EL TALL DE LA MERIDIANA RESISTEIX MALGRAT TOTS ELS ENTREBANCS

Un deix blavós i intermitent es reflecteix als aparadors de la Meridiana. Set furgonetes de la Brimo vigilen els passos de vianants de davant l’estació de Sant Andreu Arenal. Cascs i porres per a protegir els rectangles blancs de l’asfalt. Encara no són les vuit del vespre i els cotxes circulen amb normalitat. ‘Llibertat presos polítics’, se sent. Els crits guanyen intensitat. Unes dues-centes persones caminen per la vorera des del monument que commemora les víctimes de l’atemptat d’Hipercor.

SĂłn el tall de la Meridiana. El temps, la repressiĂł i la desorientaciĂł polĂ­tica han diluĂŻt la resta de protestes contra la sentĂšncia, perĂČ el tall resisteix desprĂ©s de gairebĂ© cinquanta dies. AquĂ­ no hi ha sigles ni adscripcions polĂ­tiques. Els veĂŻns s’organitzen i decideixen sobre el tall en assemblea (els podeu seguir a Telegram). Tant hi fa si ets Antonio Baños o qualsevol altra cara pĂșblica. Tots els cossos tenen la mateixa utilitat: blocar la circulaciĂł.

—Quù voleu aconseguir?
—No som aquĂ­ per demostrar res. Volem la llibertat dels presos polĂ­tics i que es reconegui que Catalunya tĂ© dret d’autodeterminar-se.
—I si la resposta Ă©s que no?
—Doncs

—El tall durarà tretze anys?
—No som idiotes. Nosaltres tenim molt clar per quĂš ho fem, perĂČ sabem que tot acaba depenent dels polĂ­tics. Els mateixos que ens envien la Brimo.

Les vuit en punt. El semĂ for de vianants es posa verd i la multitud travessa lentament. Els manifestants conversen, riuen, criden proclames
 Alguns conductors s’exasperen, uns altres toquen el clĂ xon en solidaritat. ‘De moment no la tallarem –diu un dels manifestants mĂ©s veterans–. Anirem passant-hi a poc a poc. Allargarem al mĂ xim el temps. Tenim els Mossos molt a sobre. Des del desallotjament de l’acampada de la plaça de la Universitat que estan molt tensos.’

Els antiavalots sĂłn fora les furgonetes empunyant les porres. La pressiĂł policĂ­aca ha obligat els manifestants a reinventar-se. A mĂ©s de tallar la confluĂšncia de la Meridiana amb el passeig de Fabra i Puig, han fet altres accions a l’avinguda per distreure i dispersar els agents. Dissabte passat, per exemple, van aconseguir d’atrapar una furgoneta de la Brimo que circulava en sentit contrari. ‘Si ens han de reprimir, com a mĂ­nim que es guanyin el sou’, exclama un senyor gran.

La protesta Ă©s absolutament pacĂ­fica. Gent gran, nens petits, gossos
 Tothom tĂ© un lloc al tall. Tanmateix, quatre sots de grava sobre l’asfalt recorden que no totes les nits han estat tranquil·les. Els Mossos han carregat unes quantes vegades i han fet diverses detencions, les mĂ©s recents tambĂ© dissabte, quan els antiavalots van arrestar un manifestant i un sanitari.

‘AixĂČ no Ă©s Urquinaona. Nosaltres fem el tall i a les deu de la nit ens n’anem. No volem problemes, nomĂ©s volem expressar el nostre malestar amb la sentĂšncia i la repressiĂł. PerĂČ la policia ve amb un altre xip. NomĂ©s hi ha disturbis quan hi ha antidisturbis’, diu un veĂ­ de Fabra i Puig.

Passen els minuts i les voreres s’omplen de gent. MĂ©s de cinc-centes persones participen en la protesta. Quan el semĂ for Ă©s verd, el temps es dilata i la gent camina a cĂ mera lenta. Alguns conductors i motoristes –els que baixen de la moto i l’arrosseguen poden passar– intenten superar el tall a cop d’accelerador, insults i amenaces. ‘Multa, multa, multa’, criden els manifestants, que ja estan avesats a les temptatives d’atropellament.

Els agents de la GuĂ rdia Urbana s’amaguen rere la Brimo, tampoc no desvien el trĂ nsit malgrat que la protesta no para de crĂ©ixer. Un motorista puja a la vorera i accelera. La moto passa a tot gas pel mig de la terrassa d’una cafeteria i desapareix sota la llum esgrogueĂŻda de Fabra i Puig. ‘PerĂČ foteu alguna cosa’, li retreu una manifestant a un agent. No hi ha resposta. ‘A nosaltres ens amenacen amb la llei mordassa i multes estratosfĂšriques, perĂČ els que van sobre rodes queden tots impunes’, lamenta.

A les nou de la nit, una desena d’antiavalots es dirigeix cap al tall. Els manifestants reculen, perĂČ de seguida queda clar que no Ă©s una cĂ rrega. ‘No pot ser veritat’, comenta un jove entre riures. Els agents recullen de l’asfalt una filera de recipients buits: ampolles d’aigua, tetrabrics de llet i llaunes de cervesa. ‘Ja no ens deixen ni fer la kaleborratxa‘, diu el mateix noi. Els agents acaben obligant un manifestant a recollir el material. DesprĂ©s tornen cap a les furgonetes entre crits de ‘vergonya em faria ser policia’.

MĂ©s tard, les furgonetes se situen gairebĂ© sobre els passos de vianants. Desenes de manifestants s’asseuen sobre l’asfalt, perĂČ s’aixequen quan els antiavalots s’hi acosten. El tall es converteix en un estira-i-arronsa que s’allarga fins vora les deu de la nit. ‘Hem de ser com gotes d’aigua i escolar-nos entre els seus dits’, diu una senyora gran. Llavors els agents decideixen d’acordonar els passos de vianants que travessen la Meridiana. Els semĂ fors es posen verds perĂČ no passa ningĂș. La imatge Ă©s surrealista.

Alguns vianants, aliens a la situaciĂł, intenten travessar i topen amb els uniformes negres i els ulls desafiants rere les viseres. ‘Per aquĂ­ no podeu passar. Aneu mĂ©s avall a buscar un altre pas’, diuen els agents. La majoria de vianants acaten les ordres sense rondinar, perĂČ un veĂ­ de Sant Andreu s’enerva per la volta que li fan fer. ‘Busqueu-vos una feina digna i deixeu-nos en pau, desgraciats’, crida.

A les deu de la nit, tal com era previst, els manifestants desapareixen pels carrers de la rodalia de la Meridiana. ‘Quedar-se Ă©s alimentar les bĂšsties que ens volen fora’, diu un veterĂ . Els antiavalots es troben protegint els passos de vianants de les ombres de la nit. ‘S’ha acabat, marxem’, se sent per la rĂ dio. Els cordons es desfan i els antiavalots tornen a les furgonetes. Tres hores desprĂ©s, les sirenes s’apaguen.

Alguns manifestants aprofiten l’avinentesa per sopar abans de tornar a casa. Un dels locals mĂ©s concorreguts Ă©s el Sultan Sofrasi, un restaurant turc que capta els comensals amb l’olor de la seva graella. Sobre el foc es rosteixen peces grosses de carn i verdura. El propietari Ă©s nadiu d’Amed, la capital del Kurdistan Septentrional. ‘Els primers dies del tall venia molta gent. Ara amb el fred costa molt mĂ©s que entrin. Jo no m’hi vull ficar, en polĂ­tica, perĂČ tothom tĂ© dret de fer allĂČ que creu’, diu amb un somriure.
Informa:VILAWEB.CAT (28-11-2019)

300 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: