“El parany dels nous pactes de la Moncloa ”
Sánchez convida l’independentisme a afegir-se a uns acords que van evitar la ruptura amb el franquisme i ara pretenen enterrar el procés *** Compromís proposa un front valencià per a demanar més recursos a Madrid *** Més per Mallorca proposa d’allargar el període de sessions i reduir el sou dels diputats
( PERE MARTÍ )
Relax. Ara que la xifra de morts comença a estancar-se, però la pandèmia continua lluny de superar-se, es comencen a dibuixar opcions polítiques de futur. Seria una imprudència de relaxar-se abans d’hora, com proposa el govern espanyol, liquidant el confinament total el dilluns de Pasqua, tot i que sembla que ja és irreversible. La por de la crisi econòmica que ja ha començat fa que el govern espanyol vulgui salvar-se després d’haver aconseguit ser l’estat del món amb més morts per la pandèmia. El final de qualsevol crisi requereix exigir responsabilitats per la gestió d’un govern, sigui l’espanyol o el català, però la millor manera d’evitar-ho és fer un pacte de silenci. Per això Sánchez s’ha tret de la butxaca la resurrecció dels pactes de la Moncloa i ha convidat l’independentisme a afegir-s’hi.
Els pactes signats a la Moncloa el 1977 van servir per a evitar la ruptura amb el franquisme i perpetuar la continuïtat dels poders polítics, econòmics, socials de la dictadura amb la monarquia com a garant del règim. Els pactes de la Moncloa van evitar que el franquisme fos jutjat i van fer que sobrevisqués a la transició, en canvi de tímides millores socioeconòmiques per als treballadors i la recuperació limitada d’alguns drets bàsics. Aldolfo Suárez va comprar el PCE de Santiago Carrillo amb la legalització, el va convertir en un xaiet socialdemòcrata amb estètica estalinista i es va garantir la pau social posant al mateix corral CCOO i UGT. El bipartidisme sindical que ha arribat fins als nostres dies i ha estat clau per a mantenir el règim, empassant-se totes les reconversions industrials i les crisis que ha calgut.
Desactivada la revolta social, també es va encarregar que no hi hagués cap crisi territorial. Tant Miquel Roca, com a representant de CDC, com els socialistes Joan Raventós, de Convergència Socialista, i Josep Maria Triginer, de la federació catalana del PSOE, van signar els pactes sense fer escarafalls. De la mateixa manera que ho va fer el PNB amb la signatura de Juan Ajuriaguerra. ERC no els va poder signar perquè en aquells moments era un partit il·legal. Espanya va legalitzar abans el comunisme que un partit republicà independentista, tot i que aleshores no es definia així, oficialment. La signatura dels pactes, amanida amb soroll de sabres, va fructificar en la constitució espanyola de 1978, encara vigent.
Ara el soroll de sabres és la por de la pandèmia i de la crisi econòmica que la seguirà. Qualsevol pacte servirà per a blindar el règim del 78, probablement en clau involucionista, tant pel que fa a drets econòmics, com socials o nacionals, com ja s’ha vist durant la gestió de la pandèmia. La recentralització de les competències, la retallada de llibertats individuals en nom de la seguretat i la destrucció de llocs de feina per a salvar les empreses seran els nous ingredients dels pactes de la Moncloa, si és que s’arriben a fer. El paper de Suárez el farà Sánchez, Carrillo serà Pablo Iglesias i falta Pablo Casado que, com Manuel Fraga, es va resistir a signar-los però finalment també hi va ser. I CCOO i la UGT sempre hi seran per a apuntalar el règim.
Amb aquest panorama, que Sánchez demani a l’independentisme d’afegir-se a uns nous pactes de la Moncloa és un exercici de cinisme sense precedents, o d’ignorància històrica. L’objectiu dels nous pactes de la Moncloa torna a ser evitar la ruptura, que en el cas català inclou l’autodeterminació, per tornar a la reforma, és a dir l’autonomisme. Demanar a formacions polítiques que tenen els dirigents a l’exili o a la presó que s’afegeixin a aquests pactes és un menyspreu absolut, quan ni tan sols aquests dirigents poden passar el confinament pel coronavirus a casa. I és tornar a ignorar intencionadament les reivindicacions polítiques majoritàries del parlament.
Si l’independentisme es nega a participar en uns nous pactes de la Moncloa rebrà les crítiques de sempre, per insolidari, per egoista; per part dels de sempre, dels que han negat el dret d’autodeterminació i no han mogut ni un dit per l’amnistia. Els partits unionistes engegaran tota la maquinària propagandística, com han fet aquests dies, per blasmar l’independentisme mentre aplaudeixen la campanya nacionalista espanyola desfermada amb l’excusa de la pandèmia. Els qui diuen que ara no es pot parlar d’autodeterminació són els qui aplaudeixen fervorosament la militarització de la crisi sanitària. L’opció d’entrar en el joc i negociar que els futurs pactes incloguin l’amnistia i l’autodeterminació seria d’una ingenuïtat infinita, sobretot després del fracàs de la taula de diàleg, o de la ‘congelació’ indefinida. La contribució de Catalunya a la democratització i modernització d’Espanya, des de la transició fins ara, no ha estat mai corresposta amb el reconeixement com a nació. Participar en uns nous pactes de la Moncloa seria ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra.
Informa:VILAWEB.CAT (7-4-2020)
