EL PAS AL COSTAT DE JORDI CUIXART: L’ESTAT NO HA POGUT DECIDIR QUI PRESIDEIX ÒMNIUM

“El pas al costat de Jordi Cuixart”.

“L’estat espanyol no ha pogut decidir qui presideix Òmnium i aquesta dignitat institucional quedarĂ  sempre associada al nom de Jordi Cuixart”.

( VICENT PARTAL )

Que Jordi Cuixart plegaria en algun moment aquests mesos era cosa sabuda. I que el relleu en la persona de Xavier Antich estava mig pactat, també. Però això no minva l’impacte causat amb l’entrevista que el president d’Òmnium va fer ahir a can Godó –hi ha costums dels vells temps colonials que sembla que no canviaran mai. Impacte per inesperat, malgrat tot, i per la càrrega emotiva que comporta.

Cuixart ha fet bé les coses principals que havia de fer. Sobretot, va dir que l’estat espanyol no decidiria qui era el president d’Òmnium, cosa que ha complert, i no era gens fàcil. Avui cal recordar, i fer valer, que li van arribar a dir que seria positiu per a ell, personalment, encarar el judici havent renunciat a la seua posició institucional –per aquella teoria, que es va demostrar tan falsa, segons la qual si els presos mostraven penediment i renúncia a continuar en política, hi hauria clemència. Cuixart va destacar molt en aquell moment, perquè no es va deixar enganyar mai per aquests encanteris. En la sala del judici, va proclamar l’orgull del “ho tornarem a fer“. I, efectivament, l’estat espanyol va poder decidir, per a vergonya de tots, qui era president de la Generalitat, però no ha pogut decidir mai qui era el president d’Òmnium. Aquesta dignitat, aquest respecte institucional modèlic, quedarà per sempre més associat al nom de Jordi Cuixart com una gran lliçó.

Una vegada fora de la presó, la situació i els seus condicionants i obligacions personals i col·lectius ja són tota una altra cosa. Trie el camí que trie, Jordi Cuixart té el respecte de moltíssima gent en aquest país, el meu també, i l’agraïment per tanta i tanta feina feta durant tants anys –feina davant la qual els errors, especialment els dels darrers mesos, han de posar-se, simplement, en la perspectiva adequada.

Una persona com Jordi Cuixart no s’apartarà mai de la lluita, això crec que ho podem dir amb plena confiança. I, per tant, té tot el dret de triar des de quina posició vol continuar. Els presos polítics, en general i des que han eixit de la presó, han anat perdent centralitat al país, cosa que és completament natural i comprensible. Oriol Junqueras, com és lògic, té una gran influència en el partit i en el govern i Jordi Sànchez dirigeix Junts. Però Cuixart mantenia un carisma especial, diferent dels altres, que segurament ara es redirigirà a unes formes més calmades. Ahir, va dir que creia que no es podia mirar la Catalunya del 2020 amb les ulleres del 2017, i es va entendre, per tant, que creu que calen relleus i que ell en fa cabal amb la seua idea.

Però ací és on les coses fan un salt de la dimensió personal a la col·lectiva. Sobretot, en dos espais: Òmnium mateix com a organització i el moviment independentista en el seu conjunt.

A Òmnium, l’adeu de Cuixart a la presidència potser permetrà algunes reformes que semblen necessàries. Però el relleu envia un mal senyal molt cridaner d’entrada. Això de decidir a dit qui serà el pròxim president d’Òmnium és massa monàrquic. Fa temps que he criticat, com a soci que en sóc, la poca democràcia interna de l’entitat, i sorprèn que en un moment tan transcendental com aquest, el president que se’n va anuncie el nou, ni que siga amb el recurs formal de si l’assemblea el voldrà o no, i que les eleccions siguen convocades de seguida d’ací a poc més d’un mes, tan sols, cosa que no facilita que ningú més prove de presentar-s’hi.

I quant al moviment independentista, la decisió també remou el debat i presenta cruïlles que s’hauran de resoldre tard o d’hora. Cuixart, per exemple, ha estat el gran defensor, fins al darrer minut, de l’entesa entre l’independentisme i els comuns. Però si, com diu ell mateix, les ulleres del 2017 no serveixen per a mirar el 2020, en aquest cas l’empitjorament és flagrant. La proclama sobre les lluites compartides, així en abstracte, avui només serveix políticament per a rebaixar la lluita i per a diluir l’únic camí, la independència, que pot portar a un canvi de vida real per a tots, siguen independentistes o no.

Per una altra banda, Cuixart també se n’ha anat defensant fins al darrer minut la unitat independentista, la unitat dels partits independentistes, cosa que avui és un somni irrealitzable. Perquè tot indica que hem entrat en una altra fase. I a les dificultats tradicionals de tipus diguem-ne orgànic –tot allò de la lluita per l’hegemonia– s’afegeix ara l’aparició formal d’un sector de l’independentisme –que fan aparèixer obertament, per exemple, a la primera enquesta del CEO cuinada per Jordi Muñoz– que es presenta orgullós de no voler fer res per a aconseguir la independència i contraposa, en un seguidisme descarnat de les tesis del PSC més tronat, la capacitat de governar bé a la d’avançar cap a la llibertat.

I un comentari final. És precisament des d’aquest sector que l’adeu de Cuixart s’ha volgut instrumentalitzar de seguida, presentant la necessitat d’una retirada generalitzada de tots els protagonistes del Primer d’Octubre. Com a mínim, de tots els institucionals. Tothom té dret de dir el que vulga, no faltaria sinó, però aquesta és una proposta –ho diré amb benevolència– massa descarada. Que l’epicentre de la repressió ja no siga a les presons no vol dir de cap manera que la repressió haja desaparegut o ja no tinga vigència. Perquè la repressió i la violència continua ben viva al carrer, i ataca moltíssima gent en molts terrenys. I és especialment activa i persistent, com tothom pot veure si té ulls, a l’exili. L’etapa de la presó s’ha acabat, això és cert. Els presos ja no tenen cap causa judicial i no els persegueixen. S’ha confirmat, de pas, que la idea segons la qual les solucions personals tindrien el preu de paralitzar el moviment no era cap gosadia, ni una manca de respecte als presos, sinó una anàlisi legítima. Per això mateix, crec que és molt cínic proposar avui solucions personals a una gent que se’n va anar a l’exili, precisament, perquè no cercava una solució personal sinó continuar el combat. I guanyar la resolució col·lectiva del conflicte entre Catalunya i Espanya, que ha d’arribar i encara és en joc.

35 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: