EL PARLAMENT, SEGRESTAT PER UNS FUNCIONARIS ACOLLONITS PER TC

( ÀNGELS MARTÍNEZ )
El punt més feble de les baralles cos a cos és que limiten la visió dels contendents i donen avantatge als espectadors. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública, per més que els autoanomenats caçadors de bombolles de política-ficció s’estarrufen quan creuen descobrir, per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Però si els arbres s’obren prou per endevinar els perills i les amenaces del bosc, veiem una realitat que glaça els somriures dels saberuts a la violeta.

Ajuden a orientar-nos l’ADIC, l’Associació en Defensa de les Institucions Catalanes, creada en diverses àrees arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. No sols fa visible, des de novembre del 2017, el descontentament de treballadores i treballadors amb la imposició centralitzadora, sinó que aporta llum i denuncia aspectes concrets de la represió que encara segueix.

Sobre el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’adic_PARL reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre. No sols reconeixen que com a personal del Parlament tenen una responsabilitat especial, sinó que comparteixen els principis d’objectivitat, integritat, neutralitat, imparcialitat i confidencialitat que recollia la nota d’alguns membres del consell de personal que prèviament la premsa ja havia publicat. Però ens fan veure, a més, que el rebuig a “qualsevol pressió que es pugui fer sobre els funcionaris del Parlament de Catalunya” comença pel rebuig a la pressió constant de la seva feina traduïda en “amenaces reiterades de processaments penals”. El motiu és evident: el 155 és encara operatiu, tant si es vol com si no es vol reconèixer i es mostra amb tota cruesa quan les decisions que el Parlament pren, per majories democràtiques, no s’adiuen amb la voluntat que impera a 505,4 km en línia recta.

Estem encara sota les vigències més perilloses del 155 perquè les tolerem, les interioritzem o preferim, amb el cap cot, no veure-les

L’adic_PARL explica que el secretari general del Parlament és un càrrec de confiança nomenat per la mesa que emet assessorament jurídic basat (com la resta de lletrats) en la imparcialitat, l’objectivitat i la llibertat de consciència. Però (i ara arribem al nucli de la qüestió), convé saber que el secretari general (així com altres treballadors de l’administració parlamentària) ha rebut advertiments específics del TC espanyol, que l’amenacen d’inculpació si no exerceix un control preventiu de la constitucionalitat dels acords. “Així doncs, el TC el força a imposar el seu criteri jurídic (òbviament controvertible) per damunt de les decisions sobiranes del Parlament”. Així de greu. La secretaria general del Parlament duu associada, des del 155, la feina de censor. Com una mena de virregnat del Tribunal Constitucional que no ha desaparegut… perquè tampoc ho ha fet l’esperit que dona nous espais conquerit a l’unionisme. No és estrany, doncs, que mai s’hagi sentit parlar tant en castellà al Parlament o a mitjans públics com desprès del 155… i l’explicació és ben senzilla, parafrasejant Jordi Cuixart: tenen el poder que els concedeix la nostra por. I l’exerceixen. Estem encara sota les vigències més perilloses del 155 perquè les tolerem, les interioritzem o preferim, amb el cap cot, no veure-les.

El TC, ens adverteixen des de l’ADIC, dona a servidors públics la capacitat d’exercir un poder superior al del ple, fer una funció d’àrbitre que no els correspon, i alterar la sobirania del Parlament i la voluntat popular. No és passar pel ribot un Estatut (que ja és molt greu), és laminar la sobirania nacional, dia a dia, resolució a resolució, llei a llei, a cada plenari. La monstruositat jurídica és que s’ha acceptat, d’una manera o altra, que la sobirania “quedés sotmesa al poder inquisitorial del sistema judicial espanyol, i s’ha acabat consentint la conculcació del dret de representació i participació política, la suspensió de diputats, la prohibició d’investir fins a tres presidents, la despossessió de l’escó del president Torra, la censura de textos aprovats”. I després de totes aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som colònia?

Ho diu l’adic_PARL i hi estic molt d’acord: vivim en un país sotmès, amb els drets fonamentals no només amenaçats sinó directament vulnerats i desprotegits, i res del que passa, al Parlament i al carrer, no es pot deslligar d’aquesta manca de llibertats. No res. Sols caldria recordar, cada dia, que la presidenta de la XI legislatura, Carme Forcadell, segueix empresonada per la sentència d’un tribunal incompetent i sense les garanties exigibles, precisament per això: perquè és el símbol del parlamentarisme més democràtic i de la nostra sobirania segrestada.

Informa:ELNACIONAL.CAT (17-8-2020)

129 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: