EL PSOE REPESCA LA GUÀRDIA CIVIL CONTRA LA DISSIDÈNCIA

“El PSOE repesca la Guàrdia Civil contra la dissidència ”
Les declaracions del general no són sinó la conseqüència de la cadena d’esdeveniments creada per Pedro Sánchez

( VICENT PARTAL )

‘Treballem amb els nostres especialistes en dues direccions. Una, mitjançant la prefectura d’informació, amb l’objectiu d’evitar la tensió social que originen tot aquest seguit de rumors falsos. L’altra línia de treball és minimitzar aquest clima contrari a la gestió de crisi per part del govern. Tots aquests rumors falsos, mirem de desmentir-los en les nostres xarxes socials.’

Aquesta frase ha causat un notable enrenou. La va pronunciar ahir el general José Manuel Santiago, cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil durant una conferència de premsa a la Moncloa. El ministre d’interior va eixir més tard a mirar de llevar-hi importància i gravetat. Digué que aquella frase era un lapsus, tot i que al vídeo es veu clar que l’uniformat la llegeix d’un paper que té sobre el faristol.

A partir d’aquesta escena, la dreta espanyola, la mateixa de la ‘llei mordassa’, ha eixit com un sol home contra el govern PSOE-Podem, acusant-lo d’atacar la llibertat d’expressió i de fer servir els instruments de l’estat en favor del partit. Té raó, però ni té legitimitat ni té credibilitat. Que el PP, que va manipular tots els cossos policíacs l’11-M, ara s’exclame quan els manipulen contra ells origina un somriure.

Ara, la barra dels anteriors ni esborra ni minimitza la gravetat del present. Especialment perquè no parlem de cap fet aïllat ni de cap anècdota. Cal entendre que hi ha una cadena d’esdeveniments que culminen en aquesta deplorable declaració d’ahir. Cadena d’esdeveniments de què és responsable l’actual govern espanyol. I això no tan solament ho ha de poder denunciar l’esquerra, sinó que és imperatiu que ho fem.

El primer esdeveniment, i principal, d’aquesta cadena va ser la militarització de la crisi sanitària. N’hem parlat a bastament, d’això. Posar els militars allà on hi hauria d’haver metges i científics és una decisió exclusiva de Pedro Sánchez i ben reveladora del seu tarannà autoritari, però també de la línia d’actuació que cercava.

És ben evident que la por fa vulnerables les persones. Vulnerabilitat que la retòrica de la guerra exacerba. Si tenim por i ‘estem en guerra’, això sol implicar que una part dels ciutadans estiga molt més disposada a obeir i fer pinya amb qui la dirigeix, la guerra.

I la jugada de Sánchez no és gens innocent. Ell ha fet una cosa que no ha fet ningú més en el nostre entorn geopolític. Aquesta autoproclamació en ‘autoritat competent’, tan antidemocràtica, és dissenyada pensant en el control ciutadà. Tothom sap i assumeix que un estat de guerra és un estat anormal en el qual algunes llibertats poden ser suprimides en nom de l’esforç col·lectiu necessari per a guanyar-la. Posant els militars en primera línia, també escenogràfica, Sánchez cerca obediència cega, per bé que això no és cap guerra. I no ens enganyem: l’aconsegueix força. Aquest cap de setmana ha fet mig any de la sentència contra els presos i, per tant, de les Marxes per la Llibertat, l’ocupació de l’aeroport i la batalla d’Urquinaona. Només cal comparar on érem i on som.

Malgrat això, és indiscutible que el govern PSOE-Podem no pot frenar el descontentament ni la ràbia. Perquè hi ha hagut massa morts i massa ineficàcia demostrada, massa desastre polític. I perquè no hi ha manera de defensar que faces una bona gestió de la crisi si tens el nombre relatiu de morts més alt del món. Ni el millor spin doctor no podria arreglar una situació com aquesta. En eixes circumstàncies, quin és el pas següent, de manual, que cal fer? Doncs si no pots convèncer, controla.

I ací és on ja es trepitgen línies extremadament perilloses. Les notícies falses s’han convertit aquests darrers anys en l’excusa perfecta per a l’autoritarisme. En l’època que hi havia un sistema de mitjans més o menys controlat i controlable, els governs vivien amb una certa comoditat. Recordeu com amb quatre telefonades de José María Aznar després dels atemptats de Madrid n’hi hagué prou per a imposar una explicació increïble, que els professionals dels mitjans no es creien però que les direccions i els propietaris no s’atrevien a qüestionar.

Però l’11-M va ser l’esclat de la nova comunicació en xarxa i va ensenyar al poder, des dels mòbils i des de les webs, que les coses havien canviat per sempre. El contraatac ha tardat a consolidar-se però ha arribat. Un problema real i evident, les notícies falses ho són, s’ha reconvertit miraculosament en una oportunitat per a originar confusió i treure’n profit. Ara tot allò que no interessa és fake news. I amb això es justifica aquella vella censura que ja no podrien exercir materialment.

Quan la setmana passada el CIS va fer aquella pregunta tan manipuladora sobre els rumors i la necessitat que només parlàs una veu oficial, ja vaig explicar la meua sorpresa pel fet que fos sobretot el votant d’esquerres el més disposat a acceptar la censura. Vaig rebre un bon grapat de crítiques que deien que idealitzava massa l’esquerra, crítiques que accepte amb esportivitat i que m’han fet reflexionar molt sobre la pulsió totalitària de la part més dogmàtica i parroquial de l’esquerra. Fa molt temps que pense que m’hauria agradat viure a París als anys setanta i vuitanta del segle passat, durant els grans debats respecte d’aquest totalitarisme que tant van fer obrir els ulls dels europeus però que tan lluny teníem nosaltres per culpa de les urgències locals…

Vam fer tard al debat aleshores. Però això avui no pot servir d’excusa arran d’una situació tan preocupant com l’actual. A Madrid hi ha un govern que imposa estats d’alarma, militaritza la vida pública i pensa si censurar la crítica i perseguir la dissidència –que això hi havia darrere la pregunta del CIS i això és implícit en la declaració del guàrdia civil. I és en aquest context i en aquesta trajectòria que cal situar el fet que un general d’enteniment justet, en consonància amb la pobresa mental de la institució que comanda, no s’adone de què llegeix i de les implicacions, gravíssimes, que té allò que diu. El general talòs, però, és el problema menor que tenim. O, si ho voleu dir d’una altra manera, el general talòs és el símptoma que ens adverteix de l’extrema gravetat del projecte que Pedro Sánchez pretén d’imposar.

PS. Fa pena de veure com reaccionen a les crítiques els fanàtics de partit, dient, què sinó, que tot plegat és un rumor fals, fake news. Quina manera d’empobrir el debat…
Informa:VILAWEB.CAT (20-4-2020)

264 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: