EL TC, AL SERVEI D’UN PLA PER TOMBAR EL GOVERN DE FORMA INDIRECTE

“Embolica que fa fort”
( JOAN J. QUERALT )
Joan J. Queralt
La sentència del Tribunal Constitucional que tomba parcialment el primer estat d’alarma —s’esperen més resolucions a recursos de la dreta franquista— és tècnicament inassumible en un estat democràtic. És, al mateix temps, una resolució políticament esbiaixada al servei d’un pla partidista consistent a tombar el govern per vies indirectes.

El primer que xoca és per què s’ha admès a tràmit el recurs. Una institució secular, cosa que qualsevol jurista per superficial que sigui la seva formació coneix, és aquella en què ningú pot anar contra els seus propis actes. Si un subjecte accepta, signa, subscriu, sense amenaça ni coacció, amb plena capacitat de formar el seu consentiment i adopta una determinació concreta, després, per un mínim principi de seguretat jurídica, fins i tot de la seriositat necessària per al funcionament social, no pot desdir-se i anar contra els seus propis actes, impugnant-los davant els tribunals. És una regla de pur sentit comú.

Doncs bé, el Tribunal Constitucional tira pel dret i, saltant-se aquesta norma bàsica, va acceptar el recurs a tràmit. Lògicament, si amb aquestes condicions el va admetre a tràmit, és perquè, d’una manera o altra, estimarà en tot o en part la reclamació del partit franquista.

La idea era clara: pertorbar il·legítimament l’actuació del govern i de totes les altres administracions en la lluita contra la pandèmia i erosionar el sistema tant com fos possible. Certament, la sentència versa sobre una norma, la que acorda l’estat d’alarma i ratificada pel Congrés de Diputats, que ja no està en vigor. Segons el TC, resulta legítim per la seva part entrar a valorar la constitucionalitat d’una norma que ja no està en vigor. És un tema discutible sobre el qual no hi ha unitat ni doctrinal ni jurisprudencial, però això ara és irrellevant.

Cap altre tribunal constitucional a Europa ha tombat les normes excepcionals dictades per les seves autoritats en matèria del confinament derivat de la covid-19

Del que es tracta en aquesta sentència és marcar el full de ruta pro futuro, fent servir un fet concret per a altres fets hipotètics. Això no és una tasca de depuració de l’ordenament jurídic, sinó marcar una línia d’actuació governamental, és a dir, fixar el camí de determinades polítiques públiques, aquí les de salut pública davant una epidèmia.

Recordem dos punts gens discutibles. El primer, cap altre tribunal constitucional a Europa ha tombat les normes excepcionals dictades per les seves autoritats en matèria del confinament derivat de la covid-19. El segon, des de l’inici dels temps, el remei contra les epidèmies és el confinament de la població. Mentre no hi hagi un medicament (curatiu o preventiu com la vacuna) no hi ha cap altra solució. A diferència d’altres temps en què les classes acabalades tenien més facilitats en fer més dolç el confinament, en un sistema democràtic la igualtat imposa. D’aquí les sancions als espavilats que han volgut fer de la seva segona residència existent o creada ad hoc un motiu per saltar-se el confinament.

Aquesta necessitat de salut pública la reconeix la sentència i per això diu reiteradament que l’estat d’alarma es jutja no pel seu pressupost habilitador —que és indiscutible: la covid—, sinó per les seves conseqüències. És un disbarat —i no el més important—. El primer que fa l’operador jurídic, davant de qualsevol adopció d’una normativa, és verificar si aquesta es justifica pel pressupost que es diu que la motiva.

Superat aquest filtre, en veurem les conseqüències. La conseqüència, segons el TC, és la vulneració de l’article 19 de la Constitució. Per això, fins i tot tirant de diccionari, distingeix entre limitació i suspensió dels drets fonamentals. Els diccionaris en dret tenen una funció instrumental diferent de la lingüística, com es va haver de recordar al pretensiós senador constituent per designació reial, l’acadèmic Cela.

La distinció entre limitació i suspensió d’un dret és pur artifici retòric. Quan detenen algú en comissaria, la seva llibertat està limitada o suspensa? O restringida? Restricció també és un terme que empra la sentència del Tribunal Constitucional. La qüestió és que aquest TC és incapaç tècnicament, cosa que els tribunals dels primers anys feien amb absoluta normalitat i coneixement de causa, de categoritzar, analitzar i jerarquitzar els drets en funció de les seves manifestacions (sempre polièdriques i dinàmiques) i del seu contingut essencial, tema de terminologia expressament constitucional, però certament no fàcil de copsar.

Els romans distingien entre retòrics i juristes. Els primers feien servir qualsevol artifici argumentatiu o lingüístic per guanyar el plet; els segons volien arribar al fons de la cosa, a la veritat. Sense cap mena de dubte, l’actual TC —i alguns dels seus predecessors— serien considerats com a retòrics i no de primer nivell.

Així, damunt un escandalós biaix partidista i una insubstancialitat tècnica on les giragonses constitueixen el tret propi dels seus, en aparença, raonaments jurídics, s’ha edificat aquesta lamentable sentència. Que ha donat de si una resolució interpretativa absolutament inescrutable o, com diria un clàssic, ha donat lloc a una endevineta embolcallada en un misteri dins d’un enigma.

L’aplicació d’aquesta sentència interpretativa —que la doctrina denomina, amb raó, manipulativa— donarà una feina desbordant a les administracions i als tribunals en matèria de revisió de sancions de tota mena, que farà destinar personal, mitjans i temps a foteses capricioses, per fer reviure, sense raó, situacions ja esgotades.

Però el que es tractava ja s’ha aconseguit: crear el caos tot entorpint la tasca de les administracions en un moment tan delicat, ni més ni menys que el d’una pandèmia com l’actual. Embolica, doncs, que fa fort.
Informa:ELNACIONAL.CAT (24-VII-2021)

98 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: