EL TRIBUNAL DE COMPTES, UN TRIBUNAL QUE NO PASSA COMPTES

“Un tribunal que no passa comptes”
( XAVIER ROIG )

Una de les caracterĂ­stiques dels paĂŻsos mediterranis Ă©s que som capaços d’agafar qualsevol model de funcionament de qualsevol cosa (ja sigui un model de negoci, cultural, d’educaciĂł, etc., no importa) i el podem pervertir sense complexos. Es pot arribar al cas que la perversiĂł acabi donant com a resultat una organitzaciĂł que camina en sentit completament oposat als objectius amb quĂš es va crear. En el cas hispĂ  –és a dir, l’àmbit cultural que regeix a Espanya i a HispanoamĂšrica– l’espectacle es munta, evidentment, amb un discurs engolat, amb una pompositat verbal de gran inflamaciĂł. Tot tan passat de voltes que ningĂș s’atreveix a assenyalar l’esperpent.

Aquest Ă©s el cas del Tribunal de Comptes. En el cas de Catalunya tenim la Sindicatura de Comptes, que no ve a ser altra cosa que la versiĂł provincial de l’esmentat tribunal.
A Catalunya una barbaritat pot mantenir-se en peu anys i panys, que ningĂș es queixa. Ara bĂ©, si el tema se’ns gira en contra, aleshores ens escandalitzem

Si vostĂšs llegeixen els objectius fundacionals d’ambdĂłs organismes veuran que es van instaurar a l’arribar la TransiciĂł. Si s’hi fixen, s’assabentaran que unes institucions amb el mateix nom ja existien de fa segles. S’apel·la a la histĂČria per donar-li una lluentor, un empolainament, que no tĂ© res a veure amb el magreig al qual, de manera sostinguda, se sotmet el tema. Una quotidianitat de la qual ara els donarĂ© la meva visiĂł particular.

Abans, perĂČ, introdueixo un altre vici molt nostrat. A Catalunya una barbaritat pot mantenir-se en peu anys i panys, que, si no ens afecta negativament, ningĂș es queixa. Ja no dic res si el muntatge ens beneficia. Ara bĂ©, arribat un moment determinat, si el tema se’ns gira en contra, aleshores ens escandalitzem. I trobem inaudit que la mascarada duri tant de temps. Ho dic perquĂš aquest ha estat el cas del Tribunal de Comptes. Com, tambĂ©, del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), per exemple. Institucions que han durat decennis i sobre les quals els catalans vam edificar un modus vivendi polĂ­tic molt engreixat. Ja ens estava bĂ©. Actualment, perĂČ, quan ja no ens convĂ© –de fet, ens ha fet mĂ©s mal que bé–, abandonem el muntatge i el denunciem aĂŻrats.

Em sembla que ja els vaig comentar que un jutge que tots vostĂšs coneixen, en un sopar, em va donar la raĂł quan li vaig preguntar, retĂČricament, si el CGPJ s’havia dissenyat durant la TransiciĂł per tal de poder controlar la cĂșpula judicial per part dels partits i poder, aquests, actuar impunement. Finançar-se irregularment sense passar per presĂł. “¡TĂș lo has dicho!”, recordo que em va respondre el jutge. Doncs bĂ©, el Tribunal de Comptes i la Sindicatura de Comptes constitueixen dos muntatges de guisa similar. I, igual que un monstre que es fa adult, quan ja van sols, si cal, es giren contra l’amo.

El 2005 ja vaig escriure un article al diari Avui (“Requalificators”, 11/11/2005) en quĂš avisava de les anomalies dels nostres ajuntaments. De manera recurrent la Sindicatura de Comptes detallava en els seus informes les irregularitats de mĂșltiples ajuntaments. I ni el Parlament, ni els governs, ni ningĂș en feia res. Els fiscals tampoc. En lĂ­nia amb la hipocresia de la qual parlava al començar aquest l’article, molts es van escandalitzar que parlĂ©s malament dels ajuntaments. Sapristi! “SĂłn la democrĂ cia mĂ©s prĂČxima!”, deien els mĂ©s barruts. Va haver d’arribar la Gran RecessiĂł del 2007 per demostrar que els consistoris estaven ocupats per massa delinqĂŒents habituals.

I si bĂ© el 2007 ens va caure la bena dels ulls pel que fa als ajuntaments, el 2017 li va tocar al CGPJ, el 2018 va ser l’hora de la monarquia, i ara li toca al Tribunal de Comptes. Un mĂ©s dels organismes menjadora que, a mĂ©s de donar sortida als militants esquenadrets, ha tingut sempre com a nord evitar que els partits i els seus activistes haguessin de passar comptes davant dels tribunals de veritat.

En resum, Ă©s inĂștil ignorar que el Tribunal de Comptes (i el seu minijĂł catalĂ , que Ă©s la Sindicatura de Comptes, que no ha anat gaire mĂ©s enllĂ  de l’esmentat escrutini dels ajuntaments) mai han dut a terme la seva funciĂł principal. I, de tot plegat, els partits catalans se n’han beneficiat. Se n’han beneficiat els partits, amb els seus ajuntaments, amb les seves diputacions i amb tots els seus organismes pĂșblics d’on se’n podien derivar responsabilitats econĂČmiques. Estaven blindats. No ens haurien de sorprendre les reaccions dels partits espanyols davant la nostra nova posiciĂł. És evident que estan decebuts i ressentits. És com quan un capo deserta. Imperdonable!

Mentre no es desmunti el Tribunal de Comptes, els seus membres, sempre ajudats per tants i tants botiflers civils i de partit, faran patir molta gent de bĂ©. Seria d’agrair que el compte de la Caixa de Solidaritat, on tots podem ajudar els damnificats, es continuĂ©s publicitant de manera amplificada i prioritĂ ria. És de gent honrada ajudar les vĂ­ctimes dels saltejadors de camins.
*Xavier Roig Ă©s enginyer i escriptor
Informa:ARA.CAT (9-VII-2021)

237 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: