EL SANT JORDI: QUAN PERDEM LES COSES ES QUAN LES VALOREM

“El Sant Jordi dels joves ”
( GUILLEM FRONTERA )

Sovint és quan ens prenen les coses, que les valoram. Mentre fan part de la nostra vida, ho consideram d’allò més natural, com si amb el fet de néixer ja se’ns n’hagués concedit la propietat o l’usdefruit. Quan, per raons incontrolables, aquest dret és dissolt en els afers generals del món, el buit que ens deixa descriu la importància que tenia i que sovint no reconeixíem.

Ha passat enguany, aquest dijous, 23 d’abril, amb el Sant Jordi o Dia del Llibre, una celebració perfectament ritualitzada i ben encaixada a les nostres vides. És clar que el pas del temps se’ns endú, a alguns més que a altres, aquella frissança, el bullet de la festa, perquè n’hem passades de diferents colors: des de quan el Dia del Llibre era una cerimònia d’oposició política al règim feixista a través de la reivindicació de la cultura catalana fins a unes diades relativament depurades de continguts polítics. Els que escrivim una mica, reconeguem-ho, estam més pendents de Sant Jordi si ens hi jugam personalment alguna cosa. Si no, ens hi podem sentir vinculats a través d’amics i coneguts que posen en circulació alguna obra seva.
Enguany, hi ha especialment dues novel·les que segurament s’haurien imposat a tants d’altres títols: Reis del món, de Sebastià Alzamora, i Quan el cel embogeix, d’Antoni Vidal Ferrando: val a dir que un menú encapçalat per aquestes dues figures sagrades de la literatura catalana se’ns hauria promès ple de delícies. Segurament ens hauria obert les ganes de mirar, l’endemà, els diaris per comprovar que havien estat les més venudes. Sí, però també aquesta inquietud s’ha afeblit amb el temps, perquè l’experiència ens relativitza el valor d’aquests hit-parades.

De manera que, vist amb la distància que els anys et permeten, el desastre d’enguany l’hauríem pogut relativitzar. Però això hauria estat una canallada: no hi ha en joc la nostra simple vivència personal, també s’ha de pensar en la supervivència d’un gremi exemplar en la seva feina, els llibreters; també s’hi juguen la vida (o una part de la vida) els distribuïdors i els editors, sense els quals encara no sabríem posar collera als cavalls. És molta gent la que aquest dia pren aire per aguantar l’anyada.

Però encara hi ha una altra raó per la qual ens hem d’obligar tots a trobar encaix en el calendari d’enguany per a la cerimònia llibrera anual: els escriptors i les escriptores joves. Els vells hauríem de fer memòria i recuperar el significat que tenia la festa quan érem quatre perduts que havíem aconseguit publicar uns quants versos o la primera novel·la. Hauríem de recordar com ens excitava veure exposats els nostres primers llibres a les taules on també vivien per unes hores Ausiàs March o Josep Maria Llompart, Joan Sales, Proust, Espriu o Scott Fitzgerald. Aquí hi ha la gran raó del Sant Jordi: l’il·lusionat neguit de joves que han convertit en paraula impresa la seva experiència iniciàtica –ens diuen com ha començat el món quan els vells ja el crèiem ben arrodonit per l’erosió.
I és que el llibre, deixeu-vos de comèdies, és el gran pilar de l’aventura humana, és l’únic recipient que acabarà contenint, directament o indirecta, la cultura del món. Els joves ho saben millor que ningú, ho viuen amb una intensitat penetrant. La resta, hi estam en deute. Sense ells, el món es mustiaria, només ens serviria per posar pètals de roses entre les pàgines de llibres de destí insegur.

Informa:ARA.CAT (22-4-2020)

222 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: