EL TRAUMA DEL TRACTAT DELS PIRINEUS RESSONA EN LA CIMERA HISPANO-FRANCESA

El trauma del Tractat dels Pirineus ressona en la cimera hispano-francesa.
L’acord que va mutilar Catalunya, part de l’imaginari independentista que reneix amb la reunió de dijous entre Sánchez i Macron a Barcelona.
(QUICO SALLÉS )
Un cop convocada la cimera del pròxim 19 de gener a Barcelona, entre el president espanyol, Pedro Sánchez, i el president francès, Emmanuel Macron, bona part de l’independentisme va aixecar les orelles. Per exemple, el cap de l’oficina del president a l’exili, Josep Lluís Alay, que és historiador, va proposar la mobilització davant el que va qualificar “d’enèsima versió” del Tractat dels Pirineus. És a dir, l’acord entre la monarquia hispànica i la monarquia francesa del 7 de novembre del 1659, que va amputar del Principat el que es coneix com a Catalunya Nord. Un fet històric que va costar molts anys de pair i que, segons els historiadors consultats per El Món, és una escletxa entre les dues Catalunya que es va acabar d’aprofundir arran de la Segona Guerra Mundial i, sobretot, durant la llarga etapa del franquisme.

Experts en la matèria com Òscar Jané, vicedegà d’Afers Acadèmics de la Falcutat de Filosofia i Lletres, que va prologar l’única versió en català del tractat, i els catedràtics d’història moderna Agustí Alcoverro i Àngels Casals, coincideixen a qualificar el document com a clau en la història, però no només respecte a Catalunya, sinó pel que va suposar per a Europa i el canvi d’hegemonia que va significar.

El Tractat dels Pirineus també va significar l’existència del que es podria entendre com un primer exili català, i l’acceleració del procés de descatalanització del Rosselló, el Capcir, el Conflent i la part de la Cerdanya actualment sota administració francesa. Un acord que persisteix, amb més o menys força, com un dels traumes fonamentals de l’imaginari col·lectiu del sobiranisme en el marc de la nació plena. D’aquí que emergeixi en una cimera que busca escenificar el que la Moncloa ha batejat com a “fi del Procés”, que ha esperonat de nou i inesperadament la malmesa unitat independentista.

El simbolisme del Tractat dels Pirineus
El simbolisme del Tractat dels Pirineus encara persisteix en bona part de la memòria col·lectiva del sobiranisme. Cada any, pels volts del 7 de novembre, data de la signatura, Perpinyà acull una manifestació amb què es reclama l’abolició del Tractat. Fa uns anys, alguns sectors de l’activisme polític van intentar encetar una campanya per declarar fins i tot la il·legalitat del pacte a través d’instàncies internacionals. El simbolisme d’aquell acord ha aparegut de nou en la cimera del 19 de gener.

Alay, en declaracions a El Món, fa la similitud en el sentit que els dos estats dominants celebren un acord en “terra conquerida i pacificada”. Els historiadors Jané, Alcoverro i Casals, però, contextualitzen el pacte com un tractat europeu del qual Catalunya va ser víctima. Tots tres coincideixen a descriure aquell acord com a part de “l’imaginari” del col·lectiu nacional, però lluny del que es pugui relacionar amb la cimera del 19-G.

Tècnicament, el conclave està convocat, principalment, per presentar el nou canal d’hidrogen verd que ha de passar per Catalunya. Ara bé, La Moncloa ja s’ha preocupat de deixar clar que aprofitarà la trobada per escenificar la pacificació de Catalunya en una ocasió en què tindrà una munió mitjans internacionals per vantar-se de la suposada victòria. A la trobada, Pedro Sánchez hi ha convidat el president de la Generalitat, Pere Aragonès, que ja ha avançat que hi assistirà, tot i que el president del seu partit, Oriol Junqueras, participarà de la protesta convocada per les entitats independentistes. Una protesta que, en certa manera, sembla inspirar-se en un antic lema de la lluita independentista que deia “Ni Espanya, ni França, Països Catalans” i que en els darrers anys ha agafat volada en les manifestacions sobiranistes.

Un tractat d’abast europeu
Catalunya és una part més del Tractat dels Pirineus, però no és ni de bon tros, un protagonista principal. De fet, Jané, Casals i Alcoverro recorden que es va batejar amb el nom “dels Pirineus” només perquè es va signar a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa, el 7 de novembre del 1659, entre els delegats de Felip IV de Castella i III de Catalunya-Aragó –Luis de Haro i Pedro Coloma– i els de Lluís XIV de França –el cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne. Es posava així final a la guerra iniciada entre ells el 1635. L’acord establia la cessió a la monarquia francesa de places importants de Flandes, places com Artois i el Comtat del Rosselló i part de la Cerdanya. Un document que també afectava Navarra, Portugal i els drets civils i comercials que s’aplicarien en diversos territoris. “Per a Luxemburg i Bèlgica, és el tractat de referència”, remarca Jané. Ferran Soldevila, en la seva magna Història d’Espanya (Volum IV), editada per Ariel, considera que el tractat consolida una “autèntica operació quirúrgica” de la geoestratègia de l’època i interpreta que els espanyols van posar com a “ham” el Rosselló per aconseguir de manera ràpida una pau i evitar la sagnia de les constants derrotes.

“De fet, el tractat suposa un canvi d’hegemonia a Europa, suposa l’hegemonia borbònica i la pèrdua de poder dels Àustries, una nova hegemonia francesa davant la hispànica”, sintetitza Alcoverro. “El tractat en un punt més d’un procés, s’ha de veure com a part d’un procés“, ressalta Jané recordant la Guerra dels Trenta anys i els antecedents històrics de l’acord, com ara el pagament de Joan II de la cessió/hipoteca del Rosselló a França a canvi de l’ajuda en la guerra civil o la Guerra dels Segadors.

Una idea que complementa Casals incidint en el fet que el tractat va suposar la pèrdua del 15% de la població de Catalunya i el 10% del seu territori que sempre havia estat objecte de batalla. De fet, França sempre havia mirat cap al sud i Catalunya cap al nord. En aquest sentit, tots tres historiadors amplien l’abast del tractat a escala europea i subratllen que, dels 124 articles, el concepte de Catalunya només hi surt dues vegades. Al capdavall, al que aspirava la corona francesa era a Flandes, molt més ric i estratègic com a corredor cap el nord, més que no pas als territoris catalans de la casa comtal de Barcelona.

Una nova frontera i la mutilació dels comtats catalans
El tractat va suposar la mutilació dels comptats catalans, segons convenen els tres historiadors. “Cal recordar que perdre Perpinyà va suposar perdre la segona ciutat de Catalunya, l’única capaç de fer ombra a Barcelona”, opina Jané. Precisament, en aquest punt, Casals rememora que quan la monarquia hispànica va recuperar el Rosselló després de 30 anys de domini francès arran de la cessió de Joan II, els “soldats espanyols quedaven astorats en veure que eren acollits, i en català, com a alliberadors”. Un fet que mostra que els catalans del Rosselló ja sabien com les gastaven els francesos. “Les elits catalanes del Rosselló ja coneixien el tarannà dels francesos”, rebla Jané.

A més, la pèrdua de territori pel tractat suposava perdre les fortaleses militars. “Si els francesos atacaven, no els podies aturar fins Hostalric”, incideix Casals per afegir que aquesta debilitat va provocar la construcció del Castell de Sant Ferran a Figueres. Jané també afegeix l’alta militarització de la zona, amb una xifra que arribava a un soldat per cada dos habitants, i la permeabilització de la frontera que afavoria el contraban. La línia va ser molt porosa durant anys i segles, en el sentit que Jané dibuixa que no és fins la Segona Guerra Mundial i el franquisme que hi ha un tall molt clar que aprofundeix la divisió.


Catalans en l’acord: el cas Ramon Trobat

Precisament Jané exposa un detall gens menor, i és la participació dels catalans com a assessors de la monarquia francesa durant les negociacions del Tractat dels Pirineus. Mazzario tenia catalans experts en geografia i història que coneixien perfectament el país i la seva idiosincràsia i van ser imprescindibles per a la victòria francesa que va suposar el tractat. Entre aquests catalans, apareix un nom amb tota l’esplendor, Ramon Trobat, que Jané descriu com el “català amb més poder de la segona meitat del segle XVII”. Un veritable arquitecte del pacte que tenia com a objectiu allargar els dominis fins a la Catalunya del Sud. Fins i tot, va estar a punt d’assolir-ho i va seure al Consell de Cent de Barcelona durant l’ocupació de la ciutat per les tropes franceses (1697-1698), inspirada pel mateix Trobat. De fet, va ser el mateix Trobat qui va prohibir als barcelonins d’ús de les armes de foc. Trobat mereix un veritable monogràfic.

L’exili català –que fugia de la monarquia hispànica– que es va establir a la Catalunya Nord es va convertir en un veritable “agent de francesització“. La protecció de la monarquia francesa obligava en certa manera a ser agraïts. Però la cessió del Rosselló va ser el pas definitiu per dividir i descatalanitzar una societat que amb el temps s’ha consolidat com a part de l’administració francesa. Alcoverro destaca que el 1700, Lluís XIV ja va dictar una primera norma que assenyalava com anirien les coses: la prohibició del català com a llengua oficial en els actes i consells municipals. Per altra banda, al Principat s’encetava el domini de la corona castellana a les institucions catalanes per la porta del darrere. Com que els càrrecs es triaven per insaculació, els noms de la llista es manipulaven per ser agents favorables a la monarquia.

En tot cas, el Tractat dels Pirineus, encara que sigui de retruc en el marc europeu, va servir per enllestir el procés el que Alcoverro titlla de “domesticació” de Catalunya sota el jou de les dues grans monarquies, la francesa i la castellana. “Domesticació”, un concepte que podria haver utilitzat perfectament La Moncloa quan va assenyalar la cimera com una mostra que el “Procés s’ha acabat”. Ara, la trobada pot ser l’escenari de la queixa catalana davant el domini estatal de França i Espanya.

Informa:ELMON.CAT (16-I-2023)

66 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: