EL MÓN ECONÒMIC CATALÀ UN COP PERDUDA LA CARTA VALLS ARA VOL JUGAR LA D’ILLA

“De Manuel Valls a Salvador Illa: el món econòmic català, tot esperant Godot ”
Després del fracàs de les terceres vies i d’acollir amb eufòria l’exprimer ministre, l’establishment veu amb esperança
( PEP MARTÍ )
La irrupció del ministre de Sanitat, Salvador Illa, com a candidat del PSC per al 14-F ha estat com un regal de Reis per un ampli ventall de les elits econòmiques catalanes. Malgrat la diversitat de posicions ideològiques existents en l’empresariat, el cert és que en el mainstream o bloc central predomina l’aposta per un escenari d’estabilitat en el qual la figura d’Illa ha estat molt ben rebuda. El seu perfil gens estrident i dialogant sense concessions rupturistes, i la “moderació” social que fa anys que exhibeix el PSC atreuen malgrat que les seves possibilitats de ser presidir el Govern -i també de formar-ne part- són escasses.

El procés sobiranista va provocar un sentiment creixent d’orfandat en un ampli sector econòmic i empresarial català. En molts moments, l’establishment ha viscut amb la sensació de no disposar d’un interlocutor clar ni a Barcelona ni a Madrid. Com Vladimir i Estragó, els personatges creats per Samuel Beckett a Esperant Godot, bona part de l’empresariat català s’ha passat aquests darrers anys albirant per l’entrada en escena d’un algú que mai no ha arribat. Extingits políticament Josep A. Duran i Lleida amb Unió i la seva tercera via, amb Mas apostant per l’estat propi i els socialistes en reculada, després del 27-O la solució semblava ser per alguns Manuel Valls. Però la carta es va desgastar aviat. L’exprimer ministre francès va arribar com a gran alternativa al sobiranisme i pretenia d’entrada convertir-se en alcalde de Barcelona. Va obtenir només 6 regidors, abans de la primera crisi interna dins del seu grup.

El pacte del Majestic del 1996 continua apareixent en l’imaginari de les elits com aquell moment gloriós en què quasi tot va ser possible. De fet, la primera legislatura de José María Aznar desperta encara certa nostàlgia. Després, tot es va tòrcer. Un Aznar entronitzat amb la majoria absoluta (“¡Sin los catalanes!, ¡Sin los catalanes!”, cridaven al carrer de Génova) va enfilar el camí per reescriure unes noves regles i un nou repartiment del poder a l’Estat que passava per propulsar Madrid i recentralitzar.

L’aznarisme va ser això: refer els pactes de la Transició per posar fi a un cert equilibri entre el centre i la perifèria que d’alguna manera s’havia establert, si més no en les qüestions econòmiques. La recentralització es va accelerar i el Partit Popular va respondre com mai als interessos d’un capitalisme extractiu amb base a Madrid. Aquell “Madrid se va” que Pasqual Maragall va saber teoritzar.

Esperant Godot. I sense un interlocutor clar a Madrid, ja s’ha vist. Amb un PP que ve ara de la mà dels sectors més recalcitrants de la capital espanyola i que només pot governar amb Vox l’empatia sembla llunyana. Però també a Catalunya segueix trencat el fil històric entre les classes econòmiques i el poder polític que va ser una realitat des dels inicis de la Transició i en què el pujolisme va excel·lir. L’empresariat va rebre amb eufòria l’arribada a Palau d’Artur Mas, vist com a més liberal que Jordi Pujol.

La política inicial de la nova CiU de Mas va ser aplaudida per la Catalunya patrícia. En un primer moment, la reivindicació d’un pacte fiscal va semblar que creava un espai compartit entre el nacionalisme i les elits. Però el gir cap al sobiranisme va agafar amb el pas canviat la burgesia, just quan el context polític a Espanya es va mostrar més desfavorable, amb una nova majoria absoluta del PP.

Puigdemont, la ruptura

La caiguda de Mas després de les eleccions catalanes del 2015, amb les exigències d’una CUP vista com un actor indesitjable i incomprensible per l’upper Diagonal va ser com un vel negre pels actors del món econòmic. La presidència de Carles Puigdemont i la seva agenda va oficialitzar la ruptura entre la Generalitat i la classe econòmica i el lligam ja no es reprendria.

Les tensions internes dins del camp neoconvergent han estat seguides amb mirada atònita per l’empresariat i les grans patronals. En aquest món, la major part de batalles internes per reconfigurar l’espai s’han resolt en favor de les opcions més allunyades al pols de les entitats econòmiques: la sortida d’escena de la consellera Àngels Chacón i el que representa el PDECat, la derrota de Damià Calvet, la victòria de Joan Canadell…

Canadell eclipsa Tremosa

L’arribada de Ramon Tremosa a Empresa i Coneixement va ser vista amb esperança en els cercles empresarials, però la preeminència mediàtica de Canadell, enfrontat a l’establishment, en l’àrea econòmica del món de Junts ha incrementat la preocupació, fins al punt de generar-se polèmiques entre les patronals i la Cambra entorn la llei de Cambres. Tremosa no serà la cara econòmica i el partit l’ha enviat de cap de llista a Lleida el 14-F.

La via austriacista del Cercle d’Economia per parar els peus a Madrid
L’entitat vol impulsar un debat de fons sobre la pèrdua de pes de Catalunya i la necessitat de respondre al lideratge de la capital espanyola

Només cal llegir els documents elaborats pel Cercle d’Economia per copsar la ferida que ha suposat l’aposta estratègica dels sectors dominants de l’Estat pel Gran Madrid. El Cercle, ara presidit per Javier Faus, fa anys que denuncia els incompliments de l’Espanya oficial envers Catalunya i advoca sense embuts per una nova realineació de forces. La simpatia pel socialisme mediterrani que emergeix del Cercle darrerament, amb la càlida rebuda donada al president valencià, Ximo Puig, parla per si sola.

El Cercle vol “previsibilitat”

“Previsibilitat”. Aquesta és la paraula que més s’escolta quan es parla amb membres del Cercle d’Economia després del fracàs de la “tercera via”. Fonts de l’entitat expliquen a NacióDigital que “necessitem un marc previsible per deu anys, sense que ningú renunciï a res. Això vol dir renunciar a la unilateralitat, una taula de diàleg dins de la llei i ambició de país productiu, recuperant l’afany de lideratge econòmic”.

La posició de la junta de Faus està en línia amb la nota d’opinió del juliol -en què es va criticar durament la recentralització de l’Estat- i del cicle sobre Espanya davant del nou escenari post-Covid que va inaugurar Ximo Puig. Més senyals de per on van les prioritats del Cercle: els propers convidats seran el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, Pablo Casado i Meritxell Batet.

Pimec: elogis a Chacón i Tremosa

L’afany de girar full i entrar en una via de major consens és força generalitzada. Pimec, la patronal de la petita i mitjana empresa, amb unes relacions fluides històricament amb CiU, tampoc amaga el desig que les urnes portin estabilitat. Fonts de l’organització -presidida per Josep González- subratllen el seu apartidisme i asseguren a NacióDigital que “de cara al 14-F volem dues coses: que hi hagi Govern i que governi, i alhora estabilitat. El que significa que s’aprovin pressupostos”. A Pimec destaquen la intervenció del seu secretari general, Antoni Cañete, en la Comissió de Reconstrucció del Congrés, en què va defensar un “capitalisme inclusiu sense oligopolis” en què les pimes siguin actors decisius.

En l’entorn de Pimec també s’insisteix en la necessitat d’una oposició “seriosa”. No volen entrar en la figura concreta d’Illa, però subratllen la “bona interlocució” que han tingut amb el ministeri de Sanitat, “com també amb la resta del govern espanyol i amb la Generalitat”. Posats a subratllar la gestió d’algun responsable polític, a Pimec elogien la gestió de l’exconsellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, i del seu successor, Ramon Tremosa: “Són persones que miren pel país i per l’economia”. Des de la petita i mitjana empresa també s’apunta un altre factor com a preocupant: la possible entrada de Vox al Parlament, vist com un nou element d’inestabilitat.

Del taumaturg a una solució “més treballada”

Les preocupacions de les entitats econòmiques catalanes són diferents de les de Madrid, com és el cas del Círculo de Empresarios, en una línia molt confrontacional amb l’actual govern de Pedro Sánchez. “La major part del món econòmic català no és antisanchista”, explica l’economista Jordi Alberich, bona antena del que es mou en el patriciat i que és també membre de l’executiva de Foment del Treball.

El silenci de la burgesia davant la crisi del coronavirus
Entitats que es presenten com a líders de la societat civil, com Barcelona Global o el Cercle d’Economia, han optat per un perfil baix des de l’inici de la pandèmia

Alberich va elogiar explícitament Illa en un article recent, afirmant que el ministre pot connectar amb els sectors moderats que volen posar fi a la “paràlisi” política que afecta l’economia. Mirant enrere, Alberich explica a NacióDigital com un sector de la burgesia catalana ha passat de “l’esperança naïf” en Manuel Valls a una possible solució “més treballada” que pot encarnar Illa: “Alguns es van enlluernar de manera una mica infantil en Valls, vist com una mena de vacuna francesa. Illa és d’aquí i té l’avantatge que no és antiindependentista”, sosté.

De fet, l’enlluernament envers Valls va ser tan exagerat com efímer. Quan, en vigílies de les darreres municipals del 2019, ja es va veure que el sostre del polític francès era més baix del que alguns creien, molts entusiasmes -i patrocinis- empresarials van passar de Valls al candidat socialista Jaume Collboni, qui finalment va pactar amb Ada Colau. De fet, el mateix Collboni s’ha vindicat com l’ànima busines friendly del govern de Colau i es treballa el rol d’interlocutor.

Aragonès, un “mal menor”

Fins fa ben poc, el gruix del món econòmic s’havia “conformat” amb la figura del vicepresident Pere Aragonès, a qui ara molts veuen com un “mal menor”, segons explica Alberich. “Hi ha qui veu bé Aragonès i el seu perfil, però la pregunta que es fan molts és si s’imposarà a la complexitat del seu partit o a les pressions de Junts”.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (6-1-2021)

119 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: