EL PENDENT FERROVIARI: ESPANYA, A PUNT D’ESTAVELLAR-SE

“El pendent ferroviari espanyol: no Ă©s pas que no els ho haguĂ©ssem explicat ”
«Ja havien estat avisats que judicialitzant el procĂ©s la pĂšrdua de control del tren de l’estat els duria a estavellar-se, tard o d’hora»

( VICENT PARTAL )
L’abril del 2016, fa tres anys i mig doncs, vaig explicar en aquest mateix espai editorial la metàfora del pendent ferroviari.

Ho explicava aixĂ­: «Fa molts anys un polĂ­tic socialista molt intel·ligent em va ensenyar una metĂ fora interessant: la de l’anomenat ‘pendent ferroviari’. Segons que sembla, quan es planifica una via de tren l’element clau que cal tenir en compte Ă©s el pendent. En la gran velocitat no es pot posar una via amb un pendent de mĂ©s del 3% de desnivell i en general qualsevol tren, excepte els famosos cremallera de muntanya, no poden circular per vies on hi haja mĂ©s d’un 6% de desnivell. La raĂł? Amb un pendent superior, els trens si agafen velocitat ja no els pots controlar ni tan sols frenant, o bĂ© necessites un traçat molt llarg i molta sort –de fet, que s’aturen tots sols– per a no causar un accident. No Ă©s possible dirigir-los.

El qui m’explicĂ  la metĂ fora l’aplicava a la polĂ­tica. Venia a dir que quan algun actor polĂ­tic queia per un pendent superior al raonable l’accident era inevitable. En circumstĂ ncies normals, les de la polĂ­tica habitual, Ă©s molt difĂ­cil que ningĂș vaja voluntĂ riament per un pendent perillĂłs. PerĂČ quan les circumstĂ ncies sĂłn excepcionals, com passa ara, la cosa canvia. Pots entrar en un pendent impossible gairebĂ© sense adonar-te’n.

I aixĂČ Ă©s el que li ha passat a l’estat espanyol. La seua resposta primera al procĂ©s d’independĂšncia va ser menystenir-lo. I quan es va adonar que allĂČ anava de debĂČ era massa tard. Aleshores la reacciĂł va ser la judicialitzaciĂł i la negaciĂł de la polĂ­tica, cosa que ha posat l’estat-tren en un pendent suĂŻcida. GairebĂ©, gairebĂ© podrĂ­em quedar-nos quiets i esperar a veure com s’estavellen


Judicialitzar el procĂ©s catalĂ  Ă©s l’error mĂ©s important que Espanya podia cometre, tret que fes eixir l’exĂšrcit al carrer. D’una banda, perquĂš facilita l’anomenat remedial only, l’Ășnic supĂČsit d’autodeterminaciĂł que ningĂș no discuteix al mĂłn. PerĂČ, en segon lloc, i aquest Ă©s el mĂ©s important, perquĂš ha perdut el control de la mĂ quina. Si ara cap govern espanyol volguĂ©s aturar la judicialitzaciĂł simplement no tindria temps ni recursos per a fer-ho.»

Torne a dir que Ă©s un text del 2016. No Ă©s pas, doncs, que no els ho haguĂ©ssem explicat a temps. PerĂČ Rajoy i SĂĄnchez van tenir la gosadia i la immensa irresponsabilitat de posar Espanya en pendent ferroviari. I avui ja Ă©s mĂ©s que clar on els ha duts aquesta decisiĂł tan estĂșpida. Ara SĂĄnchez necessitaria fer algun gest cap als partits independentistes per assegurar-se la legislatura i el seu frĂ gil govern. I hi ha una part de l’independentisme que estaria disposat a fer gairebĂ© qualsevol cosa per pactar amb ell. PerĂČ com que temps enrere van renunciar a fer polĂ­tica per judicialitzar el procĂ©s, ara el govern d’Espanya simplement ha quedat atrapat. EstĂ  paralitzat. No pot oferir res perquĂš res ja no depĂšn d’ell. El tren baixa desbocat pel pendent judicial en direcciĂł a la paret i ensopegant sorollosament amb alguns dels marges de la via, molt en concret els del cantĂł europeu.

I encara mĂ©s. Ahir es va saber tambĂ© que l’AudiĂšncia espanyola ha començat la fabricaciĂł –la fabricació– d’un macroprocĂ©s durant el qual pretĂ©n acusar de terrorisme els centenars de catalans, identificats o detinguts arran de la protesta contra la sentĂšncia. I no cal ser gaire llest per a imaginar que aquesta barbaritat conceptual i jurĂ­dica sacsejarĂ  la societat catalana fins als fonaments i provocarĂ  una onada encara mĂ©s gran de resistĂšncia i de confrontaciĂł amb l’estat espanyol. De tenir nou presos polĂ­tics durant dos anys, hem passat de sobte a tenir-ne trenta-sis avui i ja es veu que tot ha canviat. Ara imagineu que hi haja centenars de presos catalans d’acĂ­ a poc temps, acusats de les coses mĂ©s peregrines i insignificants, condemnats en aplicaciĂł del codi postal i no del codi penal –aixĂČ vol dir que la mateixa cosa feta a Barcelona i a Sevilla, a Barcelona et porta a la presĂł i a Sevilla implica, a tot estirar, una multa.

Com hi reaccionarĂ  el carrer? Podeu arribar a imaginar de quina manera un comportament tan autoritari i capritxĂłs dinamitarĂ  encara mĂ©s la legitimitat de l’estat espanyol i impedirĂ  qualsevol distensiĂł? Podeu imaginar com impulsarĂ  una farsa judicial com aquesta la consciĂšncia que cal guanyar i imposar la unilateralitat perquĂš l’alternativa Ă©s una dictadura judicial, sense control possible amb la polĂ­tica tradicional?

Aquestes darreres hores, desprĂ©s de l’ùxit del Tsunami paralitzant la AP-7 i la frontera entre GuipĂșscoa i Lapurdi, la part que resta viva del rĂšgim a Catalunya, que cada volta Ă©s menor, perĂČ continua essent sorollĂłs, s’ha abocat a una campanya histĂšrica de criminalitzaciĂł de les mobilitzacions, que denota, mĂ©s que res, una por notable i consistent. De perdre. Els entenc perĂČ no els plany: ja havien estat avisats que judicialitzant el procĂ©s la pĂšrdua de control del tren de l’estat els duria a estavellar-se, tard o d’hora. I els errors es paguen.

Informa:VILAWEB.CAT (15-11-2019)

169 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: