EL TC PREPARA LES SENTÈNCIES SOBRE EL 155 I LA SUPRESSIÓ DE L’AUTONOMIA

El Tribunal Constitucional (TC) està treballant intensament en ­dues sentències d’especial rellevància que es dictaran després de les eleccions europees. La primera és la relativa a l’aplicació del 155 i la suspensió de l’autonomia de Ca­talunya després del referèndum de l’1- O i la declaració unilateral d’independència ( DUI). I la segona es refereix al recurs d’empara ­presentada per l’ exvicepresident Oriol Junqueras contra la seva ­situació de presó provisional. Aquesta impugnació ha generat un gran debat al Constitucional perquè planteja una important qüestió de fons, relativa a la proce­dència o no d’establir límits específics per a la presó provisional dels representants polítics.

Pel que fa a l’aplicació del 155 a Catalunya, el TC ha de resoldre els recursos que van presentar el Parlament i Podem. Formalment, per tant, hi haurà dues sentències, ­però en el fons seran la mateixa, perquè compartiran argumen­tació. Està garantit que les dues ­decisions s’assemblaran com dues gotes d’aigua, perquè existeix coordinació entre els respectius ­ponents, és a dir, entre els redactors de les resolucions. Es tracta de la vicepresidenta del TC, Encarna Roca, a qui va correspondre el ­recurs presentat per Podem, i del magistrat Pedro González Tre­vijano, a qui li van atribuir el que va plantejar el Parlament.

Al si del Constitucional no es té cap dubte que les sentències que es dictin avalaran plenament l’aplicació del 155 i la suspensió de les institucions catalanes per part del Govern central, una vegada rebuda la corresponent autorització del Senat, després de l’1- O i la DUI. L’argument principal serà precisament l’existència d’un referèndum d’autodeterminació que va tenir lloc malgrat que hi havia una ­prohibició expressa per part del mateix TC, al qual va seguir l’aprovació d’una declaració unilateral d’independència, fet que porta a la conclusió que es va posar en risc
la continuïtat del sistema polític en el seu conjunt. És a dir, que sí que es van donar les circumstàn­cies constitucionalment previstes i d’especial gravetat per justificar la suspensió de l’autonomia.

 

LA DISSOLUCIÓ DEL PARLAMENT

Tot i això, el punt que pot ser més conflictiu és el que es refereix a la dissolució del Parlament. Els recursos qüestionen de manera ­especial que l’aplicació del 155 suposés no només la destitució del Govern sinó també el final de les activitats de la Cambra catalana fins a l’inici de la següent legisla­tura. Caldrà veure si s’aconsegueix la unanimitat al Constitucional ­sobre aquest extrem concret, però probablement serà que sí, perquè el criteri que s’ha obert pas és que el Parlament va intervenir activament, amb especial prota­gonisme, en el procés sobiranista i l’aprovació de les lleis que el van ­facilitar.

Sigui quina sigui la solució que se li doni a aquest extrem, el Constitucional es proposa d’introduir en la resolució dels recursos una doctrina general que serveixi per a eventuals situacions futures en què el Govern central pugui mirar de posar novament en marxa el mecanisme del 155 i suspendre la tasca d’institucions autonòmiques. Encara no s’ha entrat en la redacció definitiva d’aquest apartat, ­però hi ha la voluntat d’establir doctrina sobre els límits de l’esmentat article. Un primer esborrany de sentència s’està revisant per eliminar-ne determinades referències històriques i centrar-se més en la interpretació de les pròpies previsions constitucionals, per establir l’esmentada doctrina sobre un article que abans de l’1- O no s’havia aplicat mai.

En línies generals, el criteri majoritari al TC és que l’Executiu central no ha de tenir les mans absolutament lliures per impulsar l’aplicació del 155, sinó que l’activació d’aquest mecanisme ha de dependre de la concreta gravetat dels fets que puguin motivar-lo. En definitiva, es tracta d’evitar que l’esmentat article de la Constitució es pugui utilitzar com a espantall o amenaça permanent davant qualsevol episodi de tensió territorial de certa intensitat.

 

ELS LÍMITS DELS POLÍTICS

 

Al seu torn, el recurs de Junqueras ha suscitat especial debat al Constitucional perquè planteja una important qüestió de fons, relativa a la procedència o no d’establir límits específics per a la presó provisional dels representants polítics. Els qui argumenten que hi ha d’haver aquestes limitacions es basen en la necessitat de no coartar el dret de representació política per mitjà de situacions en què un parlamentari pugui estar un període més o menys llarg a la presó sense que l’hagin jutjat i, per tant, sense que l’hagin condemnat.

El criteri majoritari al TC és que el dret de representació política ha de ser compatible amb l’existència de les mesures cautelars que permeten assegurar la subjecció de qualsevol acusat al tribunal que l’ha de jutjar. És poc probable, en suma, que s’apliqui al cas de Junqueras la doctrina feta servir pel Tribunal Europeu de Drets Humans ( TEDH) quan va resoldre el recurs del diputat kurd Selahattin Demirtas. El Suprem ja va rebutjar tot paral·lelisme entre tots dos casos i qualsevol comparació entre la causa que s’ha seguit a Espanya i la que va instruir la justícia turca, amb l’argument que en la causa per l’1- O s’han justificat plenament les mesures cautelars. La Sala Penal també va subratllar que no hi ha hagut persecució ideològica, com ho prova el fet que les forces independentistes continuen tenint responsabilitats de govern a Catalunya.

252 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: