EL PACTE PER AMOR A LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA ENTRE EL PSC I JxCAT

( ANDREU PUJOL )
Els governs de coalició sempre són complicats de mantenir. Els socis recelen els uns dels altres, són freqüents els cops de colze per sortir a la foto i és temptador parar trampes i fer la traveta a l’altre, encara més tenint en compte que des de dins es té informació privilegiada de qualsevol feblesa al si de la institució. N’és una mostra el govern català que, en permanent campanya electoral des de principis d’any –com a mínim-, és un batibull de garrotades, cleques amb la mà oberta, puntades de peu al genoll i navallades al costellam.

Hi ha un acord, però, que ha de ser estudiat en totes les facultats de ciències polítiques, que ha de ser analitzat a les pàgines principals de la premsa especialitzada, que ha de ser objecte de tesis doctorals i que ha de generar tractats i assajos d’erudits. És el pacte de la Diputació de Barcelona, signat entre el PSC i Junts per Catalunya després de les darreres eleccions municipals. Un tracte que va com una seda i aguanta contra vent i marea. Tan esclatant és el seu èxit que la presidenta de l’organisme esmentat i alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, no va poder estar-se, durant una entrevista radiofònica, de recomanar replicar-lo a la Generalitat de Catalunya amb la sociovergència, aquella fórmula que anys enrere va ser tan anhelada per l’establishment.

Antics enemics, abans es repartien el país amb el Checkpoint Charlie plantat a la plaça de Sant Jaume: una banda per uns, l’altra pels altres, l’àrea metropolitana pels vermells i la resta de comarques pels blaus. Una guerra freda que va durar vora tres dècades, vides separades a banda i banda del reixat de punxes. Impensable aleshores, a dia d’avui els deu anar força bé la societat perquè amb prou feines se’n sent a parlar: ja se sap que en política, com en tants altres àmbits de la vida, “no news is good news”.

Amb la fortalesa del govern de la Diputació em ve el cap la metàfora de la mata de jonc formulada pel nostre gran cronista Ramon Muntaner, aquella que diu que aquesta planta , el jonc, té tal força que si la “lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran”. Ja pot Míriam Nogueras, diputada de Junts per Catalunya, dir des del faristol del Congrés que els socialistes “han decidit que la unitat d’Espanya és més important que el benestar dels ciutadans de Catalunya”, que el jonc de la Diputació continua fermament arrelat. Ja pot celebrar el president Torra, tal com ha fet aquesta setmana, que sota el seu mandat no es van aprovar mai els pressupostos al govern del PSOE, que al capdamunt de la Rambla de Catalunya la concòrdia es manté impertèrrita. Ja pot Laura Borràs venir a dir que amb els de Ferraz no hi ha res a parlar, que l’administració provincial resta en calma com un diumenge assolellat.

Mentre Esquerra i Bildu es mereixen l’estigma del botiflerisme per intentar fer tractes amb el govern espanyol i ara que la cançó del tripartit sona per enèsima vegada en el disc ratllat de les campanyes electorals catalanes, el govern de la Diputació continua tan estable com els matrimonis d’abans de 1981, quan el divorci era il·legal. Tant hi fa que el Parlament de Catalunya reclamés fa pocs dies la compareixença de Núria Marín per donar explicacions sobre les presumptes irregularitats al Consell Esportiu de l’Hospitalet: el govern de la Diputació va vent en popa i a raig de càntir.

Perquè, seguint amb la metàfora de la mata de jonc, el que volia dir aquell almogàver fill de Peralada, era que la unió fa la força: “si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no en quedarà”. La coalició del govern de Catalunya, tan movedissa i dèbil, es ressent de la divisió. Prou que els ho retreien a les manifestacions, amb aquells càntics que exigien “unitat”. L’exemple antagònic cal buscar-lo en la història d’amor que hem estat resseguint, un model en el qual s’haurà d’emmirallar el govern resultant de les votacions del febrer, fonamentat en la companyonia, la lleialtat, en el saber ser sofert i pacient, un marc bastit sobre el lema “’allò que Déu va unir, que l’home no ho separi”. Digues-li Déu, digues-li interès.
Informa:ELMON.CAT (28-11-2020)

106 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: