“El suplicatori, amenaça o oportunitat per a l’exili? ”

Avui se celebra la primera sessió del procediment a través del qual el Parlament Europeu haurà de votar si retira o no la immunitat als eurodiputats a l’exili: el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí, tots tres de Junts per Catalunya.

( MANUEL LILLO )
La pandèmia ha endarrerit moltes qüestions de l’agenda política. Una d’aquestes és el procediment sobre el suplicatori contra Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, tres eurodiputats catalans a l’exili que compten amb la immunitat que els correspon com a electes. L’objectiu del Tribunal Suprem, qui demana la retirada d’aquesta immunitat, és que es puga reactivar la persecució judicial que fins ara han patit tots tres. Amb els càrrecs d’eurodiputats, cap d’ells no pot ser detingut a Europa, a excepció de delicte flagrant, i és per això que tots tres viatgen lliures per la Unió. Exceptuant l’Estat espanyol, on tot fa pensar que els jutges no respectarien la seua condició d’electes. És aquest el motiu pel qual cap d’ells no ha creuat mai la frontera que separa l’Estat francès de l’espanyol.

El del suplicatori és un tràmit llarg. De fet, la defensa dels implicats no té cap previsió sobre la data en què podria finalitzar aquest procés. Menys encara quan la pandèmia encara està distorsionant els tempos l’agenda política. Avui, els tres eurodiputats hauran d’exposar els motius de la seua defensa en una sessió en què cadascú intervindrà durant vint minuts de manera individual. Tot seguit seran interrogats pels membres de la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu, integrada per 25 eurodiputats i encarregada de gestionar el procediment. Acabada la sessió, el ponent traslladarà a aquests eurodiputats de la Comissió esmentada una proposta a debatre sobre l’anul·lació o no de la immunitat. Finalment, setmanes després que s’aprove la ponència de la comissió, la decisió quedarà en mans del Parlament Europeu, que l’haurà d’acceptar o rebutjar a través d’una votació en sessió plenària.

El suplicatori és un tràmit encomanat pel Tribunal Suprem espanyol, que fa la petició de retirar la immunitat als tres eurodiputats esmentats. El ponent de la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu és qui aprova o rebutja admetre a tràmit la petició, i en aquest cas és un eurodiputat ultradretà, el búlgar Angel Dzhambazki. Nascut a Sofia el 1979, és membre del Moviment Nacional Búlgar, que actualment governa el país en qualitat de soci amb el partit centre-dretà del país. Dzhambazki, amb el seu partit, està integrat en el grup europeu dels Conservadors, que acull també Vox. El fet que ell siga ponent obeeix a una qüestió rotatòria, però hi ha qui assenyala l’evident manca de parcialitat del búlgar en aquest procés. Dzhambazki, a més a més, és famós pels seus discursos racistes i homòfobs.
Subscripció al butlletí

El búlgar serà l’encarregat de redactar la proposta sobre llevar o no la immunitat que posteriorment s’haurà de votar a l’eurocambra. El seu posicionament sembla previsible. També ho sembla el d’Adrián Vázquez, eurodiputat de Ciutadans que presideix la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu, encarregada de gestionar el tràmit del suplicatori. Dedicat a l’agenda internacional del partit taronja, Vázquez ja va treballar a l’eurocambra com a cap de gabinet de l’eurodiputat d’UPyD Fernando Maura, besnét de l’històric polític mallorquí, el conservador Antoni Maura (1853-1925). Segons les defenses dels electes a l’exili, el fet que aquests dos eurodiputats desenvolupen les tasques esmentades en el suplicatori podria afectar la imparcialitat del procés.

Una afectació que els tribunals europeus podrien tindre en compte. Així ho intentarà l’equip de defensa dels eurodiputats a l’exili en cas que se’ls retire la immunitat. Si el resultat del suplicatori és aquest, els advocats presentaran recurs davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea , amb seu a Luxemburg; i també davant el Tribunal d’Apel·lació de Bèlgica, que recentment va rebutjar l’extradició del conseller Lluís Puig. Posteriorment, si aquests tribunals determinaren que una possible retirada de la immunitat no s’ajusta a dret, les conseqüències, incertes, serien estrictament polítiques contra el Parlament Europeu.

Els eurodiputats que votaran la retirada o el manteniment de la immunitat es trobaran amb criteris judicials dispars. D’una banda, el Tribunal Suprem espanyol va condemnar per sedició –i en alguns casos també per malversació– els líders independentistes catalans que van poder ser jutjats. De l’altra, el tribunal belga d’Apel·lació va denegar l’extradició del conseller Lluís Puig i el d’Schleswig-Holstein va fer el mateix amb el president Puigdemont, reclamat pel Suprem per presumptes delictes de rebel·lió i sedició. També hi ha els informes elaborats per Nacions Unides que han demanat reiteradament la llibertat dels presos polítics. Al seu torn, les defenses també recorden una qüestió molt destacable, i és que el tribunal belga d’Apel·lació va considerar que «el tribunal competent per conèixer les denúncies contra Lluís Puig és el que està determinat pel lloc del delicte i que, per tant, el Tribunal Suprem», qui reclamava l’extradició del conseller a l’exili, «manca de la competència necessària» en aquest sentit. De fet, el tribunal belga cita l’argument que va donar en aquesta direcció Nacions Unides, que «va observar que el dret [de Lluís Puig] a ser jutjat per un tribunal independent i competent va ser violat pel fet que, en contra de la llei vigent, van ser processats davant un tribunal situat en una altra part del país quan, segons la llei, haurien d’haver estat processats davant un tribunal situat a Catalunya, on suposadament es van cometre els delictes». Els tres eurodiputats posaran de manifest aquest aspecte per defensar-se durant el suplicatori.

Siga com siga, el tràmit del suplicatori pot servir per fer caure la immunitat dels tres eurodiputats electes, que es trobarien en la mateixa situació que el conseller a l’exili Lluís Puig, sobre qui la justícia belga ha denegat l’extradició. Alhora, podria servir, també, per evidenciar encara més la politització que condiciona aquesta persecució judicial. Si més no, així ho veuen les defenses dels eurodiputats a l’exili, que poden perdre la immunitat, però no la condició d’electes al Parlament Europeu. I és que, tal com es pot llegir a la pàgina oficial del Parlament Europeu, «la immunitat parlamentària no és un privilegi personal dels eurodiputats, sinó que garanteix que un parlamentari puga exercir amb llibertat el seu mandat sense ser víctima d’una persecució política i arbitrària».

Si bé la majoria política de l’eurocambra fa pensar que la immunitat serà retirada als eurodiputats de JxCat, hi ha tres precedents que els fa ser optimistes de cara a una actuació posterior dels tribunals si s’arriba a aquest escenari. Un, que alguns tribunals europeus ja han denegat les extradicions d’alguns polítics catalans a l’exili. El cas del conseller Lluís Puig és el més clar, més encara quan la Fiscalia belga va desistir de portar el cas al Tribunal de Cassació, l’última instància judicial al país, després que el d’Apel·lació en denegara l’extradició. Un segon aspecte a tindre en compte és el del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que va dir clarament que Oriol Junqueras hauria d’haver pogut exercir com a eurodiputat, malgrat estar empresonat –va ser elegit quan encara no estava condemnat–, i va evidenciar que la justícia espanyola no va actuar com calia. El tercer precedent és el fet que el delicte de sedició, pel quan val ser condemnats els impulsors de l’1 d’octubre que no van marxar a l’exili, no existeix en molts dels estats membres de la Unió Europea. Una anomalia que els tres eurodiputats catalans posaran també sobre la taula.

Informa:ELTEMPS.CAT (14-1-2021)