EL SENTIT D’ANAR A VOTAR: ÉS L’HORA DE L’EXTREMA DRETA

“El sentit d’anar a votar”.
(JORDI BARBETA )
En el curs dels temps, la humanitat sol anar en endavant. En general, la gent viu millor ara que fa un segle i fa un segle vivia millor que en fa dos. De vegades però, la humanitat viu moments de retrocés que la fan trontollar. Després dels feliços vint, del segle passat, van venir els tràgics anys 30, i algunes coses que van passar llavors tornen a passar ara. Des de la crisi del 2008 les desigualtats han continuat creixent de manera sostinguda sobretot pels salaris baixos, però mentre els preus es mantenien estables la desgràcia afectava sobretot a la gent més pobra i més vulnerable i, per tant, passava més inadvertida, perquè als desgraciats només els fan cas algunes organitzacions filantròpiques que, sense proposar-s’ho, fan de dic de contenció. Ara, però, amb els salaris baixos definitivament normalitzats s’han disparat els preus i la gent corrent, els transportistes, els obrers industrials, els pagesos, els funcionaris i els jubilats s’han mobilitzat per protestar contra el seu empobriment. I tot apunta que la causa no ha fet més que començar i pot acabar com el rosari de l’aurora o fins i tot molt pitjor.

No hi ha res que es pugui descartar en temps tan incerts, però els senyals són estremidors. A Espanya, per exemple, tot seguit de la crisi del 2008, l’any 2011, encara amb president socialista a la Moncloa, va sorgir el moviment dels Indignats, una protesta prou espontània motivada per l’empobriment de la classe mitjana i que denunciava políticament la manca d’expectatives de canvi. Ara també molta gent ha sortit a protestar, però amb la diferència que qui ha començat a liderar la reacció no han estat els indignats progressistes (que ara comparteixen govern amb el PSOE) sinó que ha estat un sindicat de transportistes, minoritari i d’extrema dreta qui ha mobilitzat la insatisfacció. Els sindicats convencionals, CC. OO. i UGT, potser per no incomodar el Govern més progressista de la història, han demostrat una manca de sintonia amb la gent del carrer i finalment no han tingut més remei que actuar a remolc dels que en altres èpoques diríem els seus adversaris de classe. És l’extrema dreta qui capitalitza el descontentament popular i arrossega la resta per incompareixença de les forces democràtiques que han estat incapaces d’oferir noves expectatives de canvi.

A diferència de les protestes dels Indignats de fa una dècada, ara l’extrema dreta lidera les protestes a Europa i als Estats Units, per incompareixença de les forces democràtiques que han estat incapaces d’oferir expectatives de canvi

Aquest és un fenomen que s’està expandint arreu d’Europa i als Estats Units. Les protestes al carrer són per motius tan diversos, econòmics però també contra les restriccions i les imposicions de la pandèmia. Està passant a França, a Bèlgica, a Àustria, a Itàlia, al Regne Unit i als Estats Units els partidaris de Donald Trump continuen al peu del canó. Als anys 30 de segle passat, l’escalada de la inflació va adobar el terreny per l’ascens de les forces antidemocràtiques. Ara encara no hem arribat a aquells nivells, però l’alça dels preus ja ha superat el 7% i de moment no s’albira cap aturador. Als Estats Units la Reserva Federal ja ha pujat el tipus d’interès, iniciativa que més tard o més aviat prendrà el Banc Central Europeu. De fet, alguns bancs ja han apujat el preu de les hipoteques, la qual cosa vol dir que ens empobrirem encara més. La guerra d’Ucraïna, a més de suposar una tragèdia humanitària que crèiem impensable a l’Europa del segle XXI, implica un retrocés de la història a situacions que teníem per superades. No és només que falli o s’encareixi el subministrament de gas i de matèries primeres. És que torna a haver-hi el pretext pel rearmament. Quan pensàvem que organitzacions com l’OTAN havien perdut la seva raó de ser, ara sembla que siguin imprescindibles. Fa temps que els Estats Units reclama als països de la Unió Europea una major contribució a la despesa militar i el dilema europeu se situa entre afegir recursos a l’OTAN o crear el seu propi exèrcit de dissuasió. En tots els casos, els governs se sentiran legitimats per augmentar la despesa militar en perjudici de la despesa social.

I aquestes primeres sotragades del que podem començar a considerar com la crisi del 22 estan afectant els fonaments del sistema democràtic. Sense anar més lluny, a Espanya s’ha disparat el preu de l’energia, el govern de l’Estat assegura que ho vol neutralitzar, però la sensació és que no pot. Que no depèn d’ell. Que les seves actuacions venen predeterminades per poders superiors desconeguts que imposen la seva llei contra la voluntat democràticament expressada dels ciutadans. I per això guanya terreny el discurs antipolític de l’extrema dreta. En un altre escenari, fins fa molt poc la Unió Europea es mostrava exigent davant Polònia i Hongria per la deriva antidemocràtica dels seus governs. Ara d’això ja no se’n parla, perquè el paper de Polònia resulta fonamental per gestionar el drama dels refugiats procedents d’Ucraïna. Fins i tot els Estats Units tornen a parlar amb Veneçuela i Iran, fins fa poc països declarats enemics, per compensar l’aturada d’importacions del petroli rus. Tots els compromisos per descarbonitzar l’economia mundial i lluitar contra l’escalfament global han quedat relegats. Un exemple paradigmàtic que els principis i els valors ja no compten ha estat la traïció espanyola al poble sahrauí. El Govern espanyol, el govern més progressista de la història, s’ha sotmès al xantatge d’un campió en la vulneració dels drets humans com és el rei del Marroc, i ho ha fet saltant-se les resolucions de les Nacions Unides, la legalitat internacional i el seu propi programa electoral…

Davant de totes aquestes derives antidemocràtiques resulta fins a cert punt prou lògic que molta gent es pregunti quin sentit té anar a votar. A conseqüència de la crisi del 2008 van caure governs arreu d’Europa. És difícil que ara no torni a passar i les opcions seran entre els que no resolen res i els que pretenen emmerdar-ho tot encara més.
Informa:ELNACIONAL.CAT (27-3-2022)

177 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: