EL TRIBUNAL DE COMPTES, UN TRIBUNAL QUE NO PASSA COMPTES

“Un tribunal que no passa comptes”
( XAVIER ROIG )

Una de les característiques dels països mediterranis és que som capaços d’agafar qualsevol model de funcionament de qualsevol cosa (ja sigui un model de negoci, cultural, d’educació, etc., no importa) i el podem pervertir sense complexos. Es pot arribar al cas que la perversió acabi donant com a resultat una organització que camina en sentit completament oposat als objectius amb què es va crear. En el cas hispà –és a dir, l’àmbit cultural que regeix a Espanya i a Hispanoamèrica– l’espectacle es munta, evidentment, amb un discurs engolat, amb una pompositat verbal de gran inflamació. Tot tan passat de voltes que ningú s’atreveix a assenyalar l’esperpent.

Aquest és el cas del Tribunal de Comptes. En el cas de Catalunya tenim la Sindicatura de Comptes, que no ve a ser altra cosa que la versió provincial de l’esmentat tribunal.
A Catalunya una barbaritat pot mantenir-se en peu anys i panys, que ningú es queixa. Ara bé, si el tema se’ns gira en contra, aleshores ens escandalitzem

Si vostès llegeixen els objectius fundacionals d’ambdós organismes veuran que es van instaurar a l’arribar la Transició. Si s’hi fixen, s’assabentaran que unes institucions amb el mateix nom ja existien de fa segles. S’apel·la a la història per donar-li una lluentor, un empolainament, que no té res a veure amb el magreig al qual, de manera sostinguda, se sotmet el tema. Una quotidianitat de la qual ara els donaré la meva visió particular.

Abans, però, introdueixo un altre vici molt nostrat. A Catalunya una barbaritat pot mantenir-se en peu anys i panys, que, si no ens afecta negativament, ningú es queixa. Ja no dic res si el muntatge ens beneficia. Ara bé, arribat un moment determinat, si el tema se’ns gira en contra, aleshores ens escandalitzem. I trobem inaudit que la mascarada duri tant de temps. Ho dic perquè aquest ha estat el cas del Tribunal de Comptes. Com, també, del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), per exemple. Institucions que han durat decennis i sobre les quals els catalans vam edificar un modus vivendi polític molt engreixat. Ja ens estava bé. Actualment, però, quan ja no ens convé –de fet, ens ha fet més mal que bé–, abandonem el muntatge i el denunciem aïrats.

Em sembla que ja els vaig comentar que un jutge que tots vostès coneixen, en un sopar, em va donar la raó quan li vaig preguntar, retòricament, si el CGPJ s’havia dissenyat durant la Transició per tal de poder controlar la cúpula judicial per part dels partits i poder, aquests, actuar impunement. Finançar-se irregularment sense passar per presó. “¡Tú lo has dicho!”, recordo que em va respondre el jutge. Doncs bé, el Tribunal de Comptes i la Sindicatura de Comptes constitueixen dos muntatges de guisa similar. I, igual que un monstre que es fa adult, quan ja van sols, si cal, es giren contra l’amo.

El 2005 ja vaig escriure un article al diari Avui (“Requalificators”, 11/11/2005) en què avisava de les anomalies dels nostres ajuntaments. De manera recurrent la Sindicatura de Comptes detallava en els seus informes les irregularitats de múltiples ajuntaments. I ni el Parlament, ni els governs, ni ningú en feia res. Els fiscals tampoc. En línia amb la hipocresia de la qual parlava al començar aquest l’article, molts es van escandalitzar que parlés malament dels ajuntaments. Sapristi! “Són la democràcia més pròxima!”, deien els més barruts. Va haver d’arribar la Gran Recessió del 2007 per demostrar que els consistoris estaven ocupats per massa delinqüents habituals.

I si bé el 2007 ens va caure la bena dels ulls pel que fa als ajuntaments, el 2017 li va tocar al CGPJ, el 2018 va ser l’hora de la monarquia, i ara li toca al Tribunal de Comptes. Un més dels organismes menjadora que, a més de donar sortida als militants esquenadrets, ha tingut sempre com a nord evitar que els partits i els seus activistes haguessin de passar comptes davant dels tribunals de veritat.

En resum, és inútil ignorar que el Tribunal de Comptes (i el seu minijó català, que és la Sindicatura de Comptes, que no ha anat gaire més enllà de l’esmentat escrutini dels ajuntaments) mai han dut a terme la seva funció principal. I, de tot plegat, els partits catalans se n’han beneficiat. Se n’han beneficiat els partits, amb els seus ajuntaments, amb les seves diputacions i amb tots els seus organismes públics d’on se’n podien derivar responsabilitats econòmiques. Estaven blindats. No ens haurien de sorprendre les reaccions dels partits espanyols davant la nostra nova posició. És evident que estan decebuts i ressentits. És com quan un capo deserta. Imperdonable!

Mentre no es desmunti el Tribunal de Comptes, els seus membres, sempre ajudats per tants i tants botiflers civils i de partit, faran patir molta gent de bé. Seria d’agrair que el compte de la Caixa de Solidaritat, on tots podem ajudar els damnificats, es continués publicitant de manera amplificada i prioritària. És de gent honrada ajudar les víctimes dels saltejadors de camins.
*Xavier Roig és enginyer i escriptor
Informa:ARA.CAT (9-VII-2021)

115 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: