveja cada principi d’any quan s’acosten les dates de l’esperat esdeveniment. Continua la guerra per la competitivitat entre Madrid i Barcelona?

Ni les vagues de metro i de taxi, ni els entrebancs burocràtics, ni el procés català ni, fins i tot, l’atemptat a Barcelona l’estiu del 2017 han estat suficients perquè la GSMA plantegés una altra localització per celebrar el Mobile, si bé el seu director, John Hoffman, va assumir tenir un pla B per fer el MWC. En tot cas, en els plans B (Lisboa i Dubai) no hi apareixia Madrid.

Les amenaces de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, amb l’“Iremos a por él” per endur-se el MWC a Madrid arriben, però, en un moment en què sembla que el nou govern central de Pedro Sánchez apostava per “establir ponts de diàleg” amb l’independentisme català. “Una estratègia política del PP contra el PSOE? Una ambició irremediable?”, es pregunta l’empresariat. Sigui com sigui, les paraules van encendre el Govern, l’Ajuntament barceloní, l’empresariat i fins i tot la GSMA, que va deixar clar que el Mobile es queda a Barcelona, “almenys fins al 2023”.

“Ir a por él” i l’enveja madrilenya

Fa tot just un mes, el desembre del 2019, l’INE feia públiques unes dades clau: el sorpasso de Madrid (19,2%) sobre Catalunya (19%) ja era una realitat. Unes dades que la premsa madrilenya venia com “la gran victòria de Madrid sobre Catalunya i el procés independentista”. Però a l’hora d’analitzar les dades els històrics evidenciaven que el sorpasso es va donar realment l’any 1980, i durant aquests darrers 40 anys, Catalunya ha aconseguit mantenir el seu pes del PIB —sempre al voltant del 18,6% i el 19%— mentre que Madrid ha anat creixent en detriment de les altres comunitats autònomes. No és tant un triomf de Madrid sobre Catalunya, sinó l’absorció de riquesa de gran part d’Espanya per part de Madrid, el que ha fet possible aquest sorpasso, però “de vegades l’objectiu sembla més guanyar a Catalunya que fer coses de valor”, assenyala part de l’empresariat.

Però l’enveja de la capital s’evidencia en diversos esdeveniments, i el Mobile n’és un exemple més. “En comptes d’ir a por él, el que haurien de fer és crear valor i no robar-lo”, asseveren diversos empresaris. Els Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona van encendre les alarmes a la capital espanyola, que encara no ha estat mai olímpica i acumula ja quatre fracassos (1972, 2012, 2016 i 2020). Molts recordaran el famós “relaxing cup of café con leche in plaza Mayor” de l’alcaldessa madrilenya el 2013, quan intentava vendre Madrid per a les olimpíades d’enguany, 2020, que se celebraran a Tòquio.

Barcelona fa temps que anuncia que aposta per una candidatura Pirineus-Barcelona pels Jocs d’Hivern del 2030, i tot just dos dies després de la investidura del nou alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, ja va anunciar la voluntat de presentar la capital espanyola per als Jocs Olímpics del 2032. Una guerra declarada, ja que difícilment podran guanyar les dues, segons han anat explicant diversos experts, com el vicepresident del COI, Juan Antonio Samaranch, en una entrevista a El País: “Només podrà evolucionar un projecte olímpic, Barcelona el 2030 o Madrid el 2032”, tot i que la candidatura Pirineus-Barcelona és un projecte que està molt més madur.

No tot acaba amb els JJOO. La batalla que no acaba per la tercera pista de l’aeroport del Prat, les diferències amb el finançament d’Aena a Barajas, o la lluita interminable del Corredor Mediterrani, que no abandona la visió centralista i passarà per Madrid, són altres exemples de l’enveja de la capital.
Informa:ELNACIONAL.CAT (18-1-2020)

152 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: