EL MODEL D’ÈXIT DEL CATALÀ O LAI LÀ

“El model d’èxit del català o lai là”

( ANNA BALLBONA )
S’ha repetit tant que la immersió lingüística és un model d’èxit que després ha vingut l’astorament inevitable. Primer, perquè “s’ha descobert” que el model no rutllava tan bé com deien, com ens feien creure, perquè semblava que ja anava sol i tant hi feia si no hi destinaves prou recursos i suports i professorat preparat i motivat sinó que, ben al contrari, els anaves limitant. Després, l’astorament s’ha completat amb haver d’aguantar —ara una galta, ara l’altra— els atacs furibunds de la dreta extremada que tampoc venen d’ara, que va trobar en fer diana en la llengua catalana l’única raó de ser i de supervivència.

Una vegada més apareixen els escarafalls sobtats. Com és possible que haguem arribat fins aquí? Que estiguem així? Ens hi han fet arribar, ens hi hem fet arribar. Quan es pregona una cosa i se’n fa una altra, el que seria l’aplicació política d’una conducta passiva-agressiva, s’alimenta una façana que és de cartró pedra. I el primer dia que algú fa un truc al cartró pedra, per suau que sigui el truc, ja dona senyals d’esquerdar-se. Més o menys, és el que ha passat amb l’alarma per la situació de la llengua catalana. Si després de tot plegat, la reacció és de més escarafalls i més façanisme, no sortim del cul de sac.
Subscripció al butlletí

El 2019 vaig entrevistar l’escriptor Joan-Lluís Lluís, arran de l’última novel·la que havia publicat aleshores (Jo soc aquell que va matar Franco), on feia interessants reflexions sobre la llengua catalana —si encara no n’heu llegit la darrera, Junil a les terres dels bàrbars, correu-hi sense dubtar. En la corrua de presentacions d’aleshores, Joan-Lluís Lluís sovint feia unes xerrades juganeres on sorprenia el públic revelant, per exemple, que entre les cinc mil llengües que es parlen avui al món, el català es troba entre la vuitantena i la norantena més parlada. Ho explicava per desmuntar idees errònies sobre la pròpia percepció de la llengua catalana: el fet que demogràficament menys gent parli català que no pas espanyol no pot fer pensar que “el català no és tan apte per ser parlat sempre, quan al costat hi ha l’espanyol”. “I això és molt greu perquè provoca una relació de submissió que perjudica molt clarament el català i que pot ser un dels factors que porti el català a la residualització”, advertia en l’entrevista. I més endavant alertava que el pacte social per la llengua s’havia trencat i caldria renovar-lo per evitar la dicotomia interessada i repugnant de fer creure que si estàs contra la independència també has d’estar en contra de la llengua catalana.

Cal dir les coses pel seu nom. Soc nascuda el 1980 i no vaig viure una situació que s’apropés al que planteja la immersió lingüística fins a la universitat, on sí que una majoria de classes eren en català (no pas totes). Com a mínim fins l’any passat, hi havia instituts del país que es passaven tranquil·lament setmanes sense professor/a de català (i no per culpa de la pandèmia). I després, la gran paradoxa: el tap en el famós màster que “habilita” per fer de professor/a de català i la poca mà esquerra per aprofitar perfils preparadíssims, per trajectòria laboral i experiència, per fer classes.

Més: Sabem quina atenció lingüística es dona als nous immigrants, joves o adults, que arriben al país? Són aquí de fa uns mesos, un any o dos o tres. N’hi ha que les passen magres, que han arribat aquí després de superar dificultats terribles… Algun d’ells té problemes d’alfabetització i de comprensió lectora. I el primer i potser l’únic que rebran seran dos o tres mesos de classes de català ofertes per l’Ajuntament, via una cooperativa externa, amb uns sous tot sovint irrisoris per al mestre. Ens en recordem de tots aquests ciutadans que tenen sovint una xarxa prima o nul·la? Què tal si de l’eslògan panxacontent o ruboritzat passem a les accions amb recursos de veritat?

Informa:ELTEMPS.CAT (31-XII-2021)

219 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: