“El Negre, un mas vora els cingles”
( JOAQUIM GIBERT )

Una de les feixes que el mas El Negre (www.elnegre.cat) disposa per a campistes havia quedat amb el terra d’allò més remogut a conseqüència de les incursions nocturnes de senglars. Amb un aixada i bona voluntat procuro recol·locar els terrossos quan tot d’un plegat ensopego amb tifes resseques, que no sé com encabir en el terrer. Ben mirat, no m’hauria de sorprendre. I és que enfilant per la pista forestal, vers aquest racó de món, hi havia una rastellera de vaques ajagudes impàvidament en els vorals. Una bona estona més tard juraria que he deixat el bancal encara més regirat.

S’ha fet tard. Hi ha un vailet que s’esforça fent punta a un bastó que vol convertir en una javelina. Ha arreplegat el pal, mentre es ponia el sol, pels volts d’El Negre, l’alberg rural on s’allotja amb sa mare. Els he conegut a ran de la llar de foc d’aquest llogarret de la vall d’Ogassa. Tant ells com jo som uns fredolics. Els capvespres de primavera, en el melic del Ripollès, les temperatures disminueixen força. Mare i fill hi posen remei amb un sopa ben calenta, que ells mateixos s’escalfen en un espai reservat per a cuinar. Bo i així, el refugi també disposa de servei d’àpats (en molts casos, vegetarians). La parelleta em diu que demà trescaran Taga amunt, pic relativament a l’abast. Si es tracta d’excursions cap als cims, a prop hi ha la Serra Cavallera, amb el Puig Estela com a punt més elevat, i el Puig de sant Amanç, entre d’altres ascensions.

La pujada a Sant Amanç és un dels trams de la Caminada de Vidabona, que anyalment l’associació PAS-Amics d’El Camí (www.elcami.cat) dinamitza, coincidint amb la segona Pasqua. Es tracta de tres jornades d’un circuit d’alta muntanya, amb El Negre com a punt de partença i d’arribada, que ens acosten a la mitologia pirinenca, a l’art romànic, al pensament de Lluís Maria Xirinacs i Ramon Llull. En paral·lel, els corriols de la ruta són uns autèntics «sots feréstecs», amb permís del modernista Raimon Casellas: hi ha un bé de déu de cingleres, sallents, tarteres, congosts, fondalades, xaragalls… de natura radiant per explorar.

Vidabona és la fundació que va adquirir el mas, ara fa uns 10 anys, i en va promoure la reconstrucció per fases, part de les quals encara són en procés. La restauració d’aquest patrimoni arquitectònic, datat del segle XIV, ha estat possible mitjançant donacions, préstecs, subvencions, jornades de voluntariat, etc.

D’ençà el 2015 El Negre és un centre d’activitats cíviques, formatives, de natura. Així, doncs, el casalot medieval periòdicament ofereix tallers, retirs, colònies i diferents propostes pràctiques inspirades en les ensenyances de Xirinacs; Raimon Panikkar; Mohandas Gandhi; Agustí Chalaux, entre d’altres referents de la no-violència, de la cultura del consens, de la plenitud individual i col·lectiva. Els gorgs, les fagedes, les rieres, les rouredes, les mines… conviden a prioritzar el silenci en el decurs de les estades. Tret que parlant, segons afirmava Jorge Luis Borges, “puguis millorar el silenci”.

«El Negre són les pedres velles que el van construint; els camins que t’hi duen; allà on ets perds i et retrobes. El Negre és un terrat que s’obre a llibres i muntanyes; les veus d’un pare i un fill, que comparteixen tasques a la cuina: i la fonda sensació que tot està bé». Ho van signar Rebeca i José, el 13-8-19, en el Llibre de visites d’El Negre.
(27-5-2021)

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències