EL “PROBLEMA ” DELS PRESSUPOSTOS: ILLA VOL HUMILIAR ERC

“El pressupost, pel davant i pel darrere”
(SALVADOR CARDÚS )
No em crec res del que s’explica sobre la negociació dels pressupostos. I és que la dita negociació, diguem-ho clar, no va de pressupostos: va d’interessos de partit. Els calés a repartir, i on fer-ho, són una minúcia. Engrunes. La major part del pressupost de la Generalitat de Catalunya ja està compromès en els serveis que presta, i el marge de lliure disposició –en realitat, de lliure endeutament– és escàs. Després del sistemàtic i històric espoli fiscal, queda el que queda. I llavors encara es depèn de la benevolència i sobretot de la indolència de l’Estat a l’hora d’invertir i executar el que li dona la gana.

Ja va ser el cas de l’acord amb els comuns. Una foto per fer de torna. I ara és el cas del paper del PSC en una negociació que posa en evidència que no estan parlant de despeses i ingressos. Ni l’ampliació de l’aeroport que pagaria Aena, ni el projecte de Hard Rock que és d’iniciativa privada, ni la B-40 que ha de pagar Madrid, tenen res a veure amb les finances de la Generalitat per al 2023. Són condicions polítiques que tenen dos objectius molt precisos. Un, humiliar el govern de Pere Aragonès fins a la indignitat –si poden–, per recordar-li la inutilitat del seu suport als pressupostos estatals. La perspectiva d’aquesta humiliació són les properes eleccions al Parlament. Roma no paga pactistes. I dos, això va d’acontentar àrees del país de cara a les properes eleccions municipals per facilitar la victòria electoral socialista en ciutats com Terrassa, la tercera ciutat més gran de Catalunya. És a dir, va de mantenir i d’eixamplar el control municipal metropolità de Barcelona i de Tarragona. Les setmanes que fa que dura la suposada negociació mostren l’astuta i llarga estratègia preelectoral socialista, en què Salvador Illa fa saber públicament qui és que té la paella pel mànec.

Les condicions polítiques dels pressupostos tenen per objectiu humiliar el govern de Pere Aragonès fins a la indignitat per recordar-li la inutilitat del seu suport als pressupostos estatals ”

En definitiva, la suposada negociació pressupostària és un torcebraç partidista mal emmascarat amb retòrica populista. Si no fos perquè la informació que se’ns dona es limita a repetir les declaracions oficials, tot seria més transparent. Molt parlar de la necessitat d’una bona gestió i d’abandonar quimeres independentistes inútils, molt apel·lar a la resolució dels problemes dels ciutadans que necessiten una resposta urgent, i moltes fotos buides de contingut amb la patronal i els sindicats. Però tot plegat acaba sent una mal dissimulada comèdia d’embolics, d’aquelles de tresillo, en què se substitueix pel faristol on apareixen els portaveus, un entrant per una porta just quan l’altre acaba de sortir. I tot per aixecar-nos la camisa d’acord amb les consignes dels estrategs electorals. Recorda aquella obra de vodevil, Pel davant i pel darrere, de Michael Frayn: nosaltres la veiem pel davant, però el que és rellevant passa per darrere, només que en aquest cas l’escenografia no gira per poder-ho descobrir.

El maltractament del PSC al govern d’ERC és tan lamentable com els esforços agonístics del govern d’ERC per dissimular la seva feblesa negociadora, anunciant cada setmana que els pressupostos ja estan pràcticament lligats. Els primers revolten, els segons fan patir. I, entretant, Junts també s’ho mira de reüll per treure’n profit partidista, sense dir-nos si hi ha raons de fons per no donar-hi suport, més enllà de simular una certa capacitat negociadora que ningú no li ha atorgat. Quina oportunitat perduda per demostrar que, efectivament, el país està per damunt dels interessos de partit, i per demostrar que, malgrat tot, és qui podria desbaratar la comèdia i tancar el lamentable espectacle!

Hi ha un acord força general en considerar que un dels principals problemes de la política actual és la manca de confiança del ciutadà en els partits que l’haurien de representar. Doncs bé: si es vol buscar un bon exemple de com la desconfiança es guanya a pols, aquí en tenim un. Espero que llavors ningú s’estranyi de la baixa participació electoral.

+Salvador Cardús és sociòleg
Informa:ARA.CAT (23-I-2023)

31 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: