EL SEGREST DE L’INDEPENDENTISME A MANS DE DIRIGENTS TOTALITARIS D’ESQUERRA

“El segrest de l’independentisme ”
“Afortunadament, cada dia són més els catalans que viuen al marge dels deliris totalitaris dels dirigents de les esquerres catalanes que s’anomenen independentistes”
( SANTIAGO ESPOT )

Corria l’any 1969 quan el Front Nacional de Catalunya patia una escissió que va donar pas a la fundació del PSAN. Allà moria la possibilitat de la continuïtat d’un independentisme liberal en el qual l’eix fonamental fos el nacionalisme català. A partir d’aquell moment l’independentisme va passar a ser gairebé unànimement un moviment d’esquerres. L’alliberament nacional havia d’anar lligat a l’alliberament de classe, i tot el que no fos això era considerat com una cosa reaccionaria que amagava foscos interessos. Encara recordo l’anècdota d’un industrial català (el vaig conèixer poc abans de la seva mort) quan m’explicava que, a finals dels anys setanta del segle passat, ell s’hagués fet independentista si no fos perquè semblava que havia d’abraçar alhora la causa del marxisme. Si avui l’independentisme pateix una forta divisió, és sobretot perquè “d’aquelles noces, venen aquests confits”.

El PSAN és encara avui la pedrera ideològica d’on es nodreix la gran majoria dels capitostos d’ERC o la CUP. No és pas casualitat la llarga llista de noms destacats de l’independentisme els quals van tenir un lligam amb aquelles sigles nascudes amb l’objectiu de vincular la causa de la creació d’un estat català a les lluites obreres i socials de l’època. Però tot el que ha seguit després per part d’aquest corrent, ha estat voler associar la discrepància sobre els seus postulats al feixisme o la xenofòbia. Han implantat un totalitarisme ideològic. És la dictadura del “bonisme” que es caracteritza, sobretot, per la seva fòbia antiliberal.

El darrer exemple l’hem tingut amb la polèmica reunió de diversos partits independentistes on va assistir el vicepresident del parlament de Catalunya. Era un encontre on no es va demanar si volíem una Catalunya independent de dretes, d’esquerres, pintada de verd o de blau cel. Allà hi érem gent unida només per una causa: la llibertat de la nació. És el que haurien de fer sempre els pobles que se senten prou adults per a governar-se ells mateixos. Ho som?

Malauradament, alguns dels nostres conceben la causa de Catalunya de forma monopolística, que és precisament una de les conseqüències més nefastes del capitalisme que diuen combatre. Quan alguna cosa s’escapa del seu control, el penalitzen amb la calúmnia gratuïta i forassenyada. Criminalitzen la discrepància amb la mateixa mentalitat dels guardians d’un gulag. La sort és que els seus postulats cada vegada més s’allunyen de la veritable realitat de la nostra gent.

A aquests segrestadors de l’independentisme no els importa que puguem aparèixer internacionalment com un moviment sectari i tronat que només cerca aliats a Cuba o Veneçuela. En realitat, el seu esquerranisme no és res més que un xantatge emocional per mantenir els privilegis, les pagues i les poltrones de la immensa maquinària burocràtica i institucional que han creat. Per mantenir-la faran tots els papers de l’auca, i als independentistes i nacionalistes que entronquem amb el pensament i la concepció d’aquells patriotes catalans d’Estat Català o Nosaltres Sols ens titllaran de feixistes o de qualsevol cosa. Afortunadament, cada dia són més els catalans que viuen al marge dels deliris totalitaris dels dirigents de les esquerres catalanes que s’anomenen independentistes.
Informa:ELMON.CAT (9-12-2020)

96 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: