Es pot dir de més mane­res, però, ara, al bo de l’estiu, la que em surt és aquesta: la trans­ver­sa­li­tat del règim polític espa­nyol, al llarg de la història, es basa en el naci­o­na­lisme espa­nyol i en l’al·lèrgia i l’hos­ti­li­tat con­tra la diver­si­tat naci­o­nal, cul­tu­ral i lingüística dels ter­ri­to­ris del seu estat. I això és així en monar­quia i en república, en dic­ta­dura i en democràcia, manin les dre­tes o ho facin les esquer­res, amb poques excep­ci­ons per­so­nals. A Espa­nya, doncs, només hi ha espai per a una llen­gua, una cul­tura, una ban­dera, un himne, una nació i una sobi­ra­nia única: les seves. Tant se val si par­lem de 1923, de 1931 o de 1978. El menys­preu espa­nyol és palès en l’ocul­tació d’idi­o­mes com l’asturià i l’ara­gonès i en la bel·ligerància de polítics, peri­o­dis­tes, intel·lec­tu­als i fun­ci­o­na­ris públics, civils i uni­for­mats, con­tra llengües l’ofi­ci­a­li­tat for­mal de les quals no han pogut evi­tar, com el català, el basc, el gallec i l’occità. Per a ells, només el cas­tellà, “la llen­gua espa­nyola ofi­cial de l’estat”, repre­senta Espa­nya, hi té tots els drets i és objecte de res­pecte.

La lluita con­tra la diver­si­tat oscil·la entre la guerra santa dels uns i el silenci còmplice dels altres, però no dubto que, si tocant un botó es pogués eli­mi­nar la plu­ra­li­tat naci­o­nal, cul­tu­ral i lingüística exis­tent, no serien pocs en tots els par­tits els que el toca­rien, sense pen­sar-s’ho gaire i sense pene­dir-se’n gens, per des­em­pa­lle­gar-se d’aquesta inco­mo­di­tat. Poden tenir, dreta i esquerra, diferències sobre aspec­tes de política social o democràtica, però, per damunt d’aques­tes divergències, hi ha un aspecte supe­rior que els uneix: la inte­gri­tat ter­ri­to­rial de l’estat i la supe­ri­o­ri­tat legal, moral i cul­tu­ral de l’Espa­nya cas­te­llana sobre els ter­ri­to­ris que no en for­men part. El naci­o­na­lisme espa­nyol és un fac­tor de cohesió social i una coar­tada per al man­te­ni­ment del poder polític i econòmic de les elits de sem­pre.

No hi hagué ruptura

Aquesta Espa­nya naci­o­na­lista, la real, la que va de Vox al PSOE i, com a par­tit, en deixa fora el món de Pode­mos, té una com­pli­ci­tat no escrita, però exis­tent, que fa que, en les qüesti­ons d’estat, s’aju­din entre ells i com­par­tei­xin valors, prin­ci­pis i pri­o­ri­tats, i no sols a l’hora de sus­pen­dre l’auto­no­mia de Cata­lu­nya amb l’apli­cació del 155. Allò que s’ano­mena el règim del 78 n’és, de fet, una mos­tra magnífica. Als 44 anys de la mort del dic­ta­dor i, per tant, se suposa que als 44 de la fi del seu règim, mili­tars col­pis­tes con­ti­nuen donant nom a fun­da­ci­ons legals, car­rers, pla­ces, avin­gu­des, topònims, estàtues i títols nobi­li­a­ris, man­tin­guts, reno­vats i sos­tin­guts al marge de si, al govern d’Espa­nya, hi ha la dreta o l’esquerra. El mateix va ocórrer amb mili­tars, poli­cies, jut­ges i alts fun­ci­o­na­ris de l’estat que van fer el pas de la dic­ta­dura a la democràcia sense solució de con­tinuïtat i que van anar de ser­vir un règim dic­ta­to­rial i assassí a fer el mateix amb un règim democràtic, perquè en cap moment van dei­xar d’estar al ser­vei de l’Espa­nya una, única i uni­forme, lle­ial­tat con­si­de­rada pri­o­ritària en qual­se­vol con­text.

Vet aquí la diferència exis­tent entre rup­tura i reforma. A l’Estat espa­nyol, es va optar per la reforma del règim fran­quista per acce­dir a un sis­tema mul­ti­par­ti­dista, fins al punt que fou Franco qui en nomenà, per­so­nal­ment, el seu suc­ces­sor com a cap d’estat. Si la pri­mera ins­ti­tució fou de desig­nació fran­quista, no ha de fer gens estrany que els càrrecs infe­ri­ors con­ti­nu­es­sin en la seva comesa, a l’exèrcit, la poli­cia, la justícia i l’admi­nis­tració, tot i el canvi estètic de nom d’alguns orga­nis­mes, fins al punt que, avui, cone­guts tor­tu­ra­dors con­ti­nuen rebent pen­si­ons i dis­tin­ci­ons tot i haver-hi un govern soci­a­lista.

A Ale­ma­nya, Itàlia i Por­tu­gal, el que es produí fou un tren­ca­ment evi­dent amb el sis­tema dic­ta­to­rial exis­tent en cadas­cun d’aquests països (nazisme, fei­xisme, sala­za­risme) i això explica molt bé el perquè de la qua­li­tat democràtica de què dis­po­sen i la seva distància enorme amb la situ­ació espa­nyola. A diferència d’aquests països, aquí el fran­quisme no ha estat mai con­si­de­rat un delicte, ni ningú ha estat mai con­dem­nat pel fet de ser fran­quista. L’amnis­tia, pre­sen­tada com l’oblit i el perdó dels pre­te­sos delic­tes que els llui­ta­dors anti­fran­quis­tes havien comès durant la dic­ta­dura, en rea­li­tat era una mesura pen­sada per a ells, per a amnis­tiar els fran­quis­tes, perquè ningú, mai, no tingués la temp­tació de pas­sar comp­tes als que havien fet pos­si­ble els afu­se­lla­ments, la repressió, la presó, l’exili, les mul­tes, la per­se­cució, la pro­hi­bició dels drets democràtics més ele­men­tals o l’intent de geno­cidi cul­tu­ral. Ben mirat, aquests sí que van anar, per la via directa, de la llei a la llei. I encara dura la broma.