EL TRIBUNAL DE COMPTES, EL TRIBUNAL NEPOTISTA I TARDOFRANQUISTA QUE REPRIMEIX SENSE JUTGES

El Tribunal de Comptes espanyol és una de les peces centrals de la repressió contra l’independentisme. Un forat negre que reclama fiances milionàries –fins ara més de nou milions d’euros– sense cap mena de fiscalització. Aquest tribunal, tot i que no deu obediència al Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ) i la majoria dels seus consellers no són magistrats, actua, a les causes relacionades amb Catalunya, com a darrer garant de la integritat de l’estat profund.

El mateix Tribunal Suprem espanyol ha reconegut que és un òrgan partidista. Per adonar-se’n tan sols cal repassar la composició del ple: set consellers nomenats pel PP i quatre pel PSOE. El que falta, Lluís Armet Coma (nomenat a petició del PSC), va renunciar al càrrec per motius personals.

Els mandats dels consellers tenen una durada de nou anys, que expiren el mes vinent. De totes maneres, és previsible que el PP en bloqui la renovació al congrés i al senat per tal de mantenir-ne el control, com passa amb el CGPJ.

Aquesta setmana, el Tribunal de Comptes tornar a ser d’actualitat perquè una volta més s’enfundarà l’uniforme de salvador de l’estat. Dilluns comunicarà una nova fiança milionària a quaranta-un polítics, alts càrrecs, funcionaris i delegats del govern a l’estranger per les despeses de l’acció exterior de la Generalitat entre el 2011 i el 2017.

Qui són els quaranta-un represaliats al Tribunal de Comptes espanyol per l’acció exterior de la Generalitat?
Un tribunal corcat de dalt a baix

El partidisme no és l’únic problema del tribunal. Tan sols mirant l’expedient de l’actual presidenta, María José de la Fuente de la Calle, es detecten dues tares més que torpedinen qualsevol credibilitat o legitimitat d’aquesta institució. Per una banda, els vincles amb el franquisme i, per una altra, el nepotisme o una variant sense lligams de sang, l’endollisme.

Fuente de la Calle, que va ser nomenada consellera pel PP el 2012, va ser elegida presidenta pels seus companys el 2018. De fet, la seva vida és pràcticament indissociable del tribunal, perquè hi va entrar a treballar el 1993 com a membre del cos de lletrats. A més, dues cosines seves, María Asunción de la Fuente i María Eugenia de la Fuente, que són filles de l’ex-ministre franquista Licinio de la Fuente, també són treballadores de l’organisme.

L’anterior president i ara conseller, Ramón María Álvarez de Miranda García, fou diputat per la Unió de Centre Democràtic i és fill de Fernando Álvarez de Miranda, membre del Consell Personal de Juan de Borbó i successor de Torcuato Fernández-Miranda, després de les eleccions espanyoles del 1977, com a president del congrés.

Una altra cara coneguda, i cas paradigmàtic de l’endollisme que corroeix la institució, és Manuel Aznar López, germà de l’ex-president espanyol.
Una cosa de família

La plantilla del tribunal la formen vora set-centes persones i, segons que va revelar El País el 2014, gairebé un centenar eren familiars d’alts càrrecs o ex-alts càrrecs de les institucions de l’estat o dels principals representants sindicals. Segons la investigació, el 14% de la plantilla tenia alguna mena de vincle familiar dins del mateix tribunal.

Per exemple, el conseller Javier Medina Guijarro, nomenat pel PP, va intentar el 2013 promocionar el seu germà Enrique Medina Guijarro com a subdirector tècnic del tribunal, un càrrec amb un sou mensual superior a 4.000 euros. De fet, va manipular la convocatòria de la plaça per adjudicar-li, però el Suprem, mitjançant una denúncia d’un lletrat del Tribunal de Comptes, va obligar a refer la convocatòria.

El cas d’Enrique Medina va continuar portant cua fins el 2019, quan la sala contenciosa administrativa del Suprem va desestimar per tres vots contra dos una querella per prevaricació en contra de Medina Guijarro. De totes maneres, el germà no és l’únic familiar del conseller que treballa al tribunal, també ho fan la seva esposa, María del Carmen Higueras Esteban, i la seva germana María Consuelo Medina Guijarro.
Una ex-ministra del PP per a la carpeta catalana

Totes les causes que entren al tribunal amb l’etiqueta d’una estelada acaben sobre la taula de Margarita Mariscal de Gante, la consellera titular del departament segon d’enjudiciament. Per les seves mans, per exemple, ha passat el cas d’Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs arran de les despeses del 9-N. Tot i que el TSJC i el Suprem van descartar una condemna per malversació, De Gante els va imposar una fiança de gairebé cinc milions d’euros.

Aquesta magistrada, nascuda a Madrid, prové d’una família de juristes conservadors i és membre de l’Associació Professional de Magistratura (APM). El seu pare, Jaime Mariscal de Gante, va ser policia durant el franquisme i, més tard, jutge del Tribunal d’Ordre Públic. El 1967 va jutjar Andreu Mas-Colell, a qui ara jutjarà la seva filla per les despeses de l’acció exterior de la Generalitat. El 1981, juntament amb més jutges i fiscals, va fer un homenatge a Adolfo de Miguel, defensor d’alguns dels colpistes del 23-F.

De Gante sempre ha estat vinculada amb els sectors més dretans de la judicatura. Abans de ser ministra de Justícia del primer govern d’Aznar (1996-2000), va passar pel Consell General del Poder Judicial. El 2000 va ser elegida novament diputada del PP per Albacete. Entre el 2002 i el 2004 va ser vice-presidenta primera del congrés. Gairebé una dècada més tard (2012), el PP de Mariano Rajoy la va col·locar al Tribunal de Comptes.

A banda les causes del procés, De Gante té un bon expedient de decisions polèmiques com a consellera del tribunal. El 2019, en un acte de servei al seu partit, va votar conjuntament amb José Manuel Suárez Robledano, nomenat també pel PP, a favor de revocar la sentència que condemnava l’ex-batllessa de Madrid Ana Botella i set membres del seu equip per haver venut de manera irregular més de 5.300 immobles protegits a fons voltors.

Gràcies a la maniobra de De Gante i Suárez Robledano, Botella i el seu equip van evitar d’abonar els 22,7 milions d’euros –com a perjudici causat a l’Ajuntament de Madrid– que exigia la sentència original.
Una causa esperpèntica

La persecució ara de l’independentisme a causa de les despeses en acció exterior de la Generalitat és la darrera acrobàcia repressora del tribunal. En un informe signat per De Gante, la institució fiscalitza els 416 milions d’euros que entre el 2011 i el 2017 els governs d’Artur Mas i Carles Puigdemont van destinar a polítiques a l’estranger.

El document és un recull de centenars de pàgines on es detallen suposades irregularitats, com ara un viatge de Mas als Estats Units l’estiu del 2014. A l’agenda del president hi havia actes per a promocionar l’economia i la cultura de Catalunya, com ara una visita a una planta de la multinacional Grífols a Clayton (Carolina del Nord).

Ara bé, segons l’informe, el cost total del viatge –75.613,25 euros– es pot considerar com una partida destinada a promocionar el referèndum, perquè quan Mas era a punt de tornar a Barcelona va dir als periodistes: “Si se’ns nega el dret de votar, hi haurà conflicte. Un conflicte civilitzat en el qual tots haurem d’expressar-nos amb respecte i consideració.”

De fet, aquesta mena d’abusos van fer arrufar algun nas al ple del tribunal. Els consellers Enriqueta Chicano Jávega i Felipe García Ortiz, nomenats pel PSOE, van presentar dos vots concurrents, en els quals discrepaven sobre l’argumentació de l’informe sense oposar-se a l’aprovació. Cosa que sí que va fer en un vot particular la consellera María Dolores Genaro, també nomenada pel PSOE.

En aquest vot, que és annex al document, però no està indexat, Genaro assegura que les activitats esmentades a l’informe “semblen excedir l’àmbit competencial” de la Generalitat, però matisa que “per la seva durada, característiques o altres factors” són accessòries “d’una activitat principal desenvolupada dins l’àmbit competencial”. Per això, conclou que les acusacions no estan prou fonamentades i que cal una anàlisi “objectiva i imparcial” de la documentació.

Un simple vot particular evidencia l’excepcionalitat de la situació i les costures mal sargides de l’acusació. Entre el 2010 i el 2021, en més de cinc-cents informes del tribunal, tan sols s’han publicat tres vots particulars.
Informa:VILAWEB.CAT (27-6-2021)

113 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: